IRONPANIC

Media de Orihuela 2012

2012-02-17T10:50:00.003+01:00

Una rera l'altra, van caient les competicions que tenia previstes aquest any. Una d'elles era la Mitja d'Orihuela, on m'hagués agradat fer-la ràpida. Res més lluny de la realitat, el passat cap de setmana més lesionat no podia estar.
De totes maneres sí hi va anar un representant de la família i li he demanat al Robert que em deixés publicar la seva crònica.
Gracias y Felicidades.

Pues de nuevo acudo a la cita con mis raíces y al pequeño homenaje anual a Antoñico,año 2012,3º edición.

Me despierto a las 6,10 hrs después de haber dormido poco y mal,en una cama muy cómoda pero con ruido de fondo,campanas y ascensor,que me impiden el sueño seguido.

Al levantarme compruebo que estoy bien,que me encuentro con ganas de correr y gastar las calorías que acumulé ayer,ensaladilla de 10,calamares romana de 7,5 y sopa de cocido con pelota que sin llegar al nivel de Mamá,ahí estaba.Para completar el menú de etíope,me metí una muestra de tortada que me subió la glucemia a niveles de crisis diabética.

Cumplo con las obligaciones de atleta aficionado pero veterano,desayuno tostadas y café,un poco de lectura,me enfundo mi equipo XL, mi dorsal 1341 y salgo a la calle.Consumo 10´acompañando a la tita Conchita y a Mamá en su desayuno.

Caminando hacia la salida pasó un frio tremendo,he decidido correr con manga corta pensando en el clima benigno de la Vega Baja y dudo si me he equivocado.Al llegar a la salida,coincido con el mítico Jesús Flashman que ha venido con un amigo suyo.Patricio,que pretende rodar los últimos 10 kms como entrenamiento.Departo con ellos un ratito y me dirijo a la salida con Flashman en un duelo de titanes.Ya quedo con él que tiraré a mi ritmo,cosa que entiende ya que no sabe si acabará.

Salida puntual a las 10,30 hrs,somos 1400 corredores de los cuales veo a priori unos 30-40 discapacitados físicos de mi categoría,los demás,con pinta de gacelas.Paso por al lado de mis animadoras de lujo a las que saludo raudo y veloz entre vítores espectaculares.Confirmo que estoy bien,enciendo mi mp3 con la selección de temas heterogéneos, empiezo a rodar a sensaciones y decido no consultar el Garmin hasta el km 5.Poco a poco se va estirando la carrera y los claros se hacen más acusados;cuando paso el km 5 tras el avituallamiento veo que voy bien, 26 ´,me animo y decido seguir hasta el km 10 para comprobar mi estado.No acabo de encontrar un grupo donde encajar, voy adelantando y siendo adelantado sin mucho orden.Paso por Jesús y María y enfilo para iniciar el bucle de las dos vueltas, por el casino voy bastante sobrado y de nuevo mi club de fans estalla en gritos y gestos de ánimo,cosa que me da fuerza para seguir sin dudar.Paso el km 10 en 54´,joder qué bien voy,me digo a mi mismo.Allí en la recta del palmeral me doy cuenta que puedo hacer buena marca y enfilo el cambio de sentido de la 1º vuelta,a la vez que alcanzo a un grupo de 4 del club pasico a pasico a los que decido engancharme un rato.Enfilamos la parte antigua y principal de Orihuela,entre calles estrechas y múltiples Iglesias.De nuevo mis dos supporters se hacen notar y les prometo que llegaré enseguida.Es en el km 14 más o menos cuando mis dos cuádriceps deciden hacerse notar de manera educada pero clara y les digo que se esperen un poco para desfallecer,sigo a mi ritmo y paso de nuevo por el casino y hotel esta vez sin ser animado,enfilo de nuevo el palmeral bastante entero y al dar la vuelta en casa corro empiezo a notar el cansancio.Aún así mi Garmin me dice que voy a 5´50´´ ,cosa que me parece sorprendente.En ese punto ya voy sólo con gente por delante y por detrás pero manteniendo la distancia.Llego al 19 muy,muy tocado y bajo el ritmo sin poder reaccionar,he pasado en 1h 45´y sé que puedo bajar de las 2 horas.Mantengo como puedo pero voy siendo adelantado,especialmente del 20 al 21,creo que me pasan al menos 10 corredores.Llego a la Glorieta y al enfilar los últimos 100 mts veo el crono a 1h 58´,Flashman saca la cabeza entre el público y me anima,aprieto el paso y subo los brazos.

Conseguido.

Robert.

La tragicomèdia dels últims dies

2012-02-14T10:10:00.002+01:00

I és que la veritat és que després de moments de llàgrimes, aquest diumenge, amb el darrer incident, se m’escapava el riure (les dues coses en sentit figurat, és clar, que tampoc n’hi ha per tant).

El dimarts a mig camí de la recuperació de la periostitis em tornava a agafar un atac al pit, de nou a Sant Pau, i tot el matí, entre prova i prova, veient com el meu calendari, que s’aguantava amb quatre fils, s’anava desmuntant mica en mica. Diagnòstic: pericarditis de nou.

Però aquesta vegada no em quadra, no és que dubti dels metges, però la impressió és que totes les proves han anat encaminades a descartar una angina de pit o alguna cosa més greu, però una vegada es confirma que el miocardi està sà, es conclou que tinc el pericardi inflamat, d’aquí ve el dolor. El cas és que tot plegat em desmunta, i sobretot em treu les ganes d’escriure, no vull que la gent senti més pena per mi, cadascú te les seves preocupacions i la meva no és ni més ni menys que les altres, simplement les faig públiques.

Després d’un parell de dies pse, pse em torna l’esperança, el pit quasi no em fa mal, i surto de la sessió de fisio amb una gran recuperació de la periostitis.

I la part còmica arriba diumenge, ja al vespre, quan decideixo sortir a fer-me unes fotos pel concurs proposat per NB, la meva idea és fer una foto semblant a la del Víctor al Calendari: és a dir les NB derrapant i aixecant pedres just davant de la càmera. Malgrat ser autofotos, la veritat és que surten prou xules. Aquesta és la que he presentat!!!

Com sempre passa, quan decideixes fer-ne una o dues més, és quan la cagues i és que de sobte el peu dret deixa de derrapar, es frena de cop i surto disparat cap avall. El resultat de tot plegat, un petit esquinç (autodiagnosticat) que tot i encara fer mal no em preocupa, i un bon grapat de ferides i feridetes a la part dreta del cos.

Un dia d’aquests faré un recull dels molts errors comesos aquests dies.

Per desgràcia aquesta no és una peli yankee, i per tant no hi ha final feliç, després de demanar un segon dianòstic, la frase ha estat, "si vols fer més maratons, no facis aquesta", així que ara sí, el calendari a mig termini, a pendre pel sac.

Periostitis

2012-02-07T16:03:00.002+01:00

Doncs vaig encertar de ple, quan avui li anava explicant a la Montse (la fisio) els símptomes, ella ja feia cara de periostitis. Una mica de palpació, algun crit ofegat i per sort he parat a temps. Segons m’ha explicat, el problema principal és que en calent no fa mal, o no tant, o sigui que hi ha corredors que van forçant la màquina i la lesió va creixent i creixent fins a arribar del turmell al genoll. Això explica perquè vaig poder córrer 20 minuts a saco tot i haver notat molèsties en l’escalfament i també em fa veure que vaig estar intel·ligent en parar ahir.

El fet de tenir-la tan localitzada fa que avui l’haguem pogut tractar a fons, COMPEX, ultrasons (crec) gel i massatges. Com si d’una negociació es tractés, m’ha permès seguir aspirant tant a la Mitja com a la Marató, així que estic content. De moment, una nova sessió divendres, molt gel i possibilitat de treballar musculatura com fer natació. A partir de demà a lluitar per no perdre la forma que estava trobant.

El gel, company de batalles dels pròxims dies!

No explicaré què és, passo de fer de metge, en tot cas es tracta d’una lesió força comú i que provoca un dolor intens, especialment en la palpació, com si directament l’os estigués danyat. I pel que fa a les causes doncs tinc una X en totes.

- Forçar recuperació.

- Calçat inadequat.

- Entrenament amb desnivell.

- Canvi en la manera de córrer, maleït Chi (jijiji és broma, però ho he d’anar aplicant mica en mica)

Com era allò? A sí, pacièèèèència!

Messi=Pau

2012-02-06T16:51:00.000+01:00

Quan un entra en una espiral negativa, no regateja com abans, no corre tant, xuta com sempre però ara li para el porter i fins i tot fatlla penals. Dit d’una altra manera, quan un entra en una espiral negativa, pot tenir una pericarditis, pot tenir l’alta mèdica i no trobar-se bé, pot no recuperar el ritme, pot veure que els amics se li escapen, i fins i tot pot tornar-se a lesionar.

I és que no he sortit d’una (literalment) i entro en una altra, m’ha costat tres setmanes recuperar-me, no va ser fins divendres que feia el primer entrenament de qualitat, el primer dia ràpid, de bones sensacions, de confiança però acabava amb dolor a la zona interior de la tíbia. De seguida repasso el que he fet: dos dies abans, tal com marquen els cànons, havia fet sessió de musculació, especialment dedicat a abdominals, quadris, isquios i bessons. És en aquest voler fer-ho bé, en la necessitat de reforçar la musculatura, on resulta que l’he cagat, alguna cosa vaig forçar en excés. També he fet bastants entrenaments amb canvis de pendent i finalment una errada important, estic corrent amb unes pronadores...

