dimarts, 29 de novembre de 2011

Lost

A les 3.15h de la matinada ens trobem tots, bé, el cotxe de l’Espriu una miqueta més tard, però per ser ell, bastant digne. Encara que són hores intempestives, hi ha molt bon humor i molt d’optimisme. A més, de moment no plou. El que tinc clar és que notarem l’absència de les dues dragones que causen baixa en l’últim moment. Anna i Sheila, repetirem juntes, segur. La resta dels valents sortint cap a Rupit: Lídia, Mikel, Robert, Xavi, Victor, Katia, Pau i jo, i allà ens trobarem amb l’Albert i la Núria. Cada vegada hi ha més gent boja, eh? Moooooooola!!!
El viatge tranquil, xerrant amb el Robert, tot on time, però al apropar-nos al destí, plou. Merda, començar des del primer moment plovent si que en fa molta mandra!!! Correm per agafar inscripció i ja som un bon equip des de l’ inici: uns fan inscripció mentre altres fan la cua del bus. La pluja és continua però fineta, s’aguanta. Al bus tinc la típica sensació d’anar d’excursió amb el cole. Bromes, primeres fotos i nervis fan que tots, que ja som grandets (unos más que otros, Victor, ya lo sé!!!) semblem nens. A més ho amanim tot amb el nostre sangus (com diu el Nuñez) de Nutella. Kilian, va per tu!!! I ja està, ja hem arribat.
Primer segell (chicas, primera reminiscencia del Camino: recuerdo para vosotras peregrinas) foto de grup, petons, desitjos de bona sort, organitzacions en grups per ritme, i ens posem en marxa.




7h, tot molt mullat, pujadeta de carril d’un caminant a pas lent, intentant avançar, i amb frontal. Primers 3 km, Xavi, Robert i jo (el Xavi content de no haver-se posat les seves bambes Salomon blanquetes), quin fangar!!! Jo feliç amb la meva samarreta far de la cursa dels Mussols. De fet, aquesta primera part em recorda a aquesta cursa.
De seguida es fa de dia i ja comencem a descobrir que el paisatge serà al•lucinant. Núvols baixos i boira fan que des de l’alçada on ens deixa la primera pujada, es vegin els cims com dintre del cel. El Robert i jo pensem que comença un tros seguit de baixada on podrem córrer fins a superar la mitja marató, però no serà així. De seguida comença una baixada de muntanya maquíssima però plena de fang i pedres, i em dono compte que imitar els vídeos del Kilian no serà gens fàcil. Potser m’hauria d’haver posat de blanc? Aquí ja començo a notar que a molta gent que vam avançar corrent, ens atrapa caminant, amb molta tècnica. La Katia va més o menys al nostre ritme, també patint una mica a les baixades. Penso en els grups de davant, i sobretot en el Pau i el Mikel: hauran pogut córrer? Pateixo perquè crec que el Robert, amb les seves Cascadia, es sentia segur i podia anar més ràpid, però m’anava esperant.


Entre Tavartet i Vilanova de Sau, anem tirant, més lents del que havíem previst, però contents. Fem fotos, podem xerrar, i anem intercalant el córrer i el parar a les baixades enfangades, intentant mantenir un ritme digne. Proper repte: aprendre a baixar en muntanya. Anem fent càlculs i sent optimistes estarem entre les 7.30h i les 8h. Sabem que més ràpid serà difícil que anem.
Anem fent paredes curtes en tots el avituallaments. Pensem en menjar una mica, i, sobretot, en omplir bé les ampolles i bidonets d’aigua. La pujada del Salt de la Minyona per mi és la part més maca del recorregut amb diferència. El penyassegat és súper abrupte, verd, envoltat d’un mar de núvols: un Mordor a Osona. Al avituallament que corona la pujada rebem un missatge del Pau i el Mikel, guapíssims, com si res, que ja prenen la buti a Sant Julià. 16km ens separen!!! Va tampoc és tant!!! Va Robert, que esto está hecho!!!

