dimecres, 12 de juny de 2013

No me corras que no te ando VCUF2013

El títol del grup de wapp que vaig crear era una cosa així com 2 liciats fent 200km però la Bea va proposar el de “No me corras que no te ando” que al final va ser tan o més fidel a la realitat.
Els antecedents no eren bons, quan em vaig apuntar ho vaig fer amb molta il·lusió i confiança però des d’aleshores tot va anar malament. No detallaré els previs però anava a la VCUF a provar, no tenia cap sentit no fer-ho, fins i tot la logística estava preparada per si sonava la flauta.
Però no va sonar. Els 4 o 5 primers kms, plans, ja van ser una agonia, el cos no tenia prou salut com per fer esport, suors fredes, el pit carregat... sense feeling. La grip forta havia passat però sabeu quan esteu en aquell punt en què un no es considera malalt però puja un pis per les escales i arriba a dalt suant més del compte i fins i tot un punt marejat? Així estava jo.
Li vaig comentar a l’Albert que tenia ganes de començar a pujar per deixar de córrer. I va arribar, i vam deixar de córrer, però caminava com un zombie, tothom ens passava. El pobre Albert, quan es distreia, em treia de seguida uns metres, ell i tothom, de seguida desapareixien de la meva vista. De tant en tant es girava, i jo li demanava disculpes amb els ulls “ho sento, no puc”. Cap al final vam provar amb bastons i el cert és que el tema va ajudar (a tenir en compte per properes edicions). Després d'uns 10km, vam arribar a dalt.
Vam menjar una miqueta, i no van passar ni 100 metres de baixada que l’Albert em diu “No puc córrer, em fa mal la “cintilla”” És aquí quan ens va venir a tots dos la frase de la Bea “No me corras que no te ando” i és que un no pujava i l’altre no baixava, un panorama. La nostra vida a la VCUF ja era història.
Trampejant com podíem els problemes vam arribar al km25 a Valcebollere. Allí vam decidir canviar la tàctica, l’Albert pujaria al seu ritme i jo el pillaria baixant (el món al revés). En 15 segons ja no el veia, es va pulir tots els que teníem davant en una pujada de màxim 500 metres de desnivell, i jo darrera, agonitzant de nou. El dolor al pit havia desaparegut, però el mareig i la suor freda no. La suor freda és quelcom molt desagradable ja que et destempla totalment i no et permet desabrigar-te. La respiració ressonava en el meu cervell. En arribar a dalt tocava baixar, les sensacions eren millors però ara venia el dolor del peu, de la tendiditis que no m'havia permés fer més de 40 kms en tot el darrer mes i pico. Tornava el dolor i amb força. Vaig baixar corrent i a la meitat em trobava l’Albert, caminant.
Els següents kms van ser els pitjor esportivament però els millors a nivell sociocultural i és que ja fins el final coincidiríem amb en SuperPaco i tota la seva colla.
A mig camí de Llivia, el nostre punt final (km 50) vaig demanar a l’Albert de córrer una mica, necessitava desfogar-me.
Finalment, i després de parlar-ho amb la Bea i la meva mare, vaig decidir de fer-ne una quinzena més, fins a la Tour de Querol. Aquells 15 kms acompanyats d’un bon grup em van anar perfecte. Perfecte per conèixer i parlar amb gent nova, i veure per cert, que potser sóc massa jove per aquestes distàncies, perfecte per descobrir nous i preciosos paratges, però sobretot perfecte per saber que, encara que hagués estat al 100% a nivell de salut o encara que no em fes mal al peu, les meves cames no estaven preparades per fer els 200kms, és a dir per fi arribava al meu llindar muscular, i aleshores sí que me’n podia anar tranquil cap a casa, ja no hi podia fer res.