Quan un es lesiona pensa que és normal, i jo no sóc una excepció, descans un cap de setmana i a preparar l’actual amb força: dos entrenaments de series dures de veritat, una tirada llarga de test... Un salt cap a la confiança. Abans de tot, per avui un rodatge, tranquil, a córrer per sensacions... I no duro ni tres kms, rodant a 4.35 després de la forta pujada, bones sensacions, però el dolor torna, 200 metres, ja s’escalfarà, 100 metres, No! Paro.

No sé el grau de la lesió , sembla una periostitis, estic cabrejat, trist i estressat, però tampoc perdo l’esperança, a veure si demà la Montse em diu que no ha sigut res, a veure si les seves mans no només em donen un diagnòstic sinó una cura.

El Messi tornarà a jugar bé, no?

ZOOT Adidas i Salomon, va de wambes

2012-02-02T18:33:00.006+01:00

Ahir em cridaven l’atenció fins a 3 wambes diferents, justament ara que estic en procés de venta d’unes.

El detall important ha estat per part de ZOOT que ens han fet unes wambes amb els nostres colors, i són precisament les realitzades en exclusiva per a en Gómez Noya. Es tracta d’unes voladores estretes, pensades per a la curta distancia i sota el meu parè precioses. Tindran un preu de 120e, més o menys.

“La Ultra Kiawe es un model exclusiu amb una horma 6mm més estreta que la resta del nostre calçat. El Javi ha participat en la construcció de la sabatilla al 100% i s'ha implicat amb els responsables de calçat als EUA aportant tot el seu feedback. Fins ara Zoot tenia una construcció molt més centrada en llarga distància, en ritmes menys exigents, buscant comoditat i confort en carrera. A les series mundials, la necessitat es totalment diferent, ritmes de 2:40 al primer mil i girs tancats de 360º. Consequencia: hem aprofitat l'experiència del Javi per contruir una sabatilla que pugui seduir a les series mundials i als usuaris que busquin una voladora de màximes prestacions. No tot li va bé a tothom, però amb passió, compromís i dedicació, tot arriba.”

També fruit de la relació d’una marca i el seu esportista insignia, han nascut les Salomon SLAB SENSE, unes wambes precioses però “oju” molt especifiques, es tracta d’unes voladores de muntanya i per tant només per a gent molt especialista i preparada i sobretot lleugera, crec haver llegit que el Kilian porta unes US7.5, és a dir té un peu 3.5 talles menors que el meu.

http://www.irunfar.com/2011/12/salomon-s-lab-sense-preview.html

El meu pes i mida fa que les voladores, d’entrada siguin massa lleugeres per a mi, per tant unes wambes com les Adidas BOSTON són ideals com a alternativa.

http://triatlonblog.es/?p=1313

Paciència!!!!!

2012-01-31T15:53:00.003+01:00

Això és el que he de tenir ara, paciència! Primer perquè tot i per fi tenir l'alta mèdica, segueixo sentint cert malestar, però sobretot perquè de moment em costa molt arribar als meus objectius. Del què explicava fa un temps, el dolor a l'esquena ha reduït molt i la flexibilitat ha augmentat, però aquí acaben les bones notícies. Porto dues o tres setmanes fent esforços importants en l'alimentació, no pateixo gaire, però sí passo certa gana, i la balança segueix superant els 80kg. També estic entrenant i de moment tot és una agonia, especialment a nivell muscular i de panxa, i tot plegat per estar lluny del meu bon nivell i el que és pitjor dels meus objectius.
No vull que s'entengui aquesta entrada com a negativa, estic content, torno a córrer i tot i deixar-me el fetge, de tant en tant tinc ritmes correctes. Sé que tant amb l'entrenament com en el pes, de sobte tot tornarà a la normalitat, però fins aquell dia he de tenir paciència, esperar, patir, veure com se m'escapen els amics, veure el maleït buit a la balança, estar-me de coses... tot arribarà.

Venc Diadora Iron Mythos wambes running de Triatló

2012-01-23T18:38:00.004+01:00

M'he equivocat de talla, de fet ja m'ho temia però només quedava un
10.5 US i volia provar per si hi havia sort.
Són unes wambes per córrer i fer la transició ràpida: preparades per
anar sense mitjons, amb velcro...
Són voladores, és a dir ideals per 5 i 10km, tot i que si algú vol fer
un Halfs amb elles (i prefereix la velocitat a la comoditat) també
serien vàlides.
Jo normalment faig un 44 de sabates i un 45 de wambes, aquestes són
UK10, US10.5 i 44.5 Europa, però vaja hauria de ser per algú que porti
normalment un 43.5 o un 44 i US10 o 10.5
Si a algú li interessen les deixaré per 70 euros, són noves.
http://www.runners.es/iron-mythos-ii-tu-zapatilla-triatlon

Recta final

2012-01-17T23:44:00.004+01:00

Fuà, què abandonat tinc el bloc! Els fans deveu estar molt impacients ;-) La veritat és que curiosament o precisament al no fer esport, no trobo el moment per escriure quatre paraules. A més des d'ahir ja torno a córrer, però com encara no sé com anirà la cosa em fa una mica de recança explicar-ho.

La prudència ha estat màxima, després de la visita al cardiòleg la setmana passada em va dir que 8 dies més d'aspirines i que malgrat notava encara cert malestar que ja estava. Li vaig demanar si podia fer esport i em va dir "que de manera moderada", vaig preferir que no ho especifiqués.
Aquest dilluns em feien ecocardiograma, com era de preveure ja no es veia cap tipus de lesió, de totes maneres la perdicarditis costa de detectar fins i tot en el seu estat màxim.
El cas és que les dues notícies han fet que volgués provar, així que acompanyat del meu pulsòmetre he volgut fer dues sessions de running: una primera en què tot i que em moria de ganes d'anar amb els companys de feina amb els quals fèia temps que no petava la xerrada corrent, vaig decidir mantenir-me sempre entre 140 i 150ppm i uns 5.20min/km. Tot i no tenir-les totes a nivell de pit, muscularment i malgrat el sobrepes, vaig tenir bones sensacions.
Però millors han estat les d'avui, corrent per València (el Jardí del Túria és un lloc magnífic pel running) se m'ha fet de nit així que he decidit no mirar més el rellotge, sempre a ritme còmode i he fet la volta que tenia prevista. En cap moment he notat la respiració elevada i de fet la mitjana de pulsacions ha estat de 150ppm per completar 10km més en 50min.
Aterraré mica en mica, però de moment estic força content.

Entrenament passiu

2012-01-05T17:04:00.004+01:00

Coincidint amb l'entrada d'any i amb els darrers 10 dies de tractament, vaig decidir posar-me les piles i començar a fer el que jo anomeno entrenament passiu. Suposo que la nomenclatura tampoc és gaire original, però reflexa bé el que m'he proposat. Es tracta de seguint de repòs, intentar preparar el cos perquè arribi en el millor estat de forma.
Per començar un element evident: perdre pes. Encara no ho estic aconseguint del tot, no són dates senzilles per a menjar poc, però mica en mica vaig reduïnt els excessos. Aquesta vegada tres seran les claus: sopar menys, canviar el pa convencional per l'integral (normalment) i especialment controlar molt aquells productes que engreixen. Això és una novetat, no m'agrada evitar certs aliments com el foie, la sobrassada, salses... Però per uns mesos em ve de gust depurar.
Estar 100% recuperat de l'esquena: la veritat és que pensava que després d'un mes de repòs i d'aspirines, no seria una preocpació, però curiosament segueixo tenint força dolors en la zona de les lumbars. He fet ja una sessió de fisio, però en caldran més i sobretot abdominals i estiraments.
Reorganitzar objectius: No puc anar a saco, he de tornar amb prudència i ordre, i per tant he de seguir millor que mai el pla d'entrenament i veure bé en què i com competeixo.

El destí?

2012-01-04T20:39:00.004+01:00

Groc Dragó, número 29... el destí ha fet que el casc de l'Andrea Ianone (que té nom de iogurt) hagi estat el meu regal de reis... Ara he de buscar si hi ha algun dragonet entre tant dibuix

Si a més a més l'hagués necessitat seria la bomba, però la Bea està encantada que per una vegada demani alguna cosa que no sigui racional, útil i amb un estudi tècnic darrera. "Em mola", "te'l regalo!" "Gràcies" "Ole yo!"

Què ens espera pel 2012...

