divendres, 28 d’octubre de 2011

BABY BOOM, BROOOOM, BROOOOOM

Per Bea
Quantes cròniques tinc pendents!!! El Pau no em fa fora com a convidada, perquè després em té a casa i clar, li sap greu... Puf!!! La meva última crònica va ser el 7 de setembre, prèvia a l’ AQUATLÓ organitzada per TFSWIM a Gavà. No us vaig explicar que vaig punxar, perquè feia molt que no nedava al mar (passar l’agost als Pirineus és el que té) i el mar estava molt mogut, molt... Vaig poder arribar a fer entre 500 i 600 metres del primer tram dels 800, vaig sortir corrent, vaig completar el 2.000 de run, i vaig nedar els 300 del tram final. M’ho vaig passar molt bé, encara que he de reconèixer que al mar em vaig angoixar. Em va agradar compartir aquesta experiència amb la Tere i el Tino i amb la resta d’amics. Em van donar diploma i tot, mesurant els meus temps. Poso la meva foto preferida de la jornada. Molt artística.

Després d’això venia el Camino de Santiago. No vull fer una crònica ràpida, si no intentar, sense allargar-me gaire, fer un resum que ho englobi tot. Va ser un viatge genial, molt emotiu i molt intens, a nivell “exaltació de l’amistat”. Sona cursi, però el que és, és. Próximamente en sus pantallas!!!Després del Camino i Formentera (puf, què bé Formentera!!!) hi ha hagut jornades d’orgull Dragons, però cap competició al meu palmarès. Haig de reconèixer que estar rodejada de tants cracks em coarta una mica. Ara ja no tinc l’excusa de que sempre entreno rodejada de nois, i que cap noia amiga es fica en el món del triatló... Això s’ha acabat!!! Em rodegen noies que competeixen amb uns objectius molt respectables i que entrenen amb una disciplina espartana... Espartana???!!! He dit això??? Espartana, no, volia dir amb una disciplina Dragona!!! Bromes apart, nenes, el tema de la tri femenina està ON FIRE. Catalans, catalanes, homes que menyspreeu el nivell triatlètic de les fèmines: NO VEIS QUE ASÍ NO???
Per tant decideixo deixar-me caure per alguna competi i anar provant el què. Com sempre, el Pau em convenç (com no caure als seus peus després d’una entrada tant maca com la de la Cursa de la Dona???) i m’apunto a fer els 10.000 de la Cursa del Mediterrani. Em motiva el fet de fer-la amb el Willy, provar com estic respecte al running, veure com la súper Ana supera el seu repte, i anar acompanyada d’una de les meves Dragones preferides: dale gas, Anni, ya le doy.
I així, com el que no vol la cosa, ens plantem al Canal Olímpic. L’Ana i les seves llebres marxen cap a la part guanyadora de la sortida, i l’Anna, el Willy i jo ens situem entre la resta dels mortals. Tot va bé, fins que, 1 minut abans de sortir, al Willy li agafa una crisi de plorera històrica de les que fan època. Quin agobio!!! Quin sentiment de mala mare!!! Sort que l’Anna em fa de manager i fa veure que tenim la situació controlada!!! Sort que quan ens comencem a moure, el Guille es relaxa, deixa de plorar i gaudeix del viatge, fins a convertir ¾ de seva cursa en una migdiada de les mítiques.
De seguida noto que estic bé, que la cursa m’agradarà. Decideixo intentar anar a un ritme “viu” respecte als ritmes dels pocs entrenaments que havia fet, a veure si aguanto. Li comunico a l’Anna que no podré parlar gaire. Com sempre que vas amb el carret, tothom t’anima un munt. Casi cada 200 metres algú es dirigeix a tu amb admiració, o fent una broma o animant-te. Dir que em va sorprendre no tenir cap ensurt o cap mala cara al avançar a la gent, i això que des del minut 1, vaig estar avançant de vegades per la dreta i de vegades per l’esquerra, intentant anar sempre per un lateral.
Amb l’Anna ens separem i ens anem retrobant per temes de causa major, però sempre noto la seva presència a prop. Avanço i em creuo amb un munt d’amics, i cada crit d’aquests amics és un subidón!!!
Creuo la meta amb un temps molt poc superior a 57 minuts, feliç i amb molt bones sensacions. De seguida puc fer l’abraçada Dragona de rigor amb l’Anna, que també està contenta. El Guille també somriu i sembla que estigui en la seva salsa (quin remei, pobret!!!).




Només ens queda veure com l’Ana compleix el seu somni. Estic nerviosa, perquè vaig comptant el temps i veig que la cosa va justeta, però en cap moment dubto que ho aconseguiran. Els veiem girar la corba, rotllo Reservoir Dogs patroncinats per NIKE, i l’Anna (el Willy) i jo cridem com bojos. Ana, olé tú, olé tú!!!
Veieu el que deia??? Visc rodejada de cracks.

2 comentaris:

Ana ha dit...

Gran crónica!
A mí me parece admirable cuando os veo a Pau y a ti correr con Guille. Espero que no se te vuelvan a pasar por la cabeza esos sentimientos de "mala madre", muy al contrario, le estás inculcando a Guille unos valores tales como el esfuerzo, la amistad o la superación, que ya querrían los demás para sus hijos.

Mi enhorabuena por ser como eres!

Anna ha dit...

Estic plorant nena!!!! Vale que jo soc molt rosa i aquestes coses em posen tontorrona pero ufff,quina cronica! I res d'arriba esparta...arriba la Vila dragona!

Que orgullo de feminas te aquest club, i ara con Ana liebre/lebrada nos vamos a salir!!

Solo me queda decir: LA BEA ESTA MOLT FORTA!!

Muuua

Les Curses més rendibles