dimarts, 22 de novembre de 2011

Rupit Taradell 2011

Ara no sé ben bé com, però el cas és que liant-nos uns els altres, estem 10 Dragons (8+2) a l’autocar, camí de Taradell. Jo venia amb moltes ganes, però la setmana no havia anat bé, una curiosa gastrointeritis m’havia deixat baldat, i dic curiosa perquè jo a aquestes coses no li faig cas, un àpat potser sí però el següent ja estic a tope i mai he tingut cap problema. Però arribem a dijous i la cosa segueix complicada, la panxa no rutlla, però el que és pitjor, una pàjara brutal tornant de Sant Cugat engega totes les alarmes. No tinc força. I a més tinc un dilema, cuido l’alimentació per curar la panxa o m’alimento com requereix una prova del nivell de la RT? Per sort el divendres faig una de les coses i el dissabte em veig capaç de la segona, sembla que la panxa millora i ara l’emergència és recuperar forces.
Però tornem a l’autocar. Arribem a Rupit plovent força, jo vaig poc abrigat, no vull passar calor i desconfio de qualsevol impermeable, per Goretex que sigui. Sense estrés segellem, ens desitgem sort i tots a córrer, aviat ens ajuntem segons les nostres voluntats i ens quedem el Mikel i jo. Ell ha entrenat bé, especialment el desnivell i per tant sé que de moment no tindrà problemes, ens anem rellevant i procuro no excedir-me, sé que ell aniria més ràpid (o penso). Triguem 20 minuts en fer els dos primers: fort desnivell, pluja constant, foscor i munió de gent que dificulta els avançaments. Flipo tant amb el parcial que demano referències a d’altres i sí, és el ritme al que anem.

Foto de la Maria

Ja en la baixada asfaltada +- km 6 o 7 ens trobem als de NPC i al Víctor i comencen aquí 10kms molt amens: xerrem, ens piquem, correm (alguns paren a pixar), i tots ens flipem una mica en la baixada després de Tavertet. La veritat al·lucino com baixen i simplement intento anar darrera, no sé jo com serà aquesta baixada en sec, però mullada i tal com anàvem, un suïcidi, però ens ho passem molt bé i arribem a l’avituallament del pantà molt més ràpid del què ho haguéssim fet sols. Quina passada! Una mica de coca, xocolata, un cacaolat i a córrer. Em prenc amb calma tant aquesta baixada com les escales per no forçar ni els peus sobre l’asfalt ni les forces. Crec que prenem una bona decisió ja que per fi volem en els següents kms. Són plans i els podem fer més o menys a 5 malgrat la pluja acumulada, ja al final comença a picar cap amunt i no pararà durant una bona estona. És aleshores quan comencem a aprendre d’una parella de cracks, un noi i una noia de Salomon que ens ensenyaran molt, entre el què ens expliquen (ja sabeu que sóc un pesat preguntón) i el què veiem, anem gestionant molt bé els trams de córrer i de caminar. Normalment arribem una mica abans als avituallaments (no ens en perdem ni un), però ells no paren, o sigui que coincidim fins el final.

Així que aprenem a baixar amb els de NPC i a pujar i planejar amb els de Salomon (quin “luju”!).

A partir de mitja travessa, el tema es concentra en els avituallaments. Més o menys a la meitat decidim canviar-nos de mitjons però el Mikel se’ls ha oblidat. En el següent anem a beure i el Mikel ha perdut el bidonet (jo en porto un per sort), en el següent es pren un iogurt (jo tot just li agafo dues cullerades, penso que és massa per mi) i en el darrer perd els cartrons que ens acreditaven. Ole tu.

Especialment en les baixades penso en els meu companys Dragons, sobretot en la Bea ja que hi ha moltes baixades asfaltades i pateixo per la seva planta del peu. En els llocs difícils penso que també es podria perdre, però em confia pensar que va amb el Robert. Em ve al cap també la Núria, que no la conec i que l’ha liat l’Albert, s’estarà cagant en ell?

I nosaltres a la nostra, cridant “cacatua” “cuidaoooo!”, “s’ha matao Paco!”, i amb tanta tonteria quasi se’ns passa la tan desitjada butifarra. Encara ens podíem haver penjat més, la Kàtia es va prendre els seus vinets, però no ens estem de res: ens prenem el nostre brou i la buti i xerrem una mica amb la Maria. 8 minuts d’avituallament més quasi 400 metres extres al perdre’ns abans de reprendre el bon camí, què despistats!

Si el Mikel havia marcat el ritme a la primera part, aquests darrers 13kms seran meus, i és que les meves cames entren en un estat de xoc que, sense anar a un ritme demolidor, poden aguantar el què sigui. No vaig al seu costat sinó uns metres abans, en aquests moments jo sóc partidari que si l’altra aguanta, no forçar el ritme, ni el seu ni el meu. I ens funciona, veig al Mikel patir (especialment per la butllofa al peu), però resistir, i així arribem pletòrics a Taradell amb un temps de 5h13’52’’ en una de les edicions més dures de la prova.