2011-12-26T21:34:00.003+01:00

Doncs no sé, però serà variat i espectacular, tinc grans espectatives per aquest any, expectatives de tots tipus. Començaré parat, però amb les piles totalment carregades, ara ja veig la llum i penso que podré complir amb unes 9 setmanes de l'entrenament cap a la Marató de Barcelona (2 mesos exactes). Calculo a més, poder tenir uns 10 dies d'aclimatació abans, així que podré entrenar a tope aquestes 9 setmanes finals i ho faré amb la referència de ritme objectiu 4.25 que és el mateix que entrenar per a fer una marató en 3.06 (marge suficient per a la llebre de llebre de 3.15).
Amb aquesta llebre descarto d'entrada el Trail de les Fonts, dues setmanes abans, massa arriscat, però encara no descarto fer un bon temps a Orihuela, ja veurem com arribo. A mig camí la hora trenta a la Mitja de Barcelona no ha de ser, en principi, cap problema.
I els següents capítols ja arribaran.

Temps de canvis

2011-12-23T17:23:00.004+01:00

Dec estar reflexiu. Fa ara uns 17 anys la meva vida va canviar per una jaqueta.

Venia d'aquell periode tan idiota que começa cap els 15, 16 anys, en què la cara s'omple de grans, unes parts de la cara creixen, d'altres no... Un vol ser com l'Axl Rose i és com l'Slash i tot plegat et porta a un problema d'autoestima important.
No estava content ni amb el meu aspecte físic, ni amb la meva personalitat, ni amb la manera de vestir, però tan senzill era caure amb una depressió adolescent com sortir-hi. Va ser aleshores quan una jaqueta de segona mà comprada al Camello (probablement d'un iaio) va canviar la meva vida.
Què va canviar aquella simple jaqueta? Doncs per começar em va començar a agradar com vestia, l'estil de vestir va anar acompanyat de tot un moviment que començava a crear època, fortament basat en la música i grups com Pulp, Blur, Oasis. De sobte vaig passar de ser un pipiolo estúpid, tímid i insegur a algú que coneixia aquest moviment mesos abans que la resta de societat, i quan aconsegueixes això al voltant dels 17, 18 anys passes a ser el rei.

En fi, suposo que tinc massa temps lliure, que això de fer repòs és molt dur per a mi, i sobretot que no tinc paciència i vull recuperar-me ja. El cas és que he volgut tancar el cicle, aquella època va acabar fa molt i ara ha arribat el moment de donar la jaqueta a Càrites, qui sap si canviarà la vida d'algú altre.

2011 Ford Ironman World Championship

2011-12-17T00:23:00.003+01:00

L'any passat ja compartia aquest vídeo que espero sempre amb impaciència. Aquest any és la competició femenina la més espectacular, però en general encara mola més que la de l'edició del 2010.
No tinc febre IM, de fet quasi no tinc febre triatló, però veient aquest tipus de competicions les meves ganes per tornar a exprimir el cos pugen molts graus. És impossible explicar, i fins i tot diria que recordar, les sensacions que es viuen i per tant cal anar repetint-ho de tant en tant. És precisament per aquestes ganes que ara no he de tenir pressa i no la tindré, cada dia de repòs, és un dia guanyat.
Aprofito per donar-vos les gràcies: via comentaris, FB, mails, trucades o en persona, he rebut molt suport i preocupació, i això no només m'ajuda sinó que em fa veure que el què tinc no és cap broma. Gràcies.

Si es soluciona amb aspirines no serà greu…

2011-12-14T12:44:00.003+01:00

Fa un parell de setmanes m’agafaven unes punxades al tòrax, el primer que vaig pensar és que era normal ja que estic super catxes, però com que no passaven i de fet no ho estic tant, vaig anar al metge. Electrocardiograma, quatre preguntes i de seguida em diuen que tinc una pericarditis, aspirina cada 6 hores i repòs. Vaig millorar, a ningú li fa gràcia la paraula cardio relacionada amb una malaltia, però bé, és el que hi havia.

Ahir però, van tornar les punxades i aquí ja em vaig preocupar, de nou a urgències, i ara ja em van derivar al Sant Pau. Tota la tarda d’espera i fins a tres proves diferents van ratificar el diagnòstic, pericarditis, però va canviar la prescripció: 8 aspirines diàries les dues primeres setmanes i 6 les dues següents. A més, repòs total. Ara estic més cagat, és un tema que si no es complica no passa res, però és delicat, i això és bo, perquè us puc assegurar que faré el repòs sí o sí.

De totes maneres us explico què és perquè si busqueu a google, com vaig dir, em queden quatre dies de vida. Es tracta d’una inflamació de la membrana externa del cor, provocada per una infecció viral. Si no es cuida pot afectar al cor. En el meu cas i després de l’analítica el cor està bé, tot just petites lesions musculars fruit de la pròpia inflamació de la membrana. El que em consola és que no és un tema genètic, vull dir que no tinc cap problema de naixement i que per tant quan em curi podré seguir fent esport tal qual ho feia abans.

Dos detalls finals, no m’agrada estar malament i menys explicar-ho així que ho he anat dient en comptegotes, però les notícies volen i molts ja m’heu donat ànims i m’heu preguntat què passava. Ho agraeixo molt i per això he fet aquesta entrada.

L’altra és que he de dir que, una vegada més, estic encantat amb el servei sanitari d’aquest país (el meu no el dels altres), evidentment vaig haver d’esperar (no crec que més que a la privada), però el nivell d’atenció i professionalitat va estar molt bé. I això també ho dic perquè encara no entenc perquè no existeix el copagament, considero lògic que jo pagués part de les proves i les visites que em van fer.

I aquí les noves NOOSA tri 7, jo de moment no opino, les de noia crec que estan molt aconseguides, les de noi encara no ho sé, però la visió nocturna és espectacular. Serà aquest l’any...

Com que no puc córrer, una mica de música

2011-12-12T12:34:00.005+01:00

Ja que estic paradet, una mica de la música que se m'ha enganxat en els darrers mesos.

Delafé y las flores azules: Ciudadanos de un lugar llamado mundo

Començant per aquets fantàstic grup que no té cap cançó dolenta i això és espectacular, els seus CDs sí valen la pena comprar-los.

Coldplay - Paradise

Per mi la millor de Coldplay (possible banda sonora oficial d'un nou any espectacular del Barça?

Bruno Mars - The Lazy Song

Aquesta la cançó, m'encanta, però el video és genial. (per cert, el tema de no fotre res em sona)

Michel Teló - Ai Se Eu Te Pego

Aquesta ideal per aprendre portuguès, 5 frases repetides fins a la sacietat (deidcada al Carles, ja que és la que va ballar el Neymar). Hi ha versió subtitulada, quan diu "atrapo" vol dir... en fi només cal veure el gest.

Manel - El Miquel i l'Olga tornen

I finalment la que per mi és la millor del segon disc dels Manel (tot i que costa escollir, la del Soldadet és brutal també). I com deia amb Delafé, Manel és un altre grup amb discs rodons i ara treuen una edició amb els dos darrers àlbums, un regal genial per nadal. (no hi ha vídeo així que penjo directe!)

Newton, capítol 2

2011-12-08T11:36:00.001+01:00

Aquest segon capítol volia que fos ja amb contingut, vaig aprofitar que el Kedar feia entrenament el dilluns per a fer 40 minuts de tècnica, treballant especialment el running amb les puntes. Dimarts em feia la bossa, i així es va quedar, un problemilla em va fer estar de repós fins a dia d'avui. No poso el què és perquè si ho busqueu al Google semblarà que m'estic morint i em donareu el pèsam. El cas és que no he pogut agafar les Newton, o sigui que el capítol tres serà més interessant.
M'espera la bossa plena per dilluns.

Al mal temps bona cara

2011-12-06T08:16:00.002+01:00

Aprofito aquesta setmana que un contratemps m’ha fet descansar, per a comentar el meu calendari del 2012, no ho faré tot, però sí probablement tres ultratrails dels què comento.

Aquí va la meva temporada pel què fa al running:

- Començaré el 13 de febrer amb la Media de Orihuela, si “se alinean los astros” la faré ràpid així que m’he de posar a entrenar des de ja!. http://www.tragamillas.org/home1.htm

- Després, el 26 de febrer faré la Mitja de Barcelona, llebre de 1.30, gran cursa en la qual estic encantat de col·laborar, i a més amb un temps que s’adapta molt a les meves possibilitats. http://www.mitjabarcelona.com

- La primera gran prova serà el 9 de març, l’Ultra UT Les Fonts a Xerta, 120km en 3 dies i 6.000m de desnivell positiu. http://www.utlesfonts.com/ 75 euros i 2 punts UTMB

- El 25 de març de nou col·laboro amb la Marató de Barcelona, per tant gaudiré de la gran festa esportiva de la ciutat http://www.zurichmaratobarcelona.es/

- El 15 d’abril l’Ultra Pels camins dels Matxos, en una zona semblant a la Rupit Taradell, si finalment serveix de qualificatori seran 2 punts per la UTMB. 61.675metres i 3.195 de desnivell positiu. 35euros. http://www.centreexcursionistatorello.com/matxos_11a/index.php

- Si tot va bé, el 5 de maig estaríem corrent en equip a la Intermon OXFAM Trailwalker, travessa de 100km amb 560m de desnivell positiu. Anar al web

- I la setmana següent el 15 de maig hi ha la UT de Barcelona, pel Garraf, 106km en un sol dia i 3.900metres de desnivell positiu, una bona prova que si no m’equivoco suposaran 3 punts per la UTMB. Demanaré referències, si algú me’n vol comentar coses, seran molt benvingudes.55 euros. http://www.utbcn.com/

- I ja de cara al juliol té pinta que molts Dragons aniran a fer Cavalls del Vent així que, tot i que m’agrada més la modalitat individual potser la faria el dia de cursa. 80km 11.600metres de desnivell (jo crec que acumulat) http://www.cavallsdelvent.com/ http://www.naturetrails.es

Per cert, especPublicar entradatacular www.runedia.es (la nova versió de ropits) per a organitzar-me el calendari.

