dilluns, 25 de juliol de 2011

Estic bé

L’altre dia aprofitava per fer-me un hemograma gratis. És molt senzill, cada mes i mig o dos vaig a la Vall d’Hebron a donar plasma, i allí em mostren una còpia dels resultats. Així tinc un control constant de com estic.
Els resultats van ser immillorables i per tant descartava qualsevol tipus d’explicació mèdica del meu baix rendiment, no tenia anèmia. No cal dir que malgrat a un sempre li agrada tenir un perquè, jo, que sempre vaig just d’hematies, vaig sortir contentíssim d’estar al 100%, sobretot ara que he d’afrontar un dur entrenament cap a Berga.

Sumat al tema mèdic, el divendres per fi vaig recuperar bones sensacions en la bici. De nou vaig poder pujar al ritme que volia i el que és més important rodar molt ràpid en pla o fer més de 100km i tenir capacitat per seguir. I ara em sorgeix una nova incògnita, aquest feeling ha vingut quan he anat amb la bici de la Bea, i per tant recupero certs dubtes mecànics, a veure si hi ha quelcom que em frena a la MERIDA? Aquesta setmana ho sabré.
No sé si ja ho he escrit, però l’explicació la trobo en la setmana de càrrega exagerada que vaig fer i en particular de l’entrenament amb el Nacho a les aigües a les 4 del migdia, amb una solana del mil i rodant a 4min/km. Aquell dia el cos em deia de parar i no ho vaig fer, obligat per la necessitat de cremar-me més el fet que intento sempre que els amics no em deixin enrere, vaig sobrepassar el meu límit, i fins ara ho he estat pagant. El Rockstar fresquet que em va oferir el Xavi en arribar va anar bé, però no va ser suficient per recuperar tot el què havia perdut en aquella insolació. L’endemà, amb l’Espriu en bici, ja vaig veure que alguna cosa havia passat, però no tenia marge per recuperar. Ara amb dues setmanes de descans actiu sí he recarregat de nou les piles.
I per acabar, dedicat a aquells que m’acusen de”llorica” ;-) dues entrades positives, perquè veieu que jo sóc més de vacil·lar que de queixar-me.
Debutant en la distància, segur de mi mateix malgrat alguns petits dubtes:
http://www.ironpanic.com/2008/06/sense-pressi-com-mola.html
I aquesta entrada de l’abril, el fet d’haver estat tant bé aleshores, augmenta la frustració de no haver-ho mantingut després d’haver fet l’etapa d’entrenament: http://www.ironpanic.com/2011/04/moooola.html

1 comentari:

Dioni Tulipán ha dit...

Upppsss....
Si no es físico...debe de ser ps...

Pau, tranquilo, a mi me pasaba lo mismo. Cuando la Ana me llamaba llorica me dolía de verdad (aun sin reconocerlo..).
Una vez reconociéndolo podemos seguir !!
(no cal buscar entradas de hace 3 años, jijiji)

Leyendo tu blog, creo que tu gran fuerza reside en el hecho de que cada semana -quieres o no- te planteas una carrera: Bien con dorsal, bien con los "compañeros"/contrincantes en cualquier entreno.

Te has recuperado en un no rés campeón!!

Buenas vacaciones,
Dennis.

Les Curses més rendibles