I ara ve la nostra crònica negra: arribant a Sant Llorenç, en comptes se seguir la ruta marcada, unes noies fent-se una foto tapen la senyalització, el seu grup d’amics (unes 8 persones) estan situats al camí ja de baixada, i sense mirar gaire, tirem cap allà. Al portar aquestes persones darrera, i les ganes d’anar fent quilòmetres i el cansament acumulat fa que no detectem que ens hem perdut, fins que ja hem baixat, jo crec que al voltant d’ entre 2 i 3 km. Robert, nos hemos perdido, no puede ser, otra vez no!!! Mussols again!!! Preguntem a un boletaire que ens recomana seguir baixant per aquesta mateixa ruta forestal que ens portarà directes a Folgueroles, poble veí a Sant Julià. I així ho fem!!! No deixem de córrer fins que arribem a Folgueroles, i després de preguntar moltes vegades aconseguim arribar a l’avituallament de la buti, amb el conseqüent cabreig descomunal. Allà ens trobem a la Katia, que també s’ha perdut al mateix punt. Compartim buti, fem la trucada al pelotón de cabeza per tal de que no pateixin, ens canviem de roba (anàvem tant mullats, que estàvem congelats), i continuem. Deixem a la Katia gaudint de la gastronomia i l’hospitalitat de la zona. Olé tu!!!
Llavors fem el tros més dur de la marxa. Estem cansats i una mica desanimats. Hem fet 5 km més de propina, es noten les cames com si fossin de fusta, rotllo Gepetto, com diu el Robert. Però ens anem estirant l’un de l’altre. I ens anem dient, que sigui com sigui, al veure Taradell, encararem la baixada i entrarem corrent.
Dicho y hecho!!! Una mica menys de 9h, entre 48 i 50km de marxa, una mica menys de la meitat corrent (CACO real, més CA del que hauríem volgut per falta de tècnica), i un nou repte assumit, y juntos Robert, otro más. I protegits pels Dragons que en esperen com si fóssim els primers. Una nova experiència en el món de l’esport. La meva primera marató, i com en el cas de la meva primera TRI a Balaguer, a lo grande. Ara només queda repetir i millorar!!!


6 comentaris:

Ana ha dit...

¡Estupenda crónica!¡Me parecen increibles estas distancias con el desnivel acumulado! Y tú parece que no tenías bastante con 42 que querías estrenarte a lo grande haciendo 50! jiji ¡Felicidades campeona!

flashman ha dit...

Supongo que no se enfadara Pau por decir que los Rocamora merecéis un Blog propio a modo de spin-off, como Frasier surgió de Cheers.

Ya veo que no os aburrís, así que ahora que os ha dado por correr tipo cabra, os animo a venir por aqui a ahcer la ruta de las fortalezas, aunque viendo lo que prepara Pau, le parecerá casi llanear.

Abrazos a todos

Flash

Robert ha dit...

Bea:

Buena crónica.Fue una gran experiencia con la pequeña anécdota de los kms de más.Dí la verdad;no nos perdímos,sólo pretendíamos hacer más kms que Pau para que ganarle en algo.

Gran equipo el de los Dragons/es,vaya máquinas.

Pau ha dit...

Lost sí, pero no Losers
PD: No entraré a las provocaciones directas!

Dioni Tulipán ha dit...

Muy buena crónica Bea !!
Y ya tienes tu primera 50K en la butxaca.

Y cualquiera diría que este cuerpo de atleta es de una "madre", te has recuperado de todo.
Lo siento Pau, pero algú ho havia de dir !!

BEA ha dit...

Ana, desde tu atalaya de crack dudo que nada mío pueda sorprenderte, pero gracias por hacer que parezca que es así.
Flashman, como siempre, a tus pies. No hay texto tuyo que lea que no me arranque una sonrisa. Viva esos Frasiers!!!
Robert, compañero del alma compañero, fíjate que ahora ya ha quedado nuestros 50 km: quién de se acuerda de nuestra desorientación congénita???
Pau, puf, sólo 42km???

Dennis, olé piropazo, no? Comenta cosas así cuando quieras. Merci!!!
BEA

Les Curses més rendibles