Foto de la Maria

Ens canviem i esperem a la resta. Arriben la Lídia i el Víctor a saco, i no només pel temps total sinó perquè arriben molt sencers i corrent. És aleshores quan em truca la Bea i em diu que s’han perdut i han fet 5km de més (i ja van dos vegades, quina parella aquests Rocamora) i jo l’animo i li dic que segueixi i sobretot que no abandoni. El seu “Abandonar jamas!” m’anima. Arriba el torn de l’Albert i la Núria, veig per les seves cares que han gaudit, però ens expliquen que el Xavi està patint molt pel turmell. Ell és el següent en arribar, està baldat i lesionat, però ho ha fet. Per fi el torn dels Rocamora, què content estic, quina gran estrena (a més ells han fet quasi 50km) i finalment la Kàtia, a qui acompanyo al CET per ensenyar-li tot el que hi ha de menjar i em diu, “perquè, si jo ja estic a tope?” El seu si que és aprofitar els avituallaments.

Aquesta ha estat la gran experiència de la Rupit Taradell, la cursa que l’Enric any rere any m’havia dit de fer i que finalment he entès perquè. I a sobre ho he fet en família, acompanyat dels Dragons i amb el Mikel amb qui realment hem pogut anar a la par i és que és molt complicat trobar a algú que vagi exactament al mateix ritme, tant quan cal córrer com quan cal parar. Merci crack, segur que no serà l’última! I a la propera Rupit Taradell hi hem d’anar tots, qui vulgui a saco i qui vulgui a gaudir del paisatge i del que donen en les amables paradetes que hi ha cada 6 o 7kms.

11 comentaris:

Ana ha dit...

Ole, ole, ole! qué grandes! :-)
Me alegro que hayáis disfrutado un montón. Felicidades a todos!
¿Cual es el próximo reto?

por cierto, la foto de la manita no tiene precio! Me recuerda a la del "trenecito" que colgaste hará ya unas cuantas entradas... jijiji

Mikel ha dit...

Gran crónica Pau, no t'has deixat res (no calia recordar el meu desastre en logística)...Vam tenir temps de còrrer, de mullar-nos, de suar, d'embrutar-nos, de fer fotos i video, però sobretot de compartir grans moments de running i companyerisme...Felicitats per la part que et toca...

Ana la idea de cogerle de la manita fue mia...Me puse tierno al llegar después de su gran trabajo como liebre en los últimos km...Ya sabes a que me refiero, no ;).

Xavi Garcia ha dit...

Enhorabona a tots els Dragons participants!! Quina enveja sana em doneu!!

Una abraçada!

Xavi.

Bea ha dit...

Què contenta que estic!!! Vaig acomplir desitjos d'aquesta temporada: fer una cursa de muntanya, fer-la amb el Robert, fer-la d'aquesta distància i aconseguir que fos un repte comú Dragons. Com deia el Pau, ME GUSTA QUE LOS PLANES SALGAN BIEN. Gran crònica Pau. Yo volia fer la meva, però no sé si cal. Mikel, m'he posat gelosa. Ana, tu habrías arrasado. Presi, sense tu no va ser el mateix!!!

Roger ha dit...

Felicitats per la experiència, el temps i la crònica.

Estem contents de comprovar que tenim una cosa (be, segur que més d'una) en comú!!! jajajaja

salutacions esportives

Ferran ha dit...

Amb equipació trail dragona i tot, em teniu impressionat. Felicitar-vos per aquest 1r entrenament de cara a Alpens 2012 i pel descobriment del trail de (semi) llarga distància.

flashman ha dit...

Ya veo que eso de correr en llano y asfaltado os parece cosa de melífluos. Aunque viendo tanto amor ya no se que pensar, que bonita la instantanea de las manitas, jeje.

Los Rocamora son los más grandes, todo les parece poco, y lo hacen con estilo, a su manera, prolongando la distancia. Grandes!!! Bea le están dando un hachazo a RObert en poco antes de la meta???

Abrazos

Dioni Tulipán ha dit...

Felicidades Pau, Mikel y demás !!

Por lo que te costaba hacer crónicas de carreras planas, esta vez te has salido !!!

Se respira UTMB....

Pau ha dit...

Ana, lo de la mano salió natural, fué un esfuerzo de dos.
Mikel, segur que n'hi haurà moltes més.
Bea, cada vegada vas a més, és espectacular!
Roger, segur que moltes, mai oblidaré la baixada, i sort que hi havia gent que t'anava frenant...
Ferran, Alpens no pot faltar aquest any.
Flashman, qué gran palabra melífluos.. Rocamora power ya ves, ellos se cascaron 50
Dennis, cuando estaba a medio camino se me hacía imposible tener que multiplicarlo por 4 tendré que entrenar mucho y bien.

Anònim ha dit...

Bona crònica Pau, tot i l'aigua i la desorientació d'alguns dragons, es nota que vau gaudir.

XeviX

piernas ha dit...

Si ya tenía buena pinta ... a ver si el año que viene me monto de otra forma el calendario y la puedo hacer. Felicidades a todos los dragones!!!

Les Curses més rendibles