ORBEA ALMA H10

2011-12-04T20:16:00.002+01:00

Gràcies a ORBEA he pogut provar una 29er i la veritat és que tot i que sóc bastant escèptic als canvis, aquest m’ha convençut molt. No crec que sigui com el pas dels esquís normals al Carving, però penso que mica en mica les rodes de 29” s’imposaran. El que sí tinc clar és que jo quan renovi no dubtaré en comprar-me’n una.

Primer de tot es nota, tot i que això és difícil de valorar, que en trams plans o de poca pendent és una bici amb més inèrcia i per tant capaç d’agafar velocitats més altes. Però a part d’això de seguida li vaig trobar les virtuds, tant pujant com baixant. Pujant, en un moment en què un sobtat canvi de pendent va fer que em trobés amb una marxa massa dura, així que vaig fer-la tota de peu, però sense perdre tracció, estic segur que amb una de 26” hagués patinat.

Baixant és una bici un pèl menys àgil, però per contra especialment dotada per a superar obstacles, especialment arrels o grans esglaons, la mida més gran de la roda converteix en més petits els elements a superar.

Una bona innovació.

Lost

2011-11-29T00:02:00.007+01:00

A les 3.15h de la matinada ens trobem tots, bé, el cotxe de l’Espriu una miqueta més tard, però per ser ell, bastant digne. Encara que són hores intempestives, hi ha molt bon humor i molt d’optimisme. A més, de moment no plou. El que tinc clar és que notarem l’absència de les dues dragones que causen baixa en l’últim moment. Anna i Sheila, repetirem juntes, segur. La resta dels valents sortint cap a Rupit: Lídia, Mikel, Robert, Xavi, Victor, Katia, Pau i jo, i allà ens trobarem amb l’Albert i la Núria. Cada vegada hi ha més gent boja, eh? Moooooooola!!!
El viatge tranquil, xerrant amb el Robert, tot on time, però al apropar-nos al destí, plou. Merda, començar des del primer moment plovent si que en fa molta mandra!!! Correm per agafar inscripció i ja som un bon equip des de l’ inici: uns fan inscripció mentre altres fan la cua del bus. La pluja és continua però fineta, s’aguanta. Al bus tinc la típica sensació d’anar d’excursió amb el cole. Bromes, primeres fotos i nervis fan que tots, que ja som grandets (unos más que otros, Victor, ya lo sé!!!) semblem nens. A més ho amanim tot amb el nostre sangus (com diu el Nuñez) de Nutella. Kilian, va per tu!!! I ja està, ja hem arribat.
Primer segell (chicas, primera reminiscencia del Camino: recuerdo para vosotras peregrinas) foto de grup, petons, desitjos de bona sort, organitzacions en grups per ritme, i ens posem en marxa.

7h, tot molt mullat, pujadeta de carril d’un caminant a pas lent, intentant avançar, i amb frontal. Primers 3 km, Xavi, Robert i jo (el Xavi content de no haver-se posat les seves bambes Salomon blanquetes), quin fangar!!! Jo feliç amb la meva samarreta far de la cursa dels Mussols. De fet, aquesta primera part em recorda a aquesta cursa.
De seguida es fa de dia i ja comencem a descobrir que el paisatge serà al•lucinant. Núvols baixos i boira fan que des de l’alçada on ens deixa la primera pujada, es vegin els cims com dintre del cel. El Robert i jo pensem que comença un tros seguit de baixada on podrem córrer fins a superar la mitja marató, però no serà així. De seguida comença una baixada de muntanya maquíssima però plena de fang i pedres, i em dono compte que imitar els vídeos del Kilian no serà gens fàcil. Potser m’hauria d’haver posat de blanc? Aquí ja començo a notar que a molta gent que vam avançar corrent, ens atrapa caminant, amb molta tècnica. La Katia va més o menys al nostre ritme, també patint una mica a les baixades. Penso en els grups de davant, i sobretot en el Pau i el Mikel: hauran pogut córrer? Pateixo perquè crec que el Robert, amb les seves Cascadia, es sentia segur i podia anar més ràpid, però m’anava esperant.

Entre Tavartet i Vilanova de Sau, anem tirant, més lents del que havíem previst, però contents. Fem fotos, podem xerrar, i anem intercalant el córrer i el parar a les baixades enfangades, intentant mantenir un ritme digne. Proper repte: aprendre a baixar en muntanya. Anem fent càlculs i sent optimistes estarem entre les 7.30h i les 8h. Sabem que més ràpid serà difícil que anem.
Anem fent paredes curtes en tots el avituallaments. Pensem en menjar una mica, i, sobretot, en omplir bé les ampolles i bidonets d’aigua. La pujada del Salt de la Minyona per mi és la part més maca del recorregut amb diferència. El penyassegat és súper abrupte, verd, envoltat d’un mar de núvols: un Mordor a Osona. Al avituallament que corona la pujada rebem un missatge del Pau i el Mikel, guapíssims, com si res, que ja prenen la buti a Sant Julià. 16km ens separen!!! Va tampoc és tant!!! Va Robert, que esto está hecho!!!

I ara ve la nostra crònica negra: arribant a Sant Llorenç, en comptes se seguir la ruta marcada, unes noies fent-se una foto tapen la senyalització, el seu grup d’amics (unes 8 persones) estan situats al camí ja de baixada, i sense mirar gaire, tirem cap allà. Al portar aquestes persones darrera, i les ganes d’anar fent quilòmetres i el cansament acumulat fa que no detectem que ens hem perdut, fins que ja hem baixat, jo crec que al voltant d’ entre 2 i 3 km. Robert, nos hemos perdido, no puede ser, otra vez no!!! Mussols again!!! Preguntem a un boletaire que ens recomana seguir baixant per aquesta mateixa ruta forestal que ens portarà directes a Folgueroles, poble veí a Sant Julià. I així ho fem!!! No deixem de córrer fins que arribem a Folgueroles, i després de preguntar moltes vegades aconseguim arribar a l’avituallament de la buti, amb el conseqüent cabreig descomunal. Allà ens trobem a la Katia, que també s’ha perdut al mateix punt. Compartim buti, fem la trucada al pelotón de cabeza per tal de que no pateixin, ens canviem de roba (anàvem tant mullats, que estàvem congelats), i continuem. Deixem a la Katia gaudint de la gastronomia i l’hospitalitat de la zona. Olé tu!!!
Llavors fem el tros més dur de la marxa. Estem cansats i una mica desanimats. Hem fet 5 km més de propina, es noten les cames com si fossin de fusta, rotllo Gepetto, com diu el Robert. Però ens anem estirant l’un de l’altre. I ens anem dient, que sigui com sigui, al veure Taradell, encararem la baixada i entrarem corrent.
Dicho y hecho!!! Una mica menys de 9h, entre 48 i 50km de marxa, una mica menys de la meitat corrent (CACO real, més CA del que hauríem volgut per falta de tècnica), i un nou repte assumit, y juntos Robert, otro más. I protegits pels Dragons que en esperen com si fóssim els primers. Una nova experiència en el món de l’esport. La meva primera marató, i com en el cas de la meva primera TRI a Balaguer, a lo grande. Ara només queda repetir i millorar!!!

Newton, capítol 1

2011-11-27T20:02:00.003+01:00

En aquests dies de semidescans m'encanta provar coses i per tant agraeixo enormement a la gent de Distance que m'hagin deixat provar unes Newton. Què millor que les setmanes sense pressió per a millorar la tècnica i en aquets cas la meva obsessió en intentar caure de puntes?
Cada vegada odio més veure'm córrer, m'agobia la meva pròpia ombra, i en les fotos sempre surto totalment torçat. Està clar que tot no ho solucionaré, però, i si les Newton milloren aquest estil cada vegada més deteriorat?
De moment les primeres impressions són neutres, encara no em puc pronunciar, vaig fer uns escassos 5 o 6 kms i amb desnivell. Pujant anava logicament de puntes i baixant el cert és que em donava la sensació de caure amb tota la planta.
Ja veurem.

No pararàs, per mentalment descansaràs

2011-11-24T12:19:00.003+01:00

No es podien haver definit millor les pròximes dues setmanes que com ho va fer el Coke, i és que no pararé, però necessito fer un passet enrere per a saltar més lluny. Després de Berga, per a o per b, no he agafat la punta de forma que volia, així que prefereixo no seguir "agonitzant". Faig un parell de setmanes de desconnexió i després a tope.
Tinc molts miniprojectes, tant per a aquestes setmanes com per després, i són projectes que m'engresquen, així que m'ésperen uns dies, unes setmanes i uns mesos prou bons.

