diumenge, 20 de febrer de 2011

El triatló està podrit

Capítol 1: Half Challenge 2009, Calella. Anava tranquil•lament en el tren de la Renfe amb tota la il•lusió del món per veure l’espectacle que suposava el fet de viure el primer Half Ironman proper a Barcelona. Com no podia ser d’altra manera anava mig dormit, mirant per la finestra. De sobte... un “pelotón” rotllo el Tour, i després un altre, i un altre... No se’n salvava ni un. Això va anar acompanyat de gent criticant els demés, d’altres posant excuses, culpant a la federació (amb o sense raó), però sobretot tots fardant de marques i explicant les proeses. Lamentable, versió 1.


Capítol 2: Listillos. Menys ressò va tenir el drafiting viscut en la tri de Banyoles. De fet hi va haver un doble episodi en proves realitzades en aquest magnífic paratge. L’any que jo vaig fer el B, o el següent, no ho recordo, el Robert Mayoral denunciava haver vist un corredor acompanyat d’una furgoneta tallant-li el vent. En l’olímpic del 2010 el drafitng va ser tant descarat que alguns van denunciar-ho, hi va haver polèmica i aleshores va ser quan un destacat ex-director d’un prestigiós Club de triatló de Catalunya ho defensava amb el pretext “si ho fa tothom, a mi em sembla bé”, la meva reacció va se, i si tothom es dopa, també et semblarà bé? Sembla que no estava parlant de ficció. Lamentable, versió 2.
Capítol 3: Ironman vs 3.8+180+42. No dic que no sigui el primer fan del logo d’Ironman, m’encanta la M i no ho dissimulo, fins i tot algun dia m’agradaria viure la parafernàlia que monten en algunes curses del circuit, però quantes vegades he hagut de sentir “ah, però tu has fet el Challenge, no l’Ironman”, o “jo vaig a Niça, que és l’Ironman que hi ha més a prop...” tota una sèrie de comentaris despectius, de triatletes podrits pel màrqueting, l’únic objectiu dels quals és poder dir que han fet un Ironman, i no, haver superat 3.8+180+42. Lamentable, versió 3. Això donaria per una entrada sencera però em mossego la llengua.
Capítol 4: Operació Cursa. Aquí ja hem arribat al límit, i el pitjor és que no em sorprèn. Fins i tot culpo la influència dels blocs en tot plegat, aquesta necessitat d’explicar les proeses, de quedar per davant de tothom i que sigui públic. Atletes i triatletes aficionats dopant-se, però on hem arribat? Som gilipolles? El triatló s’està podrint, estem arribant a uns extrems on el hobby s’està convertint en obsessió, en necessitat. A mi que ningú em digui que fa esport per salut, els que fan el que jo, i no sóc dels pitjors, ho fem perquè ens agrada, però sense excuses, salut no és dedicar-hi tantes hores, forçar el cos, i menys drogar-se per guanyar 100 posicions... Estic indignat però no inspirat, així que no sé què més escriure ni explicar els meus sentiments en aquests moments, el que sí tinc molt clar és que vull noms, que no se’n salvi ningú... Lamentable, versió 4
Hi ha altres temes que m’indignen, però no vull parlar per boca dels demés, coses que m’han explicat i que afecten a esportistes que tenia ben considerats, però no em pertoca a mi, si més no en públic.
I tot aquest desencís amb el món del triatló coincideix amb l’esforç que estic dedicant a la creació i creixement d’un club com els Dragons, i és que si fa ja un o dos anys que aquestes idees em passen pel cap, no vull fugir d’un esport, que en essència m’apassiona... Com a hobby i acte social, és clar.
PD: Volia posar enllaços per corroborar el què dic, però a qui li interessi, que ho busqui.
PPD: Si algú vol posar noms, doncs a comentar...

12 comentaris:

Anònim ha dit...

http://cosasdeltri.blogspot.com/

Xavi A ha dit...

Pau res a dir, totalment d'acord. Jo, crec que com tu, el que faig és disfrutar i que la resta faci el que li vingui en gana. Paso dels que s'han oblidat perquè van començar en això, paso de valorar altres marques, límits o proeses. Prefereixo fixar-me amb les marques, límits i proeses d'àmics pròxims que em donen mil alegries més que cabrejar-me si aixeco la mirada i veig com la resta de la gent és hipòcrita i es pensa que la resta som tontos.

El sord pensa que el mon està boig, i aquí els sords son ells

Ferran ha dit...

Aquí li aniria bé aquell tòpic tan manit de que la societat del triatló reflexa a la mateixa societat. I en part és així perquè s'ha de ser burro per dopar-se, en general, i sent aficionat, en particular. Mira que s'ha de ser insegur per ser tan burro. Lo més fort, per mi, de l'operació Cursa que hagin grabat a pares demanant EPO pels seus fills. Sense comentaris.
Per 50€, si m'ho haguéssin preguntat, hagués dit que no ho fessin als 5.000 burros que han regalat un mínim de 50.000€ a la família Ruíz Mateos...

