dilluns, 24 de febrer de 2014

El peligro del sobreentrenamiento en el corredor de montaña


Llegeixo aquets títol i penso "a veure què ens explica, pot ser interessant" llegeixo l'artícle i penso... Bé no us dic el que realment penso però vaja que és molt pobre, molt. Així que em poso a opinar via Facebook, m'embalo i foto una bona parrafada.
L'article s'hauria de titular simplement el peligro del sobreentrenamiento, ja que la part de muntanya està encaixada amb pinces o per tenir més audiència o per relacionar-la al bloc, però no és especialtzat. I dic que és pobre perquè si bé ho he vist en maratonians, mai m'ha semblat que presentar-se a un ultra sobreentrenat sigui quelcom freqüent, de fet a molt pocs els hi passa (pocs tenen el privilegi de poder entrenar les hores suficients per preparar un Ultra). 
Però no vull que aquesta entrada sigui tan cutre com l'artícle original, així que diré el què penso (la qual cosa, admeto, que no té perquè augmentar el valor afegit del meu post).
El títol no està malament, sempre i quan no entenguem el sobreentrenament com allò tan clàssic de fer masses kms, massa velocitat o no descansar. És cert que preparar un ultra amplia el risc de cansament però sobretot el risc de lesió, córrer tant i per muntanya fa que puguis, ja sigui d'una manera traumàtica (amb una caiguda) com no traumàtica (problemes musculars o articluars), tenir lesions. En aquest sentit sí s'ha d'anar molt en compte. Quan preparem un ultra, especialment per muntanya, els entrenaments són més llargs i perillosos, augmenta la probabilitat de problemes simplement pel número d'hores que hi passem i per la perillositat del terreny. A més, a mida que estem més forts i guanyem confiança, augmentem la velocitat de les baixades, la distància dels salts i el punt de risc al qual volem arribar. Aquest és el veritable perill del sobreentrenament, o millor dit de l'entrenament propi d'un ultra. Exemples en tenim a patades, des del pobre Borjita (lesió traumàtica) fins a mi mateix (no traumàtica) passant per costelles trencades, i altres contusions.
Com evitar-ho?
Una bona opció és agafar la bici per substituir algunes sessions de volum. La de carretera ens permet trovar sensacions de tirades llargues, de desgast lent i progressiu, són sensacions semblants a les voltes llargues de muntanya. La BTT ens dóna explosivitat i aprenentatge en les baixades, no és quelcom matemàtic, però els bons baixadors en BTT acostumen a ser cracks baixant per corriols. La mateixa Núria Picas explica aquest entrenament combinat en aquest vídeo .
En fi, que l'artícle podria donar molt de sí i es queda amb el que ja tots sabem, que de tant en tant cal descansar.
Penjo el link perquè crec que és de justicia, però aviso que no val la pena.
http://carreraspormontana.com/salud/el-peligro-del-sobreentrenamiento-en-el-corredor-de-montana 
PD: L'Ana en el primer comentari a aquesta entrada també parla del cansament psicològic, si a la nostra vida diaria li sumem la "necessitat" d'entrenar en condicions per un ultra, acabaríem esgotats. Un exemple més que l'artícle original podia haver citat i que no ho ha fet.  

5 comentaris:

Ana ha dit...

Creo q para no lesionarse la clave está en escucharnos y no sólo el cuerpo, sino escuchar a la cabeza. Es obvio que después de una jornada laboral de 8horas, salir a correr un rato desestresa, pero no es conveniente meterse 4horas de entreno x muchas ultras que uno esté preparando. Creo q a menudo se nos olvida, a mí la primera, q esto es un hobby, q no somos élite y que salir a entrenar a menudo, sin ganas y forzando más de la cuenta lleva inevitablemente al sobreentrenamiento, ya sea por lesión o por estrés. Si uno no tiene ganas de correr o de hacerlo durante horas, no hay que hacerlo, x mucha ultra q se prepare. Últimamente pienso que es mejor hacer cursas entrenando de menos, que de más. Total, nunca he salido a competir pensando que he entrenado lo suficiente :)

Pau ha dit...

Gracias Ana, buen comentario, si te parece lo incluyo en la entrada.

Ferran ha dit...

Em sembla que es parla del sobre-entrenament massa a la lleugera. Jo no en sóc cap expert, i per tant, res del que pugui dir pretén "sentar càtedra", però és evident que no cal entrenar com una bèstia per caure en un sobre-entrenament. Dius que "mai m'ha semblat que presentar-se a un ultra sobreentrenat sigui quelcom freqüent, de fet a molt pocs els hi passa", i jo ho entenc com una opinió teva, però no com un argument, perquè no aportes dades que validin o invalidin el que dius. De fet, aquesta opinió la bases en que "pocs tenen el privilegi de poder entrenar les hores suficients per preparar un Ultra", però pel poc que he estudiat el tema (perquè jo mateix vaig patir una experiència desagradable relacionat amb l'entrenament) una persona pot caure en un sobre-entrenament preparant un repte molt menys exigent que una ultra de muntanya, com també és evident que es podria caure en un sobre-entrenament preparant una ultra de muntanya: només cal tenir en compte la forma física de l'individu (com a punt de partida del seu entrenament), la seva genètica, la càrrega de treball a la que estigui sotmès, i un munt de factors ambientals difícils de corelacionar. Perquè tècnicament, i des del punt de vista mèdic, un quadre de sobre-entrenament es diagnostica quan hi ha un esgotament del sistema nerviós central, i això son "palabras mayores". Per cert, els anglosaxons diferencien entre "overtraining" i "overreaching", i això dona pistes interessants. Jo tampoc no he conegut ningú que hagi patit un sobre-entrenament (mèdicament parlant) com a conseqüència de preparar una ultra, però sí que he conegut persones que han desenvolupat un quadre de sobre-entrenament (mèdicament parlant) preparant reptes molt ménys exigents físicament (i no em refereixo a mi). En resum, no acabo d'entendre que facis una crítica tant directe de l'article que cites al teu bloc sense presentar arguments basats en dades per rebatre'l. Per tant, en la meva opinió, i amb tot el respecte, pel que fa al rigor de les opinions, esteu empatats en lo pobres que són els dos articles, tant el de carreraspormontaña, com el teu, perquè el sobre-entrenament és un tema massa seriós com per a ser tractat tant a la lleugera. Una abraçada!

Pau ha dit...

Ferran, abans que res gràcies per comentar. Sens dubte com més opinions hi hagi més enriquidor serà tot plegat. Dit això m'agradaria rebatre el que dius.
Primer de tot, el meu bloc és meu, firmat i sense necessitat ni voluntat d'anar més enllà que donar les meves opinions (no tinc cap obligació periodística de donar dades per ratificar-la, admeto que no les tinc, però sí considero que prou experiència i exemple per que la opinió sigui com a mínim lícita). L'article original intenta ser un artícle científic, d'un web especialitzat i per contra no va firmat.
T'animo a què et repassis la meva entrada i que vegis que la principal crítica és que no trobo que sigui, per res, un artícle relacionat amb la muntanya. És aquí on trobo la principal pobresa i és per això que la meva va encaminada a la muntanya.
El que sí et diré, amb o sense dades, que vaig viure una cursa amb molts abandonaments Cavalls del Vent 2012 i la gent a la sortida no comentava que anés sobreentrenada sinó tot el contrari, amb falta de kms i d'experiència a la muntanya.
Medicalitzes el terme sobreentrenament, jo el què faig és utilitzar el terme de l'artícle original i intentar relacionar-lo amb els perills d'entrenar en excés en la muntanya. No sóc ni científic ni metge i per tant no m'atreveixo a parlar de temes mèdics.
El que sí em sap greu és que diguis que no aporto coses a l'article original, d'entrada n'aporto tres: parlo de muntanya, proposo solucions i penjo un vídeo on la Núria i el seu entrenador expliquen com entrenen ells.

Ana ha dit...

El entrenador de Nuria Picas, Leo Armentano, me llevaba a mí en la Blume. Este comentario no aporta nada, pero me hace ilusión que lo sepas :)
De todas formas nosotros con Leo hacíamos entre 16-18km diarios de natación, q se dice pronto. Recibía muchas críticas por el volumen excesivo de km que hacíamos con él, pero yo tengo que decir que para mí ha sido el mejor entrenador que he tenido, nos entrenaba por pulsaciones allá por los 90 cuando no era lo habitual y era el primero en bajarnos los ritmos y los km cuando las pulsaciones se nos disparaban, claro síntoma de sobreentrenamiento ;)

Les Curses més rendibles