dimarts, 13 d’abril de 2010

Nou experiment freak

Després de 5 setmanes des de la marató, en les que no he corregut CAP dia..., he arribat a una conclusió transcendent: per poder fer esport com Déu mana, dues coses, has de tenir la sort de poder viure sense treballar (o treballant poc) i millor no tenir parella (sobretot si és del gènere femení). I així de a gust m’he quedat, més ample que llarg!!!
Ho podria deixar aquí, però tenint en compte les susceptibilitats que hauré ferit, i que el Pau em pot retirar la condició de convidat si les meves intervencions es limiten a 3 línies mal comptades després de més d’un mes de no dir res, hauré de desenvolupar la teoria. Encara que la majoria ja estareu d’acord abans de seguir llegint.
En fi del tema parella ja s’ha escrit molt sobre la complicació de compaginar activitats, sobretot quan l’altre/a no és massa esportista. En el meu cas, l’altra és esportista però no practicant (per tant seria més correcte dir que era esportista...), però tinc la sort que la Luchy m’acompanya a tot arreu amb la càmera, i a més m’anima. Vull dir que m’anima a que faci coses. Be i haig de dir que també m’anima quan passo traient la llengua... El cas és que és complicat buscar equilibris.
Pel que fa a la feina, aquesta esgota més que les sessions de sèries quan cada dia se’t fan les 10 de la nit al despatx. Això no és viure... Qui em digui “què be viuen els que treballen a la banca” li embotiré la wamba que ja no faig servir dintre la boca per la que surtin aquestes paraules. I a més, què difícil és tornar a començar després d’una llarga inactivitat!!! Ja no parlem dels quilos que segur has acabat guanyant.

Com que no sabia quina foto posar, el Pau m'ha suggesrit aquesta, al més pur estil Flashman.

A dies vista de la cursa de Bombers, on inicialment m’havia marcat el repte de baixar dels 40 minuts (fita ja descartada totalment fa setmanes), he decidit fer un d’aquells experiments freaks tant típics d’aquest blog en els darrers temps: em presentaré sense cap entrenament en l’últim mes i mig. Sortiré a “muerte” i a veure en quin kilòmetre