dijous, 25 d’abril de 2013

IO Trailwalker 2013 Dragons 100

Llebre o tortuga? Aquesta era la incògnita. El Nacho ho repetia fins a la sacietat (la majoria de vegades liant-se), “aquesta cursa és com la cursa de la llebre i la tortuga, ara només cal saber si som una cosa o l’altra”, o el que és el mateix si els que van per davant estan anant massa ràpids i petaran o som nosaltres els que acabarem punxant. Us puc assegurar que els arguments a favor d’una molt bona marca a la Trailwalker hi eren, un equip prou potent i compensat, amb experiència en llargues distàncies i en un prou bon moment de forma. El ritme que portaven fins a Anglés, i els comentaris entre nosaltres no presagiaven problemes imminents. Però per desgràcia els ultres no sempre atenen a la lògica o més aviat al contrari, pot sonar la flauta però en general, si hi ha una mínima deficiència, aquesta sortirà tard o d’hora. I així va ser...

Foto de l'organització
Aquí ho deixo de moment. La prèvia ajudarà a entendre una mica el perquè de la petada del Nacho. Feia cosa de dos o tres mesos ell i jo descartàvem anar a aquesta edició de la cursa, havíem decidit no abusar de la generositat de la gent i deixar pel 2014 la nostra participació amb la UOC. Però fa unes tres setmanes apareixia l’oportunitat de participar gràcies a Hi Tec, era un concurs a través de Facebook que ja portava dies en marxa i on un parell d’equips anaven destacats, però després de convocar-ho als Dragons surtien dos valents i dues valentes que van dir, “perquè no, provem-ho i si guanyem doncs endavant”. El que completava l’equip era el Nacho, li comentava el tema en un dels ja mítics runnings per Collserola, i amb l’equip al complert, començavem l’ofensiva via Facebook. La paraula ofensiva realment reflecteix l’esforç fet per cadascú de nosaltres i pel nostre entorn per guanyar el concurs. Ho fem i ja som oficialment els HiTec Dragons 100.
Els dies previs són estressants, a la pròpia organització de la prova, s’hi suma l’arribada del material per part de HiTec, algunes de les coses el mateix divendres. Al final però tot està al seu lloc. En quan a la preparació física el Borjita està preparant un migIM i a més va fer una molt bona marató de Barcelona, l’Albert i el jo havíem fet també Barcelona i una marató de muntanya un parell de setmanes abans, poc desgast i bon entrenament. El Nacho per contra havia empalmat dues maratons d’asfalt i les dues amb els isquios tocats. Semblava però que dues setmanes de repòs i els compressport serien suficients, i sobretot arribava amb un entrenament immillorable, i més veient la seva marca a París més l’experiència a la Trailwalker 2012.
Foto de la Bea
Però la marató necessita més de dues setmanes de recuperació, si bé un es troba bé o eufòric per a fer 15kms, no està prou fresc com per fer-ne 100, podria haver arribat bé, però hi havia el risc que no, i així va ser.  A tot plegat s’hi va sumar un altre factor i és la inseguretat de l’isquio, el cos és intel·ligent, i al llarg dels 100kms el Nacho va arribar a enrampar la totalitat dels músculs de les cames menys els isquios, una compensació que va sortir molt cara.

Foto de la Bea
Quan a Cassà de la Selva va decidir seguir malgrat els dolors musculars i el mal feeling que tenia el cos ho va fer per nosaltres. De Cassà a Llagostera vam caminar, ni un intent de córrer, la màquina havia de tornar a lloc. Ell mateix però, va recuperar la competitivitat i va prendre una decisió brutal. No parava a Llagostera, no ens faria perdre ni un segon més. Agafava el bocata que li havia preparat la Bea i “palante”. Nosaltres teníem cames, ja l’agafaríem. Per mi aquest va ser un moment clau. Després de prendre una mica de caldo sortia pitant darrera d’ell, no volia que es passés massa temps en la foscor. En una mà un caldo, en l’altra un plàtan, el frontal i l’iboprufè que m’havia donat l’Anna. Aquesta bomba d’ingredients va ser un revulsiu perfecte, al començar la baixada vam decidir veure com estava la musculatura i vam fer una primera tirada corrent. La segona va ser ja els quatre junts, i va durar més. En la tercera tots callats, tots concentrats en els bessons del Nacho però també tots agradablement forçats per un sorprenent ritme que imprimia el que feia tot just un parell d’hores estava molt més proper a abandonar que a seguir. Ho va fer per ell mateix, per l’equip o per qui sigui, però aquells darrers 15 o 16 kms d’esforç no només van reduir molt la nostra marca final sinó que ens van unir com a equip. Em venien també les imatges de l’Enric quan ja totalment buit, li deien a Santa Cristina que anàvem setens, i es deixava tot per a mantenir la posició. Això és la Trailwalker.
Marta i Bea
L’any que ve més!
Si voleu veure més detalls de la cursa en sí, teniu la crònica al web dels Dragons

4 comentaris:

Bea ha dit...

D'Artangan i el Tres Mosqueters... El Nacho (D'Artangan) va ser l'heroi per excelència d'entre 4 herois. De nou, la gesta. L'Anna, el Víctor i jo varem al·lucinar de la recuperació. Això va ser la pancarta dels bessonets i el somriure de la Marta... (I el massatget de l'Albert, no ho oblidem!!! Quines mans!!!)Olé vosaltres, nois!!!

piernas ha dit...

Joer como me gustan estas crónicas heroicas!!!!!

Dioni Tulipán ha dit...

Pau, siempre me impresiona lo fácil que parece ser para tí correr 100 kms.. cosa prohibitiva para los demás mortales.

A por los doscientos y pico!!

Felicidades para los 4 (o mejor dicho, a los 7).

Saludos,
Dennis.

Ana ha dit...

Cierto Dennis, Pau es una máquina de hacer km e ir con él es garantía de que todo acabará saliendo bien :)

Muy emocionante la crónica, dan ganas de tirarse de cabeza a hacer los 100 km.

Les Curses més rendibles