dimarts, 12 de juny de 2012

Per amor a l'art

Cal competir? Ahir sortia amb una colla de cracks a fer una mica de running nocturn per la muntanya, si bé he vist molts culs en aquest retorn, ara portava uns dies trobant-me millor (en porto dos que no, però això és una altra història que ara no vull explicar). Malgrat estar bé, ahir dilluns ja m'havien advertit que em preparés, que m'esperava un d'aquells dies en que mentre uns van per davant xerrant, uns altres (per no dir jo) anem darrera traient el fetge. Les circunstàncies no m'eren favorables, però malgrat tot, res hagués pogut fer contra els meus companys de batalla.
Més enllà d'això, i si bé hi havia de tot, alguns d'aquests superdotats no competien, ho feien per amor a l'art. De seguida em van venir dues reflexions: "és curiós poder fer un top10 a les curses i dedicar-se a saltar per les muntanyes" i "Sort que molts d'aquests no competeixen perquè els que flipem per estar entre els 5 o 10% primers en una comptició passaríem a estar molt més enrere."
Parlant amb un d'ells li explicava que de fet a mi no m'agrada competir, però que ho necessito per aixecar-me del sofà. Moltes vegades sortiria a fer una mica d'esport, però sincerament sense aquell plus que et demana la competició mai arribaria a fer tots aquells entrenaments tan durs i horribles que et permeten 1) ser competitiu en una cursa, i 2) (I més important) gaudir dels entrenaments. I és que això també és cert, m'agrada sacrificar-me per, sobretot, poder ser capaç de córrer o anar en bici amb l'única preocupació de gaudir del camí (sense pensar en les cames, les pulsacions, l'aigua...).
En el meu cas el triatló és la màxima expressió de la necessitat de competir, m'encanta entrenar les tres disciplines, m'encanta com et posen en forma, el fons que et dóna la bici, el volum que et dóna la natació i una vegada més el fet de gaudir quan ja estàs bé, però em costa. Em costa anar a nedar, em costa pensar que em passaré hores a sobre la bici i que hauré d'aforontar rampes dures i fins i tot, malgrat la meva passió pel running, em costa desenganxar-me de de la mandra, de la casa, de la família... per anar a córrer.
Dit això, ahir no hagués sortit a córrer si no m'hagués sorgit l'Evasion Spirit Trail, i tot i que no em va agradar deixar a la Bea i el Guillem de 9 a 11 (i més sabent la nit que ens esperava), va ser un running espectacular amb gent molt bona i molt maca i dels quals sé que n'aprendré molt, en tots els sentits.

5 comentaris:

Ana ha dit...

jiji Yo no entiendo el deporte sin competir. reconozco que sino compitiera no me levantaría del sofá la mitad de los días y sino compartiera entrenos y cursas con compañeros no me movería la otra mitad.

Además, soy una yonki de las endorfinas que me entran después de hacer MMP o de realizar una gran competición ;)

Mamide43añospreparaunironman ha dit...

Chicos, con la edad seguramente cambiaréis de opinión. Yo no puedo competir, ya que bien lo sabéis, no hay manera de dejar de ser la última pero eso no quita que en este deporte como en muchos hay mucho por disfrutar. El simple hecho de estar en la línea de salida es un privilegio no hace falta competir, disfrutar de poderlo hacer en condiciones, de tener salud para hacerlo, de compartirlo con los hijos, de enseñar con el ejemplo sin palabras que el esfuerzo y la disciplina son valores importantes etc. Yo me conformo y disfruto. Ya me gustaría no ser siempre de las últimas, pero no pasa nada, de verdad, se disfruta igual :-)
Pero bueno, si competir os levanta del sofá, no os quedéis en él :-)

Xavi Garcia ha dit...

Pau tens motl raó i gaudir dels entrenaments és clau per poder mantenir-se bé físicament i psicològicament...el tenir reptes o competicions ajuda a evitar caure en la monotonia dels entrenaments o rodatges continus...

No ho sé soc un inciant en això del running...però, la veritat és que preparar alguna cursa de muntanya pel 2012...em motiva molt més, potser perquè la bici són més hores i logística, que preparar un mig ironman...

Bona reflexió...em serveix per continuar reflexionant...però com bé dius poder millorar i evolucionar amb els millors és un plaer!...per cert, dona´m pistes de qui eren...alguns dels cracks dels Dragons...Guille, Coke, Capi, Nacho, etc...o uns encara millors?

Fins aviat,

Xavi.

Pau ha dit...

Ana, supongo que cuando uno es bueno, como es tu caso, las marcas son más gratificantes, en mi caso ya ves...
Lourdes, cuando hablo de competir me refiero a apuntarme a competiciones, no a hacerlo bien, aunque en general si me apunto es para hacerlo lo mejor que pueda (pero creo que ese también es tu caso). Por cierto son las tuyas palabras demasiado modestas para una Ironwoman.
Xavi no va ser sortida amb els Dragons.

Bea ha dit...

Sé que estàveu esperant la meva opinió d'experta!!! Jo sempre he fet esport per amor a l'art. Competeixo per tenir objectiu, i el que més m'agrada és entrenar per aconseguir-ho i anar millorant els meus temps i les meves sensacions. Competir contra mi mateixa (què maco, eh?). I una vegada dintre de la "competencia" (que diria el Victor, el meu mexicà preferit)quedar el millor que pugui... i, sobretot, sortir guapa a les fotos... Bea dixit!!!

Les Curses més rendibles