dimecres, 6 d’abril de 2011

CARROS DE FUEGO

Per Bea Amb el títol vull fer un homenatge al CARRO, perquè va ser la meva primera cursa amb el Guille en cotxet i al FUEGO, pel ritme de la cursa. Recordeu la idíl·lica imatge de la peli dels atletes creuant la meta a camera lenta, fent l’últim esforç per arribar els primers, amb la música típica i mítica de fons? Doncs aquesta va ser la imatge de la nostra cursa, però sense alentir la moviola. Tal qual: 11 km per un dels recorreguts més macos que et pot donar la ciutat, amb el meravellós temps de vertigen de 1h32min. Toma ja!!! I en el meu cas, amb trencament muscular definitiu en els 250 metres finals.
Com tots els anys que he fet la cursa, el punt de trobada és la porta del FNAC del TRIANGLE. Allà quedem una colla: Robert, Ana, Tico, María, Elsa, Toni, Marta i Pat (que junt amb mi i el Guille són una representació de luxe dels Rocamora), Jordi i Albert, fidels acompanyants durant tota la cursa (o casi tota, je,je), juntament amb la Sheila, que deixa ben alt el pavelló femení dels Dragons, i finalment (els deixo els últims per que al menys estiguin a la cua de l’escrit) els Dragons PRO : Coke, Albert, Andrei i Pau. D’ells ja teniu la crònica del Pau, sensiblement diferent. Ens col·loquem en la sortida, bastant darrera i diem adéu als PRO, que, com a tal, prenen posicions. Des de ja comencem a patir. Quina gentada!!! Encara que cada any és el mateix, impressiona la marea humana de corredors/caminadors de tota mena i condicions amb tota mena de gadgets. Ai, ai Guille, què farem tu i jo entre tanta gent. On t’he ficat!!! Però nois, estic salvada. Recordeu al Kevin Costner al Guarespaldas o al Clint Eastwood a En la Línia de Fuego, doncs així em sento jo, encara que està clar que la personalitat oficial és el Guille, que és qui va al cotxet. El Jordi i la Sheila es situen un a cada costat i ens obren pas, no sense dificultat. Quasi tothom ens deixa passar, però algú s’enfada. Jo no entenc que passi això, però imagino que tothom vol fer la seva cursa. Està clar que tots tenim dret! Fins la pujada cap a l’estadi aquesta és la nostra història: intentar no deixar de córrer, fent esses per esquivar entre “perdons, ojos, cuidaos, atencions, i gràcies. I la visió? La de “esos locos con sus locos cacharrros”: bebés, gossos, patinets, patins, bicis i tricicles, bastons de muntanya, parelles de la mà que no es poden separar per si s’acaba l’amor, grups de 8 persones caminant de punta a punta del carrer, una mena de gall tipus gegants i capgrossos, disfresses, nudistes, animadores d’ESPORT3, bombers que ens mullen al passar, etc... i matats com nosaltres que encara volen intentar córrer i amb un cotxet. A la family l’atrapem al començar a pujar i ara ja no ens separarem, encara que anem fent grupets diferents en funció del moment. L’Albert se’ns despista un moment a l’avituallament d’abans a l’estadi, però gràcies a la cua rotllo inauguració de la Sagrada Família per travessar la pista d’atletisme, el tornem a trobar. Salvats! Reagrupem i després d’una parada de quasi 15 min, continuem. Ara bé la baixada! Sembla que es pot córrer una mica més i ens animem. Els 4 últims km es fan curts, comparativament amb la resta. Anem tirant, però ai, just al veure els 300 últims metres, sento una punxada molt bèstia al maluc i sento que no puc continuar corrent. Li demano al Jordi que passi ell per la meta al Guille. Vull que el peque acabi la cursa corrent. Així ho fem i jo acabo xino-xano. Quina epopeia! Dilluns rehabilitació i decisió definitiva: setmana de repòs total, i segona setmana a veure-les venir, que això sembla que va en serio. Bombers, aquest any no! Els puretes hauran de guanyar als pipiolos sense mi.

3 comentaris:

flashman ha dit...

Vaya, siento lo de la lesión, cuidate, o mejor que te cuiden y te mimen.

Me ha encantado la descripción de la carrera, así es como yo recuerdo las multitudinarias, y eso es lo que más me gusta de ellas, y es lo que se pierden los de zancada natural "jeje". Aunque si tuviera que destacar algo sería la frase:

"parelles de la mà que no es poden separar per si s’acaba l’amor"

Lo dicho un abrazo muy fuerte.

Anònim ha dit...

Wow! Felicidades por correr con Guille! Y a quien le fastidie que se j***! Hay personas que no deberían salir del patio de su casa...

Un besote a los 3. Sois los mejores!

pd. Espero que estés mejor de la lesión.

(ana pozo)

Bea ha dit...

Gracias, Flashman. El Corte Inglés es lo que es, y ya sabes a lo que vas. Como tú dices, tiene su encanto, sobretodo si la corres con la família y los amigos. Besos.
Ana, gracias por los ánimos. Y tú sí que vales. A ver si un día hago tus tiempos en media, y me atrevo a larga distancia como tu.

Les Curses més rendibles