Rupit Taradell 2011

2011-11-22T14:18:00.008+01:00

Ara no sé ben bé com, però el cas és que liant-nos uns els altres, estem 10 Dragons (8+2) a l’autocar, camí de Taradell. Jo venia amb moltes ganes, però la setmana no havia anat bé, una curiosa gastrointeritis m’havia deixat baldat, i dic curiosa perquè jo a aquestes coses no li faig cas, un àpat potser sí però el següent ja estic a tope i mai he tingut cap problema. Però arribem a dijous i la cosa segueix complicada, la panxa no rutlla, però el que és pitjor, una pàjara brutal tornant de Sant Cugat engega totes les alarmes. No tinc força. I a més tinc un dilema, cuido l’alimentació per curar la panxa o m’alimento com requereix una prova del nivell de la RT? Per sort el divendres faig una de les coses i el dissabte em veig capaç de la segona, sembla que la panxa millora i ara l’emergència és recuperar forces.
Però tornem a l’autocar. Arribem a Rupit plovent força, jo vaig poc abrigat, no vull passar calor i desconfio de qualsevol impermeable, per Goretex que sigui. Sense estrés segellem, ens desitgem sort i tots a córrer, aviat ens ajuntem segons les nostres voluntats i ens quedem el Mikel i jo. Ell ha entrenat bé, especialment el desnivell i per tant sé que de moment no tindrà problemes, ens anem rellevant i procuro no excedir-me, sé que ell aniria més ràpid (o penso). Triguem 20 minuts en fer els dos primers: fort desnivell, pluja constant, foscor i munió de gent que dificulta els avançaments. Flipo tant amb el parcial que demano referències a d’altres i sí, és el ritme al que anem.

Foto de la Maria

Ja en la baixada asfaltada +- km 6 o 7 ens trobem als de NPC i al Víctor i comencen aquí 10kms molt amens: xerrem, ens piquem, correm (alguns paren a pixar), i tots ens flipem una mica en la baixada després de Tavertet. La veritat al·lucino com baixen i simplement intento anar darrera, no sé jo com serà aquesta baixada en sec, però mullada i tal com anàvem, un suïcidi, però ens ho passem molt bé i arribem a l’avituallament del pantà molt més ràpid del què ho haguéssim fet sols. Quina passada! Una mica de coca, xocolata, un cacaolat i a córrer. Em prenc amb calma tant aquesta baixada com les escales per no forçar ni els peus sobre l’asfalt ni les forces. Crec que prenem una bona decisió ja que per fi volem en els següents kms. Són plans i els podem fer més o menys a 5 malgrat la pluja acumulada, ja al final comença a picar cap amunt i no pararà durant una bona estona. És aleshores quan comencem a aprendre d’una parella de cracks, un noi i una noia de Salomon que ens ensenyaran molt, entre el què ens expliquen (ja sabeu que sóc un pesat preguntón) i el què veiem, anem gestionant molt bé els trams de córrer i de caminar. Normalment arribem una mica abans als avituallaments (no ens en perdem ni un), però ells no paren, o sigui que coincidim fins el final.

Així que aprenem a baixar amb els de NPC i a pujar i planejar amb els de Salomon (quin “luju”!).

A partir de mitja travessa, el tema es concentra en els avituallaments. Més o menys a la meitat decidim canviar-nos de mitjons però el Mikel se’ls ha oblidat. En el següent anem a beure i el Mikel ha perdut el bidonet (jo en porto un per sort), en el següent es pren un iogurt (jo tot just li agafo dues cullerades, penso que és massa per mi) i en el darrer perd els cartrons que ens acreditaven. Ole tu.

Especialment en les baixades penso en els meu companys Dragons, sobretot en la Bea ja que hi ha moltes baixades asfaltades i pateixo per la seva planta del peu. En els llocs difícils penso que també es podria perdre, però em confia pensar que va amb el Robert. Em ve al cap també la Núria, que no la conec i que l’ha liat l’Albert, s’estarà cagant en ell?

I nosaltres a la nostra, cridant “cacatua” “cuidaoooo!”, “s’ha matao Paco!”, i amb tanta tonteria quasi se’ns passa la tan desitjada butifarra. Encara ens podíem haver penjat més, la Kàtia es va prendre els seus vinets, però no ens estem de res: ens prenem el nostre brou i la buti i xerrem una mica amb la Maria. 8 minuts d’avituallament més quasi 400 metres extres al perdre’ns abans de reprendre el bon camí, què despistats!

Si el Mikel havia marcat el ritme a la primera part, aquests darrers 13kms seran meus, i és que les meves cames entren en un estat de xoc que, sense anar a un ritme demolidor, poden aguantar el què sigui. No vaig al seu costat sinó uns metres abans, en aquests moments jo sóc partidari que si l’altra aguanta, no forçar el ritme, ni el seu ni el meu. I ens funciona, veig al Mikel patir (especialment per la butllofa al peu), però resistir, i així arribem pletòrics a Taradell amb un temps de 5h13’52’’ en una de les edicions més dures de la prova.

Foto de la Maria

Ens canviem i esperem a la resta. Arriben la Lídia i el Víctor a saco, i no només pel temps total sinó perquè arriben molt sencers i corrent. És aleshores quan em truca la Bea i em diu que s’han perdut i han fet 5km de més (i ja van dos vegades, quina parella aquests Rocamora) i jo l’animo i li dic que segueixi i sobretot que no abandoni. El seu “Abandonar jamas!” m’anima. Arriba el torn de l’Albert i la Núria, veig per les seves cares que han gaudit, però ens expliquen que el Xavi està patint molt pel turmell. Ell és el següent en arribar, està baldat i lesionat, però ho ha fet. Per fi el torn dels Rocamora, què content estic, quina gran estrena (a més ells han fet quasi 50km) i finalment la Kàtia, a qui acompanyo al CET per ensenyar-li tot el que hi ha de menjar i em diu, “perquè, si jo ja estic a tope?” El seu si que és aprofitar els avituallaments.

Aquesta ha estat la gran experiència de la Rupit Taradell, la cursa que l’Enric any rere any m’havia dit de fer i que finalment he entès perquè. I a sobre ho he fet en família, acompanyat dels Dragons i amb el Mikel amb qui realment hem pogut anar a la par i és que és molt complicat trobar a algú que vagi exactament al mateix ritme, tant quan cal córrer com quan cal parar. Merci crack, segur que no serà l’última! I a la propera Rupit Taradell hi hem d’anar tots, qui vulgui a saco i qui vulgui a gaudir del paisatge i del que donen en les amables paradetes que hi ha cada 6 o 7kms.

Demà ens espera una de guapa

2011-11-19T11:38:00.000+01:00

En tenia moltes ganes, en tinc moltes, però no ha estat una bona setmana: una gastrointeritis m'ha deixat baldat i sobretot amb el dubte de menjar i recuperar forces o no menjar i cuidar l'estòmac. En fi, malgrat la pluja (quina pena) demà serà un gran dia, serà un dia dur però en molt bona companyia i això és el que més m'agrada.
Tindrem dues baixes importants de darrera hora, Sheila i Anna, trobarem a faltar el vostre "cachondeo", però hi haurà altres ocasions i és que demà és l'inici de moltes, que això enganxa tan o més que el triatló.
I seguint els consells del Kilian, "Nutella i Pizza"

Ja hem fet un any

2011-11-18T11:27:00.005+01:00

Dibuix del Xaxa, estàs fet un artista.

Quan un decideix crear un Club no és conscient del què suposarà, de temps, d'esforç, de responsabilitat, fins i tot gent amb la qual acostumava a entrenar ja no els veig (curiositats de la vida). A més recordo que amb el Xavi calculàvem el possible número de socis, i us hem d'admetre que vam pensar en 40 o 50. Però érem uns inconscients, Barcelona està ple de Clubs, la majoria ofereixen molt més que el nostre i a sobre nosaltres fem pagar.
Però hi vam arribar, fins a 55 en la temporada 2011, dels quals el cert és que uns 15 no he arribat a conèixer. Però el número és el de menys: l'ambient, els amics que he fet, el veure que després d'una temporada el projecte s'ha consolidat, el tenir uns 15 socis a l'espera que comencés la temporada 2012 per a inscriure's, tot plegat, supera les nostres expectatives i sobretot compensa l'esforç dedicat.
I ara tots dos tenim més ajuda, centralitzem molts temes, però hi ha un equip directiu de 6 dragons que han començat amb moltes ganes i sobretot molts socis actius que ja van a la seva bola i que simplement utilitzen les eines del Club per organitzar-se, quedar, parlar, discutir...

Hi ha aspectes que hem de millorar per a aquest 2012, i la veritat no sé si depenen de mi o dels socis. M'agradaria una mica més de presència, potser sóc un somiatruites, però em molaria que en les sortides fóssim la tira (som 50 socis), o repetir i ampliar jornades com les de Les Angles, on quasi una quarta part del Club vam arribar a competir. Estic segur que millorant la qualitat dels entrenaments i els recursos per les competicions ho aconseguirem.

Felicitats Dragons, no ens enganyem, som el millor Club del món!

