dijous, 14 d’octubre de 2010

Com canvia la vida!

Per Bea

El 19 d’agost vaig viure l’experiència més al·lucinant de la meva vida: donar a llum al Guille. Quina passada!!! Noies, tot el que us puguin explicar no fa justícia al que realment experimentareu, i nois, sento que vosaltres no ho pugueu viure des del mateix prisma. És increïble!!!
Però com tot el que realment val la pena a la vida, comporta una sèrie de sacrificis. Per mi, l’embaràs no es l’etapa de màxima plenitud en la vida d’una dona, contra el pensament que moltes altres mamis manifesten. És una etapa maquíssima, on sents al teu fill créixer al teu interior, durant la que tens una sèrie de sensacions brutals i on et prepares per el que has desitjat durant molt temps. Però tens malestar general, vas més cansada, t’engreixes, i el que a mi més em va costar, has de deixar de practicar gran part de l’activitat esportiva que a mi em donava vida. El meu embaràs va ser molt bo, em vaig trobar bé casi en tot moment, i vaig encarar bé els canvis del meu cos, però, nois, com enyorava l’esport!!! Aquest pensament és fortíssim, ja que jo he descobert la pràctica de l’esport tard, gràcies al meu germà Robert, i sobretot al Pau, marit i entrenador personal. Sembla mentida com enganxa, com vols tornar a generar les endorfines que et fan feliç i donen equilibri a la teva rutina.
Els primers 3 mesos de l’embaràs són els de més risc, i no vaig fer casi cap activitat esportiva. I la resta, casi fins a l’últim mes, vaig fer natació i vaig caminar com una boja, dues coses que em consolaven bastant... Ara, quan passejant veia un corredor, el mirava i deia: “Ai, si jo pogués!”.
Doncs bé, tot arriba. Després de 9 mesos + 40 dies, amb un crack (com diu el Pau) de fill al món, el meu ginecòleg em dona l’alta el 5 d’octubre. La meva mare, que m’acompanya a la visita, riu de mi, perquè ja portava preparada la bossa de córrer. Així que per la tarda, deixo al Guille alimentat i amb la family i em disposo a fer el meu primer running després de... casi 1 any!!!
La sensació de sortir al carrer és literalment d’eufòria... Mare meva, quin gust! Baixo Sant Joan Bosco, cap a Manel Girona, i baixo per a Capitan Arenes fins a la Diagonal. Allà, direcció el Cervantes, ja em començo a trobar als primers runners. Ja no els hi tinc enveja: ara ja som coleguitas... Visca!!! Però de seguida em dono compte que tots els que van en el meu sentit m’avancen i quan dic tots, són tots. Per tant, cap és del meu equip, però cap problema! Jo al meu rotllo. Quan més m’apropo al Cervantes començo a notar el temps sense pràctica: noto com arrossego els peus i forço el cos, com vaig de pulsacions, com costa controlar la respiració... I un secret: que incòmode és córrer amb la meva nova talla de pit de mami lactant; com s’ho fan les runners millors dotades que jo de natural o gràcies al bisturí màgic???!!! Bé, abans d’arribar a la primera pujada del Cervantes giro per anar a buscar l’ Avda. de l’Exèrcit, fins a Manel Girona de nou, per acabar pujant per a Benet i Mateu. Per cert, mortal la última pujada: el restaurant xinés de Benet i Mateu sempre ha estat tant a dalt?
En resum, 35 minuts de running, calculo que a prop de 5 km, a un ritme “atronador”... Podria haver fet una miqueta més... De fet, vaig pensar si completar el Cervantes... Però, i si el peque tornava a tenir gana? Com canvia la vida!!!

4 comentaris:

Ferran ha dit...

1r!! Bé Kristin, bé :-)

Passa't en 5' pel meu bloc i trobaràs motivació: JBS

Salut!

Sedentaris.cat ha dit...

Ets una crack! Tot un exemple pel col·lectiu sedentari

Fins aviat!

Ferran

Bea ha dit...

Ferran 1, gracies pels anims! La veritat es ke personatges com JBS donen forces i es interessant saber de les seves trajectories.
Ferran de Sedentaris, gracies a tu tambe. A veure si tornem a fer una carretera de les aigues, ara sense panxeta!

Xavi A ha dit...

Genial bea! em trec al barret per com ho saps portar tot plegat.

ara tocarà compartir km plegats.

jejeje

Les Curses més rendibles