dijous, 5 d’agost de 2010

Crònica del Camino corrent (la meva)

Ja uns dies més tard, una petita crònica del què vam fer, per si a algú li interessa la informació i anar-hi.
Dia 1: Gràcies a la possibilitat d’agafar un taxi des de Pamplona a Roncesvalles arribem relativament d’hora al punt de sortida i per tant amb temps suficient per a fer el què teníem previst. La motxilla ha acabat tenint un pes lleugerament superior als 3kg, una mica més que la del Xavi, més l’aigua del camelback. De seguida trobem el camí, de fet no és més que seguir carretera amunt fins que arribem a un tram amb una carretera secundària que puja muntanya amunt serpentejant (nosaltres decidim seguir les marques del GR i per tant tallar en línia recta, de baixada anirem combinant ja que és realment empinat. El temps és insegur i fred, amb molta boira però no prou espessa per privar-nos de certa visibilitat, aquesta inseguretat ens acompanyarà tota l’estona.

Un cop arribat al cim, la baixada es divideix en tres parts: una primera boscosa, de poca pendent i en trams correm literalment sobre vint centímetres de fulles, una sensació diferent. Després una baixada ja més empinada durant varis quilòmetres per un camí asfaltat que creua un paisatge verd i amb pocs arbres (suposem que les vistes han de ser espectaculars, però seguim sense veure més enllà de 10 metres). Aquí ens creuem ja amb els primers pelegrins que venen de Saint Jean i van en màniga curta, tenint en compte el fred que fa està clar que la baixada serà de mort. A falta d’uns 10km comencem a perdre metres de manera exagerada, cal baixar uns 1.000 metres de desnivell, això vol dir un pendent mig del 10%. Finalment arribem a Saint Jean Pied de Port, poble magnífic des d’on tots els pelegrins haurien de començar. Fem una mica de turisme, segellem i decidim fer els 8km que separen el poble del Refugi Orrisson per superar bona part de la pujada abans de dinar.
Bocata, cocacola i cap a Roncesvalles s’ha dit. Hi arribem passades les 3, amb unes 6 hores de running per a fer els prop de 50km i havent superat un desnivell brutal. Aconseguim sense problemes plaça a l’Alberg on passem una prou bona estància (si no considerem que només hi havia 2 dutxes per uns 60 tios i una mica de rasca que vam passar per no haver vinguts preparats per aquestes temperatures.
Dia 2: Sortim encara amb fred, però ens queden pocs kms així, de seguida el sol serà el nostre inseparable acompanyant. Ens espera aparentment una jornada senzilla, amb quasi 500 metres de desnivell negatiu fins a Pamplona, però en canvi serà la jornada més complicada. En el meu cas perquè des del km 10 al 35 patiré per primera i darrera vegada un gran dolor muscular al quàdriceps (sensacions extremadament semblants a les de la marató de l’Ironman), però el pitjor és que de nou l’adductor esquerra em comença a donar pel cul. Per sort el tema no anirà a més, els quadris els tindré “presents” durant tots els kms fins a Logronyo, però el dolor a l’adductor literalment desapareix (no sé si per la crema muscular, els estiraments, l’alimentació o la beguda, però deixa de ser un problema, quina sort!). Pel Xavi, però comença l’agonia de la part inferior de la cama, acompanyat pels primers problemes a les ungles dels dits.
En quant a l’etapa fem uns primers 20km fins a Zubiri abans d’esmorzar, allí, passat el pont a mà esquerra, trobem una xarcuteria amb unes taules i ens partim una megaxapata, ens fem tallar pernil salat i ho acompanyem d’una fantàstica xocolata de Roncesvalles (a l’oli d’oliva). 10 km més i trobem la segona alegria del dia, un petit llac sota un pont on no dubtem en fer una paradeta de 15 o 20 minuts i remullar-nos una mica.
Arribant a Pamplona el Xavi es revifa una mica i com ha anat passant m’arrossega una mica en el tros pla (jo ho faig quan hi ha desnivell). Després d’un gelat d’arròs amb llet al carrer Estafeta i de passejar una mica per la ciutat, decidim guanyar uns quants kms a l’etapa de l’endemà i superar l’Alto del Perdón. En aquest punt agraeixo al Xavi que em permeti anar a la meva bola, penso que una de les causes del dolor muscular i especialment de l’adductor és el fet d’anar parant, així que decidim trobar-nos a dalt. Des d’aquest punt, quatre fotos i cap a Uterga, cadascú al seu ritme.

Malgrat la companyia i la qualitat de l’alberg (en quant a netedat i la mida de les habitacions) jo recomano seguir fins als següents pobles o fins a Puente de la Reina. Tot i les bones referències de l’Alberg, no vam trobar un tracte gaire agradable i a més els preus, tant per dormir com sobretot per sopar eren excessius, el fet de ser l’únic lloc per sopar fa que se n’aprofitin i cobrin 12 euros pel menú.
Dia 3: Al mirar l’hora pel matí em llevo d’un sobresalt, són passades les 8 i a més em trobo que el Xavi ha marxat, vol provar si pot seguir corrent, i no vol fer-me esperar més. Malgrat que intento anar ràpid no és fins les 9 que començo a caminar (dominguero total). L’etapa és preciosa, tant pels paisatges, els pobles com el camí en si, i aquesta vegada bona part del temps el dedico a córrer. Excepte trams puntuals ja no hi ha grans rampes que m’obliguin a caminar, i la mitja s’acosta als 6 min/km (faig parcials cada 5km). No és fins quasi el 20 que em trobo al Xavi, que ha anat de més a menys i que ja fa estona ha superat el límit. Descansem una estoneta mentre bevem, ens mullem i reomplim el camelback a Lorca i quedem en trobar-nos de nou a Estella on repetirem l’operació d e xarcuteria (és a dir: pa, embotit, xocolata i fruita). Ell ja no hi podrà arribar, 5 kms abans i després de visitar el metge del poble decideix que ja n’hi ha prou. Per sort acabarà l’aventura amb mi, així que decidim trobar-nos a Arcos i després farà la darrera etapa fins a Logronyo en autocar.
Des d’Estella comencen els 20kms esportivament parlant més durs. Quan hi havia passat en bici ni ho recordava, però corrent se’m fant llargs i complicats. Tinc força, així que sempre que no hi hagi un excessiu pendent decideixo córrer durant els primers 10kms de pujada, però és en la baixada, per unes llargues rectes, en un ambient molt sec i amb poques fonts, on el cap comença a fallar-me, se’m fa dura la comparació bici-córrer, penso que és fantàstic el fet de poder deixar-se anar i rodar, però ara no, ara cal segur prement el motor, pugi, baixi o sigui pla i quan un està entre les dues o les tres del migdia, caminar no serveix per res, és encara pitjor.
Per sort totes aquestes agonies no van acompanyades de problemes físics així que, a bon ritme, arribo a Los Arcos (aquesta vegada sí que em veia incapaç d’haver seguit).
Ens allotgem a La Casa de Austria i aquesta vegada estem més bé que mai: gran ambient, habitacions petites, una magnífica cuina, molts serveis... Feu-hi parada, val la pena.
Dia 4: Per davant, els darrers 30kms que com havia llegit i es va complir es tradueixen en: 8km de rodar agradable per pistes amples, 11km de constants puja i baixa realment inclinats per petits corriols i envoltats de vinyes, i els 10 últims on el terreny torna a ser bo per entrar a Logronyo per una zona industrial. Un cop a la ciutat el Xavi ja s’ho ha currat tot, tenim confirmada la sortida del bus de tornada, marcada en el mapa la zona de pintxos i finalment l’Alberg privat, on per 3 euros em prenc una dutxa a l’acabar, cosa que em senta molt bé i que en tot cas els companys de bus agairan.
Totes les fotos i demà la crònica del Xavi.

5 comentaris:

Xavi A. ha dit...

Que be senta llegir-ho i reviure una mica l'experiència.
S'ha de repetir. (Costa Brava xtrem Running?)

Aquí ho deixo....jejeje

Bea ha dit...

I per quan la teva versió Xavi A.??? Els blog addictes estem ansios@s... Molt xula la crònica, Pau!!! Ja ho vaig dir, però la foto del peregrino i la boira és genial!!!

slowpepe ha dit...

Salutacions des d'aquí!!!

Sàpigues que te m'has adelantat (potser 5 o 6 anys, però bé...) perquè després d'haver fet el camí francès sencer i la via de la plata des de Mèrida fins als peus de l'apòstol (en btt) tinc al cap el trotar seguint fletxes grogues abans o després.

Evidentment volem més. M'interessa saber com funcionava el coco a l'hora de córrer sol, perquè entenc que en companyia la cosa deu ser molt més entretinguda.

Enhorabona, en qualsevol cas, per l'aventura. Records a la Bea i a la criatura que amenaça amb sortir amb les bambes de trail als peus ;o)

Josep

XeviX ha dit...

Una bona aventura aquesta, quina enveja! això si que és disfrutar (i patir) amb l'esport. Per cert, la 1a foto amb la boira molt xula.

Salutacions!

Pau ha dit...

Xavi, Costabrava extrem ja fa temps que ho tinc en ment, no sé si l'any que ve o l'altre, però caurà.
Bea, ja està la crònica del Xavi.
Josep, El fet d'haver corregut una part acompanyat i una altra sol fa que valoris més quan vas acompanyat, però potser si ho hagués fet tot sol ja m'hagués estat bé.
De totes maneres jo penso que és millor anar amb algú, perquè el camino et permet seguir anant sol. M'explico: com sabràs, no hi ha pèrdua i és fàcil concretar un lloc de destí, per tant és senzill marcar un objectiu diari i a partir d'allí tothom a la seva bola. D'aquesta manera s'aconsegueixen les virtuds de córrer sol, és a dir al teu ritme i pensant en les teves coses, i les virtuds d'anar acompanyat, que és que quan acabes l'etapa i arribes a l'alberg tens algú amb qui compartir el dia, sopar plegats...
Xavi la foto de la boira la vaig fer a una pelegrina qualsevol ja que veia que si només ens fèiem les fotos a nosaltres (dos tios amb samarretes llampants i malles) no serien tan glamouroses.

Les Curses més rendibles