"odio que los planes salgan mal"

2011-11-15T00:16:00.005+01:00

foto de la Eva, gràcies

Per mi tot el què faig relacionat amb l'esport ha de ser perquè em fa il·lusió, sinó apaga y vamonos. A més si m'ofereixo per a fer de llebre, vull fer-ho bé. No vull entrar en altres detalls, simplement em basaré en la carrera.
D'entrada, canvi a darrera hora, no serem dues llebre per temps sinó només una i a més em toca fer 4 hores. És un ritme massa allunyat del meu, però l'experiència a Barcelona fa que l'accepti amb ganes, els que volen ser sub 4 hores són bona gent.
Després de dos intents, passo dissabte per la tarda tal com m'havien dit per a recollir l'equipació però em diuen que vagi diumenge una hora i mitja abans, resulta que no en tindrem. Em fastigueja doblement, primera perquè sempre fa gràcia que et donin coses, no ens enganyem, però segona perquè veig molt difícil que ens detectin sense globus ni una equipació diferent.
No tinc bones sensacions, m'he llevat molt d'hora, he fet córrer a la Bea, no he deixat dormir al meu fill i tot per res. Però les ganes de fer una marató i d'ajudar als demés sempre hi és. Anem a la crònica.
Primera part de la marató. Malgrat costa de trobar-me, el Joan ho fa de seguida, així que la meva solitud dura pocs metres. Li ho agraeixo enormement, no només perquè ja no m'avorriré sinó perquè amb la seva alçada algú més ens trobarà. Muntem un grupet de més menys 8 o 9 persones, veig grups davant i d'altres darrera, però clar no crec que facin cap esforç per anar amb nosaltres, no saben que faig de llebre. D'entrada segueixo el Garmin, però a l'altra canell porto el TIMEX amb un compte enrere de 5.39, si sona just quan passo per cada km quadrarà. El Garmin em marca els 5.39, el TIMEX em diu que anem guanyant uns segons km a km, però la baixada ha estat llarga. Cada vegada el guany és més gran, malgrat mantenir el ritme, així que en el km 12 o 13 decideixo passar del Garmin i baixo uns segons el ritme, comença a anar a 5.42 o 5.43 i així s'estabilitza el guany de 2 minutets respecte al quilometratge. En el 18 o 19 comença la pujada, decideixo baixar una mica més el ritme cap als 5.45 o 5.50 per no cremar el grup i viure de renta.
Però de sobte tot comença a desquadrar, passem per la Mitja Marató no entre 1 o 2 minuts més ràpids sinó que 2 minuts massa lent. Merda! què passa! El km senyalat com a 22 coincideix amb el meu 23.5 del Garmin, el Timex ja no em serveix de res perquè no coincideix en res.
Aprofitem la baixada per recuperar una mica de temps. Explico la situació al grup, parlem, pot ser que no sigui la Mitja Marató però m'asseguren que les voltes són idèntiques i penso que ha de ser així perquè el chip està al final, a més sigui com sigui el desfassament Garmin-kms és brutal. Alguns decideixen tirar més per no arriscar el sub 4 hores, d'altres es queden amb mi. Baixem a 5.30 i una vegada a la platja i a més veient que a partir del 25 comencen a quadrar els kms amb el Garmin (o miracle) retorno als 5.39. Fins al 30 tot anirà bé Garmin i marques kms em van avisant, anem bé. La gent, però, comença a caure. Finalment ens quedem 3 però m'avisen que per poc temps i en el mur em quedo sol. Aprofito per pixar, agafar de nou als dos i ajudar-los un tram més, però definitivament cauen. A partir d'aquí comença el moment més bonic de la marató i coincideix amb la tornada. El vent de cara dificulta molt aquests darrers kms, però animo a cadascun que passo a enganxar-se al bus, rodar en grup és clau. El Marc dura molts kms i arribem a ser de nou 5 o 6, alguns cauen, d'altres s'enganxen.
Jo vaig desorientat, faci el què faci no puc arribar després de les 4 hores, no puc demanar un esforç a la gent i que no tingui recompensa. Oscilo sempre entre els 5.35 i els 5.39, els últims 2.5km són de pujada i allí la gent no podrà mantenir els 5.40 ni de conya, cal tenir un minut. I així començo la pujada, tenim cert marge, tot i que no molt, però de sobte torna a no quadrar-me res, com pot ser que quedin només dos kms, i és que o sorpresa, han decidit anul·lar una part, "segui recte cap a l'hotel", ens diuen, i jo veig el 41 a la recta que ara no ens fan fer, uns 700 o 800 metres de menys que no sé on ficar. Estic arribant amb 3 o 4 minuts de marge.
Arribo cabrejat, he estat forçant a gent per a què poguessin aconseguir el sub 4 hores i ara tenen marge de 2 o 3 minuts, quina merda, em sap greu. Després parlo amb ells i estan encantats, especialment aquells que havien assimilat que ja no ho aconseguirien al veure'm marxar i que de sobte veuen el 3 al marcador.
Però no puc acabar així, primer mai més faré de llebre de 4 hores, en casos com els d'ahir no puc anar per sensacions ja que no les tinc, no rodo mai a 5.40, per tant he de forçar en excés per fer-ho bé. En aquest sentit potser havia d’haver tingut més sang freda, però era massa arriscat.
Segon tot això ha valgut la pena per a poder veure en directe com el Nacho aconseguia el seu gran repte, però això ja ho explicarà ell.

2 bons runnigs 2 amics i 2 objectius

2011-11-11T11:23:00.000+01:00

running 1: 8km al Parc Guell amb 440m de desnivell positiu.
amic 1: Mikel
objectiu 1 i 2: Rodar les NB per la MCD i preparar la Rupit Taradell
running 2: 21.5km per Collserola amb 765m de desnivell positiu.
amic 2: Guille (i part dels dragons en 5km)
objectiu 1 i 2: Rodar les NB per la MCD i preparar la Rupit Taradell

Velocitat vs tortuga

2011-11-04T18:57:00.004+01:00

Velocitat perquè gràcies a l’Oscar i al propi Jaume he pogut gaudir d’un running-tertúlia molt amè, parlant de temes relacionats amb l’atletisme i les seves interioritats. El Jaume Leiva és ja un atleta de primera categoria, però estic segur que aquest any serà el seu. Una bona actuació en la Marató de Barcelona farà que tots parlem d’ell i el coneguem. A partir d’aquí tot anirà rodat. A part de ser bon atleta és bona persona, la primera pregunta que m’ha fet avui és quins objectius tenia, molts mindundis no s’han preocupat per mi ni pels meus objectius quan els he conegut i ell m’ho pregunta abans d’haver fet doscents metres.

Precisament la tortuga entra dins dels meus objectius immediats i és que al final no faré 3,45 sinó de llebre de 4 hores a la MCD. Per un costat és un ritme complicat per mi, i més ara que porto kms però poques tirades de 3 hores, però per l’altra sempre he defensat que hi ha més gent amb ganes de baixar d’aquesta marca que de 3.45 així que em fa tanta o més il·lusió. El grup que busca baixar de 4 hores és molt agraït així que el plaer d’aconseguir-ho és molt gran.

Dos comentaris finals.

Atenció a l’amplada de les cames entre el Leiva i l’Óscar o jo, i us puc assegurar que dins del món de l’atletisme és un tio gran, ens explicava que han arribat a dir en una retransmissió que tenia cos de triatleta (així que nosaltres aleshores el devem tenir de lluitador de sumo).

I l’altre és que si bé és d’admirar que sàpiga rodar a ritmes superiors a 5min/km per adaptar-se a nosaltres (Jordi Vázquez això va per tu, jijiji), curiosament segueix corrent de puntes i amb el cos endavant. Moraleja: la tècnica es té o no es té...

Tot llest, quines ganes!

2011-11-03T11:50:00.000+01:00

Ja està en marxa, després d’acumular en 4 dies quasi 60km ja tinc el volum suficient per afrontar les dues maratons seguides que m’esperen en els pròxims caps de setmana, les dues molt diferents però que em fan la mateixa il·lusió. Per un costat la Marató Costa Daurada, on finalment marcaré el ritme de 5.19, i per l’altra la Rupit – Taradell, que amb la quantitat de gent que ens hem apuntat, segur que ens ho passarem de conya. Tot i la matinada!

Així doncs el cap de setmana de 12 i 13 de novembre anirem cap al sud, acompanyats del Nacho (que també hi participa) i de l’Anna, segur que seran dos dies guapos. Un altre dragó, el Víctor, també provarà de fer els 42km. La Bea s’està plantejant fer la cursa de 10km que es corre a la vegada i en el mateix circuit, així que si algú la vol acompanyar i passar el cap de setmana amb nosaltres serà molt benvingut! Déu ni do també ella: 6 de novembre, 6km cursa de la dona; 13 de novembre, 10km MCD; 20 de novembre 43km a la Rupit Taradell i 27 de novembre 10km Jean Bouin.

Ara es tracta de fer tants kms com pugui tant a les noves NB com amb a les Salomon i és que estan una mica noves per a realitzar aquestes tirades, espero que això no suposo un problema.

