dijous, 30 de juny de 2011

M'avanço


La Bea va de cul. Entre feina, entrenaments, actes socials i el Guillem no té temps quasi ni de dormir. De fet estic escrivint això des del llit, esperant-la.
Ella ja escriurà quan pugui sobre l'stage de l'Escala (té un títol cinematògrafic boníssim), sobre el material nou (casc, sabates de bici, bici...) i sobre el seu redebut en triatló, però jo d'entrada volia expressar el què vaig sentir a Donosti. Sempre és difícil valorar el que tens i per tant no sempre sóc conscient que estar al costat d'algú que no només enten el què faig sinó que ho comparteix, és increïble. També és una putada, ja que en el darrer mes les nostres hores d'entrenament han estat una autèntica gimcana: ara vas tu al gimnàs a fer natació i spinning i quedem a la porta per a donar-te el Guillem i segueixo jo amb una mica de running i natació, ara li portem el Guillem als avis per a poder escapar-nos una horeta i fer una mica de bici junts... en fi un autèntic Tetris vital.

Ja fos aquesta dificultat, el saber que els dos sacrifiquem una mica en favor de l'altre o el simple fet de veure-la vestida dels Dragons preparant el box, van fer que de sobte m'emocionés, fins el punt de tenir aquella sensació estranya de voler plorar. Se'm va passar ràpid perquè sóc un "macho" però em va fer il·lusió passar aquell moment, involucrar-me en el que ella estava fent, emocionar-me per veure-la de nou competint.
Després en competició em va agradar veure-la sortir en una posició més o menys correcte de natació, però sobretot no vaig poder reprimir un crit d'orgull en veure-la arribar de la bici, molt forta i a prop de les de davant. En el tram de running va sortir el Pau entrenador i em vaig posar nerviós perquè no va començar bé, però la veritat és que en el segon km ho va donar tot.

Com no podia ser d'una altra manera quan ja va arribar em vaig dedicar a corregir-li els quatre errors que havia comès, una altra vegada l'entrenador jiji, però també vaig aconseguir expressar-li el bon moment que vaig passar i que he volgut descriure aquí per reviure'l en uns mesos.

video

6 comentaris:

Bea ha dit...

Com dirien al APM, "es que me emociono"!!! Com jo no sóc MACHO, si no més aviat una nena ñoña, si que he plorat. Gràcies cari!!! L'esport, a més de donar-te nous amics, fa que t'enamoris una mica més. Aquest finde cauen les cròniques pendents. I promise!!!

Ferran ha dit...

Algú ho ha via de dir :))

Congrats couple!

Mikel ha dit...

Ves per on..super "macho" Pau demostrant que en el fons es humà...
Jo done fe, com a testimoni, directe, d'aquests passing-shots del Guillem entre els pares...Ni l'equip de relleus de l'USA en les darreres Olimpiades van ser tan ràpids...

roger ha dit...

gran blog Pau, reconec que per a mi es dificil compaginar entreno amb feina i estudis i demes imaginat per uns pares amb un nano de pocs mesos intentar compaginar els dos entrenos i a sobre forman un club. Vinga anims Pau i Bea.

Anònim ha dit...

Los machos también tienen su corazoncito y eso los hace aún más grandes!

Bea, queremos crónica ya, deja un ratillo a Guille con Pau y ponte a escribir! jijiji

(ana pozo)

Dioni Tulipán ha dit...

Eres un romántico Pau!!
¿Se te ha caído todo el pelo de pecho de golpe? :-)

No, con un crío y trabajo entrenar es una odisea, y siendo dos los interesados...misión casi imposible.

Suerte que tengais el apoyo mutuo!

Vamos Bea!!!!

Les Curses més rendibles