PD: es confirma lo avançat per mi al FB. He conegut al Jordi Riera. Curiosament sé l'inici de la seva vida esportiva i sé el seu present, i és molt fort...Rincón...

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb tu, jo era triatleta desde el 2003 i he viscut de prop el canvi d'aquest esport i el que més rabia em fa es que la propia federació, que hauria de vetllar pels interesos dels seus esportistes,s'ha decicat a fer negocis amb les seves curses cada cop més cares i pitjor organitzades. El resultat de tot aixó es que despres del triatlo B de banyoles, escandol de drafting i organització que va costar 75 euros d'inscripció!!, he deixat de competir en triatló continuo entrenant però la Fed. Catalana que no compti amb mi tal i com ella abandona als seus esportistes. Una llastima...

Albert ha dit...

Just ahir tornant de fer ski de muntanya al Pedrons parlàvem d'aquest tema del dopatge.
No conec el món del triatló, però comentàvem que és bastant patètic (per dir-ho d'alguna manera) que gent que fa esport, en general, i no s'hi dedica professionalment es foti totes aquestes potingues al cos.
I als professionals que els hi vagin tocant el crostó de tant en tant.

xavier ha dit...

Com en Xavi A, els que ens hem aficionat a aquest esport savem lo maco que és i cal que el gaudim personalment i amb els amics i companys més pròxims. Les marques que valen són les personals aixi com els reptes que un mateix es proposa, i no ho hem d'oblidar ja que passem gairabé tot l'any entrenant i pensant en la temporada de triatló i futurs reptes, i això es el que compte. A mi personalment, ningú em farà sentir menys triatleta pel tipus de bici que porti, la roba , per la competició que m'apunti o les hores que passi entrenant, ja que, triatleta és qui acaba la cursa, faci el temps que faci.

Bea ha dit...

Des de la meva ignorància i les meves marques de pacotilla, haig de dir que em sembla molt trist, però la masificació d'una disciplina com aquesta és el que comporta. La competència entre els participants, inclús en trialons sprint, és molt forta: es veu. Ara, està clar que la Federació és que la ha de posar fre a tots els excesos, que per això existeix. Una xorrada, però que em flipa: davant del DIR DIAGONAL han obert una tenda d'un tamany considerable de potingues d'aquests "legals" de complements varis en pols i pastilles. Tot això es necessita per fer esport com a hobby???
pd. Ferran, totalment d'acord amb tu respecte als Ruiz-Mateos: com es pot ser tant totxo... No aprenem!!!

piernas ha dit...

Es lo que tienen las modas ... todo este mundillo no deja de ser una moda. La moda ya esta descontrolada y los populares se piensan pros, por lo que hay que hacer lo mismo o lo que los medios informativos nos enseñan de los pros DOPARSE. Vaya mierda de sociedad .. lo mejor irse a vivir a la montaña alejado de esta sociedad corrupta!!!

Dioni Tulipán ha dit...

Totalmente de acuerdo !!!

No obstante, la BEA tiene un punto interesante. Nos quejamos porque toman sustancias que según alguna organización están en la lista de productos bajo el nombre "DOPAJE".
Productos PROHIBIDAS, por tanto..

Pero si los mismos productos no estuvieran en la lista, ¿no pasaría nada?

Si yo explica a conocidos fuera de nuestro mundillo que antes de una maratón hay mucha gente que durante unos cuantos días se atiborran de proteínas, para a continuación prescindir totalmente de ellas y hincharse durante aun más días solamente de hidratos de carbono... me dirán exactamente lo mismo.

Que si vitaminas aquí, que si brebajes allá, que si geles, que si potingues de...

Somos muchos los populares que vamos mucho más allá de "solo correr un rato".

Where's the limit? Who sets the limit?

No obstante, totalmente de acuerdo que estamos degenerando.

Xavi Garcia ha dit...

ASICS...Anima Sana In Corpore Sano...practicant esports al aire lliure...quina satisfacció més gran que aquesta podem tenir?

Pau...respira fons, posa´t les bambes i anem cap a Collserola!!

Estic descobrint un paradís al costat mateix de Barcelona gràcies a persones com tu que disfruten el plaer de fer esport, còrrer i compartir-ho amb altres!!

Per cert m´he mirat el tema que comentaves del triatló dels Angles...té molt bona pinta!!!

Una abracada...i Forca Dragons!

Xavi.

Bigotis contra el dopatge ha dit...

Una proposta contra el dopatge, fem que creixi!
http://bigotiscontraeldopatge.blogspot.com/

ECO ha dit...

Sinceramente, no me preocupa en absoluto lo que cada uno haga con su cuerpo. Mis retos, objetivos o satisfaciones son totalmente personales o con mi gente, por lo tanto, me da igual si los cientos o miles de participantes en una prueba que queden delante mío, o detrás, se dopan, o se destrocen su cuerpo por unas cargas de entreno descontroladas. A mí me vale, el gusanillo que me entra con cada prueba y la satisfacción de poder hacer deporte. Slds. http://trieco.blogspot.com

Les Curses més rendibles