Un autèntic truño a Tossa

2011-11-02T09:32:00.000+01:00

Aquesta rotonda amb un truño gegant es troba pràcticament a l'entrada de Tossa de Mar venint des de Blanes.
Localització
Av. Ferran Aguiló amb GI682

BABY BOOM, BROOOOM, BROOOOOM

2011-10-28T11:42:00.002+01:00

Per Bea
Quantes cròniques tinc pendents!!! El Pau no em fa fora com a convidada, perquè després em té a casa i clar, li sap greu... Puf!!! La meva última crònica va ser el 7 de setembre, prèvia a l’ AQUATLÓ organitzada per TFSWIM a Gavà. No us vaig explicar que vaig punxar, perquè feia molt que no nedava al mar (passar l’agost als Pirineus és el que té) i el mar estava molt mogut, molt... Vaig poder arribar a fer entre 500 i 600 metres del primer tram dels 800, vaig sortir corrent, vaig completar el 2.000 de run, i vaig nedar els 300 del tram final. M’ho vaig passar molt bé, encara que he de reconèixer que al mar em vaig angoixar. Em va agradar compartir aquesta experiència amb la Tere i el Tino i amb la resta d’amics. Em van donar diploma i tot, mesurant els meus temps. Poso la meva foto preferida de la jornada. Molt artística.

Després d’això venia el Camino de Santiago. No vull fer una crònica ràpida, si no intentar, sense allargar-me gaire, fer un resum que ho englobi tot. Va ser un viatge genial, molt emotiu i molt intens, a nivell “exaltació de l’amistat”. Sona cursi, però el que és, és. Próximamente en sus pantallas!!!Després del Camino i Formentera (puf, què bé Formentera!!!) hi ha hagut jornades d’orgull Dragons, però cap competició al meu palmarès. Haig de reconèixer que estar rodejada de tants cracks em coarta una mica. Ara ja no tinc l’excusa de que sempre entreno rodejada de nois, i que cap noia amiga es fica en el món del triatló... Això s’ha acabat!!! Em rodegen noies que competeixen amb uns objectius molt respectables i que entrenen amb una disciplina espartana... Espartana???!!! He dit això??? Espartana, no, volia dir amb una disciplina Dragona!!! Bromes apart, nenes, el tema de la tri femenina està ON FIRE. Catalans, catalanes, homes que menyspreeu el nivell triatlètic de les fèmines: NO VEIS QUE ASÍ NO???
Per tant decideixo deixar-me caure per alguna competi i anar provant el què. Com sempre, el Pau em convenç (com no caure als seus peus després d’una entrada tant maca com la de la Cursa de la Dona???) i m’apunto a fer els 10.000 de la Cursa del Mediterrani. Em motiva el fet de fer-la amb el Willy, provar com estic respecte al running, veure com la súper Ana supera el seu repte, i anar acompanyada d’una de les meves Dragones preferides: dale gas, Anni, ya le doy.
I així, com el que no vol la cosa, ens plantem al Canal Olímpic. L’Ana i les seves llebres marxen cap a la part guanyadora de la sortida, i l’Anna, el Willy i jo ens situem entre la resta dels mortals. Tot va bé, fins que, 1 minut abans de sortir, al Willy li agafa una crisi de plorera històrica de les que fan època. Quin agobio!!! Quin sentiment de mala mare!!! Sort que l’Anna em fa de manager i fa veure que tenim la situació controlada!!! Sort que quan ens comencem a moure, el Guille es relaxa, deixa de plorar i gaudeix del viatge, fins a convertir ¾ de seva cursa en una migdiada de les mítiques.
De seguida noto que estic bé, que la cursa m’agradarà. Decideixo intentar anar a un ritme “viu” respecte als ritmes dels pocs entrenaments que havia fet, a veure si aguanto. Li comunico a l’Anna que no podré parlar gaire. Com sempre que vas amb el carret, tothom t’anima un munt. Casi cada 200 metres algú es dirigeix a tu amb admiració, o fent una broma o animant-te. Dir que em va sorprendre no tenir cap ensurt o cap mala cara al avançar a la gent, i això que des del minut 1, vaig estar avançant de vegades per la dreta i de vegades per l’esquerra, intentant anar sempre per un lateral.
Amb l’Anna ens separem i ens anem retrobant per temes de causa major, però sempre noto la seva presència a prop. Avanço i em creuo amb un munt d’amics, i cada crit d’aquests amics és un subidón!!!
Creuo la meta amb un temps molt poc superior a 57 minuts, feliç i amb molt bones sensacions. De seguida puc fer l’abraçada Dragona de rigor amb l’Anna, que també està contenta. El Guille també somriu i sembla que estigui en la seva salsa (quin remei, pobret!!!).

Només ens queda veure com l’Ana compleix el seu somni. Estic nerviosa, perquè vaig comptant el temps i veig que la cosa va justeta, però en cap moment dubto que ho aconseguiran. Els veiem girar la corba, rotllo Reservoir Dogs patroncinats per NIKE, i l’Anna (el Willy) i jo cridem com bojos. Ana, olé tú, olé tú!!!
Veieu el que deia??? Visc rodejada de cracks.

BANYOLES SERÀ UNA DE LES SEUS DE LA COPA DEL MÒN A L'ANY 2012

2011-10-27T15:32:00.003+01:00

Segons el web de la Federació Catalana de Triatló

El proper de 17 de juny de 2012 , Banyoles serà capital mondial del triatló.

Després de l'èxit en l'organització i acollida de la Copa d'Europa Premium de Triatló el passat mes de juliol, Banyoles ha estat escollida per la Federació Internacional de Triatló (ITU) per acollir la Copa del Món de Triatló a Banyoles 2012.

En vàries entrades he parlat de la idoneitat de la zona per a fer triatlons, estic segur que si tingués una millor infraestructura hotelera s'hi podria fer un Ironman. En tot cas per mi Banyoles té un no sé què especial i per tant no m'ho perdo! http://www.ironpanic.com/2009/09/banyoles-1989.html

Qüestio d'equilibri a Olot

2011-10-26T23:21:00.001+01:00

Us puc assegurar que la foto no és capaç de refectir tota la "bellesa" d'aquesta rotonda, però especialment per la mida i la poca coherència amb el seu entorn és digne d'estar en aquesta llista.

Localització
Av. de Santa Coloma amb C152

¡Grande Ana, grande!

2011-10-24T16:41:00.002+01:00

Sempre he elogiat la gent que entrena i aquest diumenge en vaig tenir una bona dosi. Deixo per la Bea la seva particular crònica dels 10mil perfectament acompanyada, elles també són bons exemples d’esforç i sacrifici, però em permetreu que centri aquesta crònica en l’Ana. De fet simplement us diré que per part meva hi havia una mica de cangueli, en teoria havia de fer tirada llarga per la MCD però no em vaig atrevir a cascar-me 10km abans no fos que després fallés.
El Rafa, el Juanjo i jo, curiosament de manera força diferent, vam acompanyar, repeteixo, ACOMPANYAR, a l’Anna per a què assolís el seu repte de baixar de 1.30 en Mitja. Puc donar fe que va patir, que va donar una mica més del què tenia. A falta d’un km calia apretar, hi havia marge però no podia adormir-se ja que havia fet algun km a 4.30 i aquest ritme no era suficient. Em va venir al cap el meu darrer km als Bombers 2008 (crec) quan ja al límit veia un 39 al marcador final i donava el 110% per fer el sub40. Mai m’havia esforçat tant en una cursa, però mai havia acabat tant satisfet, com diu el lema de Fisiorutpujol, “El dolor es pasajero, el orgullo es para siempre”. I parlant d’orgull, torno a l’Anna, al Willy i a la Bea i és que és fantàstic com un món que podria estar ple d’enveges, només ofereix generositat: com cridaven animant a l’Ana en els darrers metres!, un granet més que va empènyer a aquesta campiona a rodar a 4 i a menys en el darrer km per assolir el seu repte.
Felicidades!
Aquí teniu la seva crònica.
http://anonimaana.blogspot.com/2011/10/cronica-mitja-marato-del-mediterrani.html

Per part meva molt bones sensacions, com sempre dic, i agraeixo, el meu cos ja s’ha acostumat, al menys pel què fa al running a donar-me tot el que li demano.

A Blanes, especialment interessant el pavoreal del mig

2011-10-23T23:57:00.000+01:00

Localització
Carretera GI 682

Mizuno wave ascend talla 44//9,5UK//10.5US en venta

2011-10-21T12:09:00.001+01:00

Un Dragó ven les Mizuno Wave Ascend 6 de Trail running talla 44//9,5UK//10.5US S'ha equivocat amb la talla i estan per estrenar. Preu 70 euros. Entreu al web i cliqueu sobre el canvi de color, són Dragons total. http://www.mizuno.eu/sports/running/products/footwear/18729/wave-ascend-6

Doncs sí Salomon, i les XA Pro

2011-10-19T15:27:00.005+01:00

Quan un decideix comprar-se unes Salomon per córrer i més si son les XA Pro surten els detractors de sota les pedres. Oju que ho dic de bon rotllo eh, que tots els que me les van criticar no només són bons corredors sinó que grans amics. I perquè les he comprat aleshores:

1) Perquè quan un es fixa en els peus de la gent que córrer per muntanya molts porten Salomon, alguns les XT wings i d'altres les XA Pro.
2) Perquè l'únic defecte que els hi trobo és que són un pel "tochón" i per tant pesades, però això és gràcies a una cosa que trobo important i és que tenen una important protecció, especialment en la punta, contra les pedres. En el Trail contínuament vas xutant o et reboten pedres i està bé anar protegit.
3) Perquè a diferència d'altres més lleugeures, aquestes porten una membrana que evita que entri massa sorra a dins.
4) Perquè repeteixo i les que he tingut fins ara m'han anat de conya, i això que al menys un 20% dels kms han estat per carretera. http://www.ironpanic.com/2010/09/saucony-triupmh-7-i-salomon-xa-pro-ben.html
5) Perquè trobo bones ofertes i per tant una relació qualitat-preu immillorable.
6) I perquè no dir-ho, són molt guapes.
Dit això, a no ser que aconsegueixi un patrocini per part de Salomon, no sóc una persona gaire fidel a marques i per tant qui sap si per les pròximes, canvio.
Parlant de fidelitat, he tornat a una de les marques que més content he quedat, amb unes New Balance vaig fer l'Ironman i de fet va ser la marca escollida per les primeres wambes de running que vaig tenir. Com que no està "l'horn per bolls" he decidit comprar-me unes de gamma mitja-alta però a molt bon preu (ja veieu que sóc un expert en fer estudis de mercat). Encaixa perfectament amb les meves característiques i necessitats, i les utilitzaré per a sumar kms. Com a "voladores" (d'això en vull parlar) continuaré amb les Precision, que em van molt bé per competir.
New Balance MR870

http://www.gadgetsparacorrer.com/2011/01/10/new-balance-mr870/

http://www.youtube.com/watch?v=XzubmboY6Zg

La cursa de la Dona

2011-10-17T17:06:00.002+01:00

Si acabo de convèncer a la Bea (ho he de fer abans de demà que és el darrer dia), aquest diumenge al Canal Olímpic viuré la meva particular cursa de la dona. Per un costat en principi la Bea correrà un 10mil després de força temps, a més, aprofitant que és plana, ho farà amb el Guillem i el croozer. Per altra banda el Rafa i jo intentarem que l'Ana només es preocupi de córrer.
Ara que he perdut una mica la motivació aquest tipus de coses m'omplen molt. M'encanta anar a córrer una cursa amb la Bea de nou, després de la del Corte Inglés, veure-la amb ganes de fer una competició, i també m'agrada poder "ajudar" a l'Ana a aconseguir un repte espectacular. De fet espero estar a l'alçada, últimament de cap vaig molt sobrat, no em fa por fer una mitja en 1.29, però després ho converteixo a min/km, rodar durant una hora i mitja a 4.15, i ja em fa més respecte.

Sumat a aquest dubte de poder rodar als ritmes de l'Ana (avui faré un test a veure què), hi ha el tema de les wambes. Estic fet un cagadubtes (a part de poques ganes i possibilitats de gastar-me més pasta) i no sé què comprar-me, o sigui que arrossego les Precision 11 durant tota la temporada. Diumenge faran la seva darrera prova.

A mi me daban dos

2011-10-16T16:51:00.002+01:00

Després de confirmar-me que el temps que faré a la MCD serà de 3.45, crec que em puc permetre fer el què tenia previst. És a dir a la Marató de la Costa Daurada, sumar-li una altra marató el cap de setmana següent: la Rupit Taradell. La veritat és que aquesta segona competició del 20 de novembre encara no la tinc confirmada. La faré només si algú m'acompanya, ja que es tracta d'un "tute" important: sortir a dos quarts de cinc de Barcelona per arribar a Taradell una hora més tard, agafar el bus per arribar dels primers a Taradell i realitzar el trail al 80%, és a dir, corrent, però gaudint de la cursa. Algú m'acompanya?
Per altra banda el proper diumenge suposo que faré la Mitja del Mediterrani per a agafar de nou les sensacions de cursa. Faré sub 1.30.

Després d’una de ties, una de tios

2011-10-12T22:18:00.002+01:00

Ho admeto, vaig estar una època enganxat a Hombres, mujeres y viceversa, y allí no parava de sentir, entre les ties: “me gustan los hombres deportistas” meeeeng, error.

Aquest és un esportista, el Chema Martínez, l’actual millor maratonià espanyol, més esportista que ell n’hi ha pocs, també en el seu dia publicava una foto de l’Ironman de Kona, el Macca és esportista no?, i més o menys està com el Chema.

El què a les ties d'aquests programes (a qui els Catarres han dedicat una cançó) els hi mola no són “deportistas” són tios que es passen el dia al gimnàs. Vaja a elles especialment, però en general un tio cachetes triomfa més que un esportista, però sisplau, no malinterpretem el concepte de “deportista”.

I si tinguessis una filla?

2011-10-10T10:09:00.003+01:00

Mai he entès aquesta pregunta? La gent m’ho comenta com dient, si tens una filla no la podràs portar a fer esport, ni anirà al teu nivell... Però per mi encara seria més genial. M’encanten les dones que fan esport, penso que genèticament estan tan predisposades a fer-ne com els homes. Aquest perjudici és només cultural i com sempre dic si una dona és bona pot aspirar a tot en una cursa, mentre que jo puc aspirar a quedar el 1.000 a la Marató de Barcelona.

La Bea feia esport abans de conèixer-la, principalment gràcies al seu germà, havia practicat l’esquí, el padel, el running, la bici... jo només vaig proposar-li la constància, la rutina, les competicions, i d’aquí ha passat a ser una bona esportista i fins i tot, per exemple, s’ha convertit en una ciclista destacable (proveu de seguir-la en una recta!)

En els Dragons, el número de dragones augmenta dia rere dia, i cada vegada hi ha més nivell. Nedant, per exemple, m’és literalment impossible anar al ritme d’algunes de les amigues que tinc, i per sobre de tot, les ganes que hi posen són dignes d’admirar.

I ja que estem en un bloc us faig dues propostes, la d’una Dragona que va debutar en triatló el juliol, i que va decidir compartir les seves aventures trionfire.blogspot.com i la d’una altra Ana però aquesta vegada amb una sola n, que ha passat de ser bona a ser espectacular: més enllà de les marques i els podis, el tema està en què quedar amb ella per entrenar vol dir, sí o sí, anar a tope http://anonimaana.blogspot.com/

Per extensió, parlo de totes les que us heu sentit eludides, i és que estic pensant en moltes amigues, algunes que tot just s’han estrenat, d’altres que fan podis però també les que realitzeu esport única i exclusivament per passar-s’ho bé, per “rodar” una estona. És fantàstic, tant de bo si mai tinc una filla, sigui esportista!

Dragonitzant la bici

2011-10-07T18:43:00.003+01:00

Petits detalls per substituir les pinzellades de vermell que tenia la Merida pel groc dels Dragons.
El seient:
El dragonet groc

I les cobertes.

Nova temporada, nova filosofia

2011-10-06T08:58:00.005+01:00

Més enllà dels canvis estètics del bloc, aquest any el què hi haurà és un canvi de filosofia en la manera de veure l’esport. No me n’he amagat, de seguida em canso de les coses: quan era petit esquiava, i me’n vaig cansar, va aparèixer l’snow i ho vaig provar, però al cap d’un temps ja no m’aportava res, i aleshores els esquís van començar a ser carving i vaig recuperar els “palillos”, ara ja ni una cosa ni l’altre (hauria de fer esquí de muntanya, però sóc un cagat, i tampoc tinc temps suficient).
Amb l’esport em passa una mica el mateix, per sort, però, acumulo i no substitueixo. Vaig començar cap el 2006 corrent: 10mil, Mitja Marató i Marató. Assolit aquest primer repte em vaig passar al triatló: sprint, olímpic, Half i Ironman. I ara què? Doncs cap a la muntanya s’ha dit.
Acumulo, per tant seguiré corrent i no deixaré el triatló però els meus reptes es basaran en el trail running. El que més m’agrada és que amb aquests nous objectius he recuperat la il•lusió que havia perdut, i que és clau per dedicar-li tantes hores a un hobby.
Paral•lelament, i això ha de ser l’edat, tant real com esportiva, la meva filosofia ha anat evolucionant de flipat a amant de l’esport. Tot i que em passo el dia picant a la gent, fent-me el xulo o dient que sóc el millor, la realitat és que cada vegada sóc més amant de divertir-me entrenant i no competint, cada vegada tinc menys “necessitat” de demostrar res, ni a mi ni a ningú. Sembla evident, però no ho és. Tres frases han presidit el meu bloc, frases que en algun moment he escrit i he pensat que explicaven molt bé el què sentia en cada moment, i en elles es pot veure aquesta evolució, he passat de buscar els límits a qualsevol preu a gaudir del camí.
"Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient". 2009
“La dificultat no està en la duresa de la prova sinó en la capacitat d’entrenament”.2010
“Una cosa és que jo decideixi fins on vull patir i l'altre és que el patiment decideixi fins on puc arribar”. 2011
Com veieu estic canviant l’estètica del bloc, m’agradava negre, però era més difícil de llegir, especialment des del mòbil, així que torno al blanc. També estic pensant en una nova capçalera, i com no podia ser d’una altra manera, la Bea seguirà sent la convidada ja que li dóna un bon contrapunt al bloc.

Recull de portades antigues.

Per anar fent boca

2011-10-04T17:49:00.000+01:00

El resum de la UTMB 2010, no em digueu que en alguns moments no sembla The lord of the rings.