diumenge, 23 de setembre de 2012

Ja està tot el peix venut



Abans que comenci el cangueli i dubtes precompetició escric que sóc optimista. Que em trobo bé, sembla pedant dir això, però com que sempre ens estem queixant, doncs aquesta vegada no.
Més que arguments és un tema de feeling, la qual cosa no sempre és cap garantia d’èxit. El feeling es basa en bons entrenaments amb desnivell, tant pujant com sobretot baixant, en un record del 2008 que vaig superar la prova amb menys dificultat que un IM i fins i tot que alguna marató, i sobretot es basa en què m’ho estic passant bé corrent i especialment per la muntanya.
El volum d’entrenament és relatiu, si miro setmanalment o fins i tot mensualment no és res de l’altre món, hi ha qui fa prop de 100km per una cursa de 42, i jo n’he fet al voltant de 55 setmanals per una cursa de 85. No sé pas què diuen d’això els llibres, els meus objectius eren haver arribat a aquests 85 però les meves circumstàncies vitals no m’ho han permès. Crec que l’entrenament d’ahir tampoc surt als llibres, fer 45km el cap de setmana en què ja hauria d’estar descansant potser no és l’ideal, però a mi m’ha servit de molt, tant per reconèixer el terreny com per suplir aquesta falta de tirades llargues. Per contra penso que sí he aconseguit volum d’acumulació, “gràcies” a la pericarditis la meva temporada va començar més tard del normal i per tant arribo a aquestes alçades amb moltes hores d’entrenament acumulat i sense la fatiga física i mental habitual d’aquestes èpoques.
També he de dir que a hores d’ara no tinc cap mena de pressió, fa temps que deixo els nervis pels minuts o hores abans, però en aquest cas la sensació aparent és que aniré a passar una llarga jornada a la muntanya.
Això no vol dir que no tingui dubtes: em va mandra córrer de nit, i m’esperen moltes hores de foscor. Em sap greu no haver tingut algú amb qui compartir la majoria de kms d’aquell dia. I sobretot tinc molts dubtes amb els peus, no és tant per les possibles ampolles sinó per una sensació de saturació, de dolor a la planta del peu. A partir del 30 ja ho notava, els meus peus eren els que més patien i si han d’aguantar 55 més ja veurem com acaben.
No vull acabar sense agrair l’esforç dels què em van acompanyar ahir tot i que sé que s’ho van passar bé, i és que va ser genial!


1 comentari:

Dioni Tulipán ha dit...

Pau, em trec el barret !!!

Bajo estas circunstancias, es realmente IMPRESIONANTE lo que has hecho ayer.

Supongo que ahora sí me permites decir: FELICITATS...CRACK !!!

Les Curses més rendibles