Tot i que després de la meva actuació a la Marató i la d'ara, no ho sembli, no sóc una persona negativa, que busca excuses, si veieu abans de Cavalls del Vent veureu una entrada on estava eufòric. De fet el diumenge passat, veient que recuperava la grip en vaig escriure una que es deia una cosa així com “optimisme innocent” i és que havia tingut un subidón, però l’endemà no la vaig poder publicar perquè de nou em vaig començar a trobar malament, i l’endemà, i l’altre i l’altre...

Vull acabar agraïnt al Coke, a l’Albert, a la Montse i a la Bea per aquests dies, i amb les paraules de la Bea al facebook (quants sacrificis que va fer perquè arribés bé, sacrificis que van servir de ben poc)
Pau, aquest no era l'any... ho sabies, però ho has intentat... I ho has fet perquè ets tosut, conseqüent amb el que t'havies proposat, fort de ment i ple d'amor propi. Però avui m'has demostrat una cosa molt important que fins al moment no havia comprovat: si no pots, saps parar. Per tot això sé les sensacions i la fortalesa física de Cavalls tornaran!!! Aviat!!! T'estimo ( i tenir-te dormint a casa avui, no em sembla tant malament, la veritat)



 

7 comentaris:

Ana ha dit...

¡Muy emocionante! Me ha encantado la crónica. Sólo discrepo en el punto de que tú no seas capaz de hacer 200km, estoy convencidísima de que sí, pero claro está que con un buen entreno previo, cosa que no has podido hacer por la lesión que arrastrabas.
Muchísimas felicidades para ti y para Albert sin olvidarme de Bea "la grande"
pd. Cada crónica y cada carrera que haces me enseñan muchas cosas

Pau ha dit...

Hola Ana, tampoco digo que no pueda hacer 200km, hace dos meses no tenia ninguna duda, la cosa esta en disfrutarlo, ahora que todavía puedo correr quizás és mejor ultras mas cortos.
la pd me ruboriza, creo que tengo que aprender mas yo de ti que viceversa

Dioni Tulipán ha dit...

Pau, si ya era una cosa al límite, límite (incluso para ti), con gripe era totalmente imposible.

Además, lo demuestran también las estadísticas. Conoces alguna "cursa" más donde hayan llegado tan solo 11 corredores!!! (y además a falta de 30 kilómetros).

A propósito, ¿podrías decirnos porque tan solo 16 corredores llegaron a Ger (km 76)?

Muy buena crónica, y a ver si te recupas del todo, que llevas ya muchos meses 'a medias'....

En este caso eres un campeón por el mero hecho de intentarlo!!!

Dennis.

Pau ha dit...

Hola,
De dónde has sacado que en GER solo llegaron 16? Yo creo que no es así, al menos unos 35 o 40 sí lo hicieron.
En cuanto a los 11 finishers es cierto que es significativo, de todas formas cerarron la prueba unas 15 horas antes del límite, y solo consideraron finishers los que a esa hora habían llegado a ALP, a 30km de la llegada (km180). Muchos no hubieran llegado a Puigcerdá, pero yo creo que más de 11 sí.
Un abrazo, tengo ganas de no estar más a medias.

Dioni Tulipán ha dit...

Pau, te estaba siguiendo en el Racesplitter:

http://www.racesplitter.com/races/F771A1AB0#split-2

Y allí ves que casi nadie ni siquiera llegó al km 76 ?!?!?!?

Isa ha dit...


Pau, tu pots fer el que et proposis, d'això no tinc cap dubte, si algú és fort, valent i tossut aquest ets tu, ha estat una pena que et posessis malalt, i que et fes mal el peu, però l'any que ve la tornaran fer i t'encriures i la acabaràs.

I sinó fem una cosa, tu m'acompanyes a mi en la Extrem i jo t' acompanyo a la Volta i espineta fora ....

L'únic que puc dir que és digne d'admirar 70 km estant malament ...
Moltes felicitats .....






Pau ha dit...

Isa, començo a estalviar jijiji
Per cert, tu en vas fer més de 100!!!

Les Curses més rendibles