dilluns, 20 d’octubre de 2014

UT Montsant 2014



Començaré en plan crònica “tochón”…
Tot va començar fa uns 10 mesos ;-) …
Novembre 2013: Molts dragons ens apuntàvem a les diferents distàncies de l’Ultra Muntanyes Costa Daurada, pocs dies després començava el meu calvari amb les lesions, primer el piramidal i després la fascitis. Veient que no arribava ni de conya, vaig demanar a NATURETIME el canvi d’inscripció de la UTMCD a la UTMontsant, que bonament van acceptar.
Juliol 2014: Sense molta fe en la meva recuperació però amb unes ganes boges d’acompanyar a la Bea en el seu entrenament cap a la Mataró UP començo a córrer.
Setembre 2014: Tres grans notícies. L’entrenament realitzat per la Bea fa que acabi fantàsticament la Marató. Les lesions segueixen sent presents però el fet de tornar a córrer no les han empitjorat. I contacto amb la Núria Brichfeus i resulta que fa Montsant (després sabré que el Ferran i l’Eva també).
Divendres 17 de setembre 2014: Quines sensacions més estranyes. No he realitzat ni de bon tros l’entrenament adequat, molt poc volum i encara menys qualitat. Però sí molta constància, molts entrenaments especialment amb els Txistxas, kms de talkingrun, ritmes lents però anar fent, uns 50kms la setmana. Moltes ganes però molts dubtes de poder seguir el ritme de la Núria.
Dissabte 18: Dia de la cursa. “No quieres caldo, pues toma dos tazas” aquesta frase la deia al km 45 de cursa, si seguir el ritme de la Núria semblava complicat, em trobava ara acompanyat a més d’ella d’una autèntica campiona del trail, la Sandra. Però el cert és que sí volia caldo, i si eren dues tasses doncs encara millor, de fer aquella cursa sol a poder-la gaudir tan ben acompanyat bé es mereixia un esforç per part meva.
Però molt abans d’aquell km45 el meu cap m’havia fallat, cap el final de la primera pujada aquest “múscul” que tant m’ha acompanyat en tots els meus reptes em fallava una vegada més. Convençut i decebut de saber que era un tema mental, em trobava acabant la primera pujada sense poder aguantar el ritme del meu fantàstic grup (la Núria, la Sandra, el Felip i el Dani) i a més amb suor freda, malestar i fins i tot coses que no vull ni explicar. Em trobava malament, com si estigués malalt. 

 Tota la resta és història, transcriuré aquí el que vaig escriure via whatsapp a una gent que em felicitava. No es falsa modèstia quan dic que no m’agrada ser exemple d’algú que no entrena i ho fa bé. Primer per què en el meu cas generalment no es així, o m’ho curro o no tiro, i segon per què a vegades les coses surten bé però si surten malament "és muerte", com diria el meu amic Coke.
En qualsevol cas gràcies als què m’heu felicitat, una carambola m’ha dut a aquest ultra quan no tocava però en surto reforçat anímicament, no era molt agradable pensar que mai més podria fer res semblant, ara al menys sé que encara que amb la calma però sí que puc sense un desgast excessiu a nivell de lesions.
Dilluns 20: Aquesta vegada sí vull tenir el meu moment sucre. Primer de tot per l’organització, des del primer moment fins a l’últim es veu que són diferents, segueixo pensant que alguna galeta falta en els avituallaments “només aigua” però són un 10, des dels organitzadors en sí fins els metges passant pels voluntaris o els recorreguts proposats.
Evidentment la Bea, no m’agrada fer-la patir, però ho havia de fer, necessitava provar-me a prova. Gràcies per no haver-m’ho reprimit i per acompanyar-me amb els nens. Mola viure aquest món de manera familiar, els 4.
I finalment al Xavi, sé que molts vau estar atents a com anava i això que no ho havia explicat gaire, però joder, arribar a les 4 de la matinada i trobar-me un amic que no ha dormit per recollir-te i acompanyar-te a casa crec que no té preu. Hi ha qui no ho valora, però jo sí.
No m’agrada personalitzar perquè em deixo gent així que no segueixo amb la llista, però us tinc al cap.

4 comentaris:

Leo Mina ha dit...

Felicidades Pau, por la recuperación y por la carrera.

Leo Mina ha dit...

Y será por tochón...esto no es nada. Si me decido a enviarles la crónica que escribí de Calella la tendrán que publicar en tomos.

Dioni Tulipán ha dit...

Felicitats pau!!
Back again (mas o menos)..

Pau ha dit...

Leo, joder es que empiezo 10 meses antes ;-)
Dennis, sigo lesionado, pero al menos ahora puedo correr y decidir si convivo con el dolor o no.
Gràcies

Les Curses més rendibles