dilluns, 7 de maig de 2012

TRAILWALKER 2012 = UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

No cal dir que aquí hi falta la Bea (que anava perfectament equipada), el Toni i la Meritxell, però és el què té fer de càmeres, que no surten mai.

Últimament ja no faig cròniques, però aquesta és especial. I ho és perquè és la primera edició (en aquest circuit) i per tant serà interessant per les properes, també perquè molta gent ha col·laborat per a poder recaptar els diners i sobretot perquè per A o per B, no li dono tanta importància com a un Ironman, però no deixa de ser dur de nassos.
A més aquesta crònica és la meva manera d’agrair-vos-ho a tots però en especial a la resta de l’equip i sobretot a l’equip de suport (Toni, Meritxell, Bea, Anna i Marc), sense vosaltres hagués estat diferent. Em quedo amb la imatge del primer avituallament, és increïble arribar i veure els biquinis preparats, tots ben posats i corrent cap amunt i avall per tot el què us anàvem demanant. De veritat, més enllà de paisatges, temes esportius o moments difícils, jo em quedo amb aquesta escena, és la que sempre recordaré.
 
A nivell físic vaig anar molt bé, ja de ben d’hora se’m va carregar la part de darrera del genoll dret (com si vingués del bessó), però el primer iboprufè el va anular del tot i el segon va aconseguir reduir-lo quan tornava a aparèixer a partir del km 60. Després reflex i a tirar. Curiosament era un dolor que em venia al caminar i em reduïa fins a quasi no notar-lo al córrer i per tant trotava una estona, normalment amb el Nacho però també amb el Prieto, i esperàvem per reagrupar-nos. Sigui com sigui i malgrat haver anat més o menys bé, crec que l’endemà era el què estava pitjor, poques vegades, per no dir mai, he estat tant cascat el dia després d’una competició, sort que tinc qui em cuida.
A nivell moral estic pletòric. L’entrenament realitzat per aquesta prova no va ser l’adequat, vaig començar molt tard, tot i que és cert que les dues o tres últimes setmanes han estat molt bé. M’ho vaig currar molt i això va tenir la seva recompensa. Fa tres setmanes estava clarament per sota dels meus companys, i no volia que fos així, tocava entrenar, perquè senyors, aquí no hi ha secrets, la genètica ajuda, però l’entrenament és la clau. Aquest dissabte, per tant, vaig estar a l’alçada de l’equip. Però això em posaria simplement content, el què em fa estar pletòric és que després de 100km amb 0 dolor al cor, però sobretot ni pisca d’una periostits que em feia molta por, puc dir que tinc l’alta mèdica, que ja és tot cosa del passat.
Emotivament ha estat fantàstic. Sabeu que sóc competitiu, no és fàcil formar part d’un equip amb mi, i per tant no va ser tot flors i violes, però crec que puc parlar per tot l’equip quan dic que van ser 14 hores fantàstiques. Cap al km 65 va arribar el moment important: tot és subjectiu, però la meva incomoditat física (pel genoll) i moral (em negava a caminar tant i que se’ns fes etern), va fer que considerés que calia girar una mica més la torca. Penso que a partir d’aleshores l’equip ho va donar TOT, que la cursa va canviar i que aconseguiríem el nostre objectiu de manera brillant, competitiva però sobretot de manera conjunta, crec que a partir d’allí vam ser 4 en 1. El resultat ho diu tot: 7ens de 300 equips I ARRIBANT ELS 4, ABRAÇATS.

A nivell informatiu, crec que la clau està el tram entre Anglés i Cassà de la Selva. En els 30 primers kms, l’estat físic i el paisatge et porten sols, i els darrers 30 en baixada són agraïts (si s’arriba bé a Cassà, és un tram molt rodador que es pot fer de conya). No sé dir si és millor parar més o menys temps als avituallaments, a mi no m’agrada, em refreda en excés i els minuts passen volant, però també és cert que és un descans que pot venir molt bé. En aquest sentit, al ser un equip cal buscar un equilibri entre totes les necessitats, i crec que ho vam aconseguir prou bé, vam estar massa temps a Girona o a Llagostera, però per contra vam anar prou ràpid a la majoria, especialment al final.
I l’anècdota va ser que ens vam despistar i vam perdre ben bé un quart d’hora per recuperar el camí. Entre una cosa i l’altra (parada tècnica, s’havia fet de nit i estar escoltant el Barça) ens vam equivocar en un trencall. El cert, però, és que vam tenir la calma necessària i la intuïció suficient per, amb la inestimable ajuda de l’Iphone, recuperar el camí.

13 comentaris:

Bea ha dit...

Jo vaig fer de supporter, molt ben acompanyada, sobretot per l'Anna, però també pel Marc, el Toni i la Meritxell. Va ser una experiència maquíssima. Veure'ls arribar a cada avituallament era súper emocionant, i creuar la meta amb tant bon resultat, va ser el colofon final!!! Vaig ser molt feliç!!! Felicitats nois, i un 10 per l'organització. Els supporters la varem viure molt, i va ser expectacular!!!

Xavi Garcia ha dit...

Pau no em sorprens perquè ja sé de quina pasta estàs fet...i a més m´al.legro moltíssim perquè veig que la recuperació ja és un fet...ara crec que podem ja començar a planejar UCDV 2012...per mi la segona vegada...penso encara que no acabaré...ja que com diu el Ferran fins la tercera...rien de rien!

Estic convençut que el orgull i solidaritat Dragna la portaves al cor i la passió per donar-ho tot fins al final va contagiar a la resta del equip!

Enhorabona a tots i quin gran resultat!!! Enhorabona de nou!

Una abraçada!

Xavi.

Xavi Garcia ha dit...

Ups ... sorry m´he oblidat!! i com no felicitar al equip de terra i sobretot a la Bea...que sé que la forma d´animar i donar energia al Pau i demés Dragons és impressionant!

Felicitats per tu també!!

Xavi.

Joako ha dit...

Que grande que es poder leer estas cronicas , se te ponen los pelos de punta y ronda una envidia sana en el ambiente... 1000000 de enhorabuenas!!!

Pau ha dit...

Moltes gràcies a tots, els vostres comentaris m'ajuden a valorar-ho encara més.

Carles Vidal ha dit...

Moltes felicitats "jefesito" per la fita aconseguida, pero sobretot m'alegro moltisim de que el cor el tinguis ja en plena forma, com no podia ser d'un altre manera.

Salut per sobre de tot noi.

Nomes de pensar en la distacia recorreguda, ja em marejo......jejeje.

Quins CRACKS

Pau ha dit...

Gràcies.
Qualsevol tipus de prova com aquesta, si no hi estàs ficat, sembla increïble (i un pal) jijiji

piernas ha dit...

Muy BIENNNN!!!!!

Ana ha dit...

Ole!! Qué cracks!! Muchas felicidades al equipo!! No me puedo imaginar lo q es correr 100kms, aunque alguna vez me gustaría intentarlo.

Abrazos!

Dioni Tulipán ha dit...

Inmejorable Pau & Cia & Supporters !!!

Impresionante también tu rapidez a la hora de recuperar !! Me alegro mucho tu "alta" total sin problemas de corazón ni tibia. No quiero ni saber lo que es correr 100 kms...

Pau ha dit...

Vaya dos, si con una gente confiaria para hacer un equipo para hacer 100 seria con vosotros!

XeviX ha dit...

Prova superada, avanti!

Albert Tatjé ha dit...

Felicitats Pau!!! Per acabar aquesta prova tant dura però, sobretot sobretot per aquesta frase : "després de 100km amb 0 dolor al cor, però sobretot ni pisca d’una periostits que em feia molta por, puc dir que tinc l’alta mèdica, que ja és tot cosa del passat."

Les Curses més rendibles