dimarts, 14 de febrer de 2012

La tragicomèdia dels últims dies

I és que la veritat és que després de moments de llàgrimes, aquest diumenge, amb el darrer incident, se m’escapava el riure (les dues coses en sentit figurat, és clar, que tampoc n’hi ha per tant).

El dimarts a mig camí de la recuperació de la periostitis em tornava a agafar un atac al pit, de nou a Sant Pau, i tot el matí, entre prova i prova, veient com el meu calendari, que s’aguantava amb quatre fils, s’anava desmuntant mica en mica. Diagnòstic: pericarditis de nou.

Però aquesta vegada no em quadra, no és que dubti dels metges, però la impressió és que totes les proves han anat encaminades a descartar una angina de pit o alguna cosa més greu, però una vegada es confirma que el miocardi està sà, es conclou que tinc el pericardi inflamat, d’aquí ve el dolor. El cas és que tot plegat em desmunta, i sobretot em treu les ganes d’escriure, no vull que la gent senti més pena per mi, cadascú te les seves preocupacions i la meva no és ni més ni menys que les altres, simplement les faig públiques.

Després d’un parell de dies pse, pse em torna l’esperança, el pit quasi no em fa mal, i surto de la sessió de fisio amb una gran recuperació de la periostitis.

I la part còmica arriba diumenge, ja al vespre, quan decideixo sortir a fer-me unes fotos pel concurs proposat per NB, la meva idea és fer una foto semblant a la del Víctor al Calendari: és a dir les NB derrapant i aixecant pedres just davant de la càmera. Malgrat ser autofotos, la veritat és que surten prou xules. Aquesta és la que he presentat!!!

Com sempre passa, quan decideixes fer-ne una o dues més, és quan la cagues i és que de sobte el peu dret deixa de derrapar, es frena de cop i surto disparat cap avall. El resultat de tot plegat, un petit esquinç (autodiagnosticat) que tot i encara fer mal no em preocupa, i un bon grapat de ferides i feridetes a la part dreta del cos.

Un dia d’aquests faré un recull dels molts errors comesos aquests dies.

Per desgràcia aquesta no és una peli yankee, i per tant no hi ha final feliç, després de demanar un segon dianòstic, la frase ha estat, "si vols fer més maratons, no facis aquesta", així que ara sí, el calendari a mig termini, a pendre pel sac.

9 comentaris:

Ana ha dit...

Pau! No nos das pena! Nos preocupas como amigos tuyos que somos, así que no dejes de compartir tus penas y tus alegrías. Aquí estamos para llorar y reir juntos. Si este año no puede ser será el que viene, tenemos 87698 años por delante para compartir maratones y todo lo que sea ;)

Ruben ha dit...

Osti Pau, sento molt tot el que t'està passant. És una putada no sortir d'una i entrar en una altra i més quan ens agrada tant el que fem i tenim tantes coses al cap...

Sobre la part còmica, només d'imaginar-te fent el "friqui" i sortint disparat...jijiji!!

Ara més seriosament i després d'haver-me perdut un munt de curses i haver hagut de canviar el plans, només et puc dir que tinguis paciència. Si et serveix de consol jo també volia fer la Marató de Barcelona i al final no res... Ánims i l'any que ve, si estem tope, anem pel sub 3h, jeje!

piernas ha dit...

Madre mia nen cambiate de equipo, del Barça pasate al "pupas" el AT. de Madrid porque te viene ni que pintado. Venga ánimos que no hay mal que cien años dure!!!!!!!!!!!!!

Dioni Tulipán ha dit...

Pau, ya que no quieres ánimos, te digo sólo que la foto NB es chulísima !!

Respecto al Pericarditis, cuesta creer que hayas cogido NUEVAMENTE la misma enfermedad.. ¿No será que no estabas del todo recuperado?

Sea como sea, una auténtica putada (sí PUTADA) que te va a cambiar las cursas de este semestre, pero con un poco de suerte en verano ya serás el matador de siempre!!

Podrías aprovechar este tiempo de descanso para hacer de doble de Vin Diesel o Jason Stratham... :-)

Ferran ha dit...

Amen a tot lo dit pels meus companys i una forta abrasada sense c trencada!

Mikel ha dit...

Ara pots donar-li una mica més de vidilla a l'apartat del blog de les rotondes...que els tens una mica abandonat...

A veure si per l'stage dragonil ens pots donar canya...
només dir que paciència i ànims¡¡¡ ja t'ho havia dit, no???

Joako ha dit...

Ups!! Las recuperaciones han de se sagradas !!! Mucho animo, mucha paciencia!!! Un abrazo.

Anònim ha dit...

Carai Pau, feia temps que no et seguia i de n'hi do el que estàs patint!
Anims que aviat podràs tornar a la guerra.
Una abraçada,

Pau (el de Verdi de baix)

Anònim ha dit...

En el teu cas tot el que et passa no em preocupa ... vull dir que sé que tornaràs a estar actiu més aviat o més tard. Penso que com que ets un "ànsies" encara tindràs 3 o 4 recaigudes més, com a mínim, però el UTMB 2013 no corre perill encara.

Un consell: dins teu tens un 0,0001% de "sedentari". Es el moment de fer-ne ús. Pensa: "què faria un sedentari en aquesta situació?". Ja et dono la resposta: RES! ... segur que no t'agrada però és el que has de fer ;-) tot i que faràs el que et doni la gana i bé que fas.

Una abraçada i cuida't,

Ferran

Les Curses més rendibles