dimarts, 29 d’octubre de 2013

Marató de Sant Llorenç Savall 2013



Foto de la Judith

O el cervell és molt bo oblidant o és la vegada que més al límit he anat per la muntanya. En la primera part un límit negatiu, en la segona positiu. La Marató de Sant Llorenç Savall és la definició perfecte de trencacames. Ho és perquè té una primera part relativament ràpida, corredora però amb constants puja i baixes, si les cames responen o si comences amb l’Ernest, com va ser el meu cas, de caminar a les pujades res. Durant els 20 primers kms només en dues o tres rampes empinades vaig deixar de córrer, i jo, la veritat, no estava gaire acostumat a això. 

Aquesta primera part et porta al peu de la Mola amb les cames ben calentetes i això es va traduir en una pujada bastant mediocre i la tendència va ser de perdre llocs. És una pujada dura, tot i que curta, i més curta se’m va fer gràcies a la Judith que ens esperava a la part final i amb la qual vaig xerrar una estona. Gràcies per la companyia els ànims i les fotos.
Foto de la Judith
Foto de la Judith
A la Mola vaig fer el primer avituallament sòlid. Havia decidit anar sense aigua i no hi va haver cap problema, més enllà que en els avituallaments havia de parar i veure els meus 3 gots (entre Aquarius i Aigua) cada vegada. N’hi havia cada 4km més o menys. A dalt, km 24 vaig prendre el primer dels dos gels, fruits secs i una mica de plàtan, líquid i cap avall.
Foto de la Judith
Començava el millor tram de la Marató. Quan les bones sensacions es tradueixen en avançar a gent, un es creix, vaig fer una baixada més que bona, ràpida i amb força, fins que prop del 30 l’adductor va dir que prou. És aleshores quan comença a sorgir l’experiència, ja tinc moltes hores de trail, moltes hores de lluita amb els adductors i començo a saber com reduir el dolor (evidentment una de les premisses és baixar el ritme, així que l’eufòria va haver de ser reduïda). De seguida començava de nou la pujada i per tant canvi de musculatura, però el punt més espectacular del recorregut, un pic que es puja a quatre potes i on els adductors tornen a ser importants, el dolor va tornar i amb força.
Això no em va frenar, i tot i estar en una situació límit a nivell físic i les cames fent avisos tan en adductors com en isquios vaig gestionar bé la poca energia que em quedava i amb un ritme que en altres moments de la cursa hagués estat lamentable, vaig començar de nou a recuperar posicions. La diferencia entre córrer o no en els últims kms d’una cursa llarga per muntanya és abismal.
Finalment amb poc més de 5 hores arribava de nou a Sant Llorenç amb les cames realment trencades però molt content i amb la salutació final amb l’Ernest que havia fet una molt bona Marató i la del Gio i la Bea que havien gaudit molt a la Mitja. Al cap d’una estona arribaven el Martí i la Isa, debutants en la distància.
Un contratemps no em va permetre veure al Raul i a la Núria, els “culpables” que jo hagués fet la Marató, cosa que els hi agraeixo profundament, crec que cal tenir objectius per entrenar millor.

Com a conclusió dir que és una Marató dura perquè té una primera part que deixa la musculatura ben tova i una segona molt més tècnica, amb constants trencacames que provoca l’aparició de rampes, però per contra crec que és una marató molt recomanable de fer per a tots els nivells, un bon lloc per debutar i també per forçar la màquina.
Les dades (de 700 insicrits i uns 400 participants)
103
1048
M-SH
5:08:49
+1:21:27
(més 8 noies, nivelón femení! De fet es nota el nivell perquè aquestes 8 van arribar en 30 min, i la novena a una hora i quart)

6 comentaris:

piernas ha dit...

Que mamon!!! Enhorabuena... Yo tuve que desistir!!!

Isa ha dit...

Gràcies Pau per dir "al cap d'una estona", i no dir "despres de dos horas de la meva arribada arriban el Marti i la Isa" jajajajaj Moltes felicitats per mi ets una referencia.

Un petó molt gran

Ana ha dit...

Grande Pau! Totalmente versátil. A ti te da igual 10km x asfalto q 40 x montaña q 100 planos o q un triatlón. Siempre estás ahí y recuperando bien ;)

Borja Marcos Rodriguez ha dit...

Eres grande!!!!

Dioni Tulipán ha dit...

Gran Cursa Pau!!
Además un tiempazo.

Lástima que no ibas -como habías prometido- a lo Kupricka con el pecho descubierto :-)

Pau ha dit...

Jorge qué pasó? la ibas a hacer?
Isa, tot just el temps d'anar a aparcar el cotxe i agafar tant fuet com podia. Veu arribar bé i amb força!
Ana, no me acuerdo del último diezmil que hice, de hecho creo recordar que me llamaba Sergi
No me seas pelota Borja, que no cuela
Dennis, estuve muy tentado, pero no me había mirado las normas en ese sentido y tenía miedo de descalificación,

Les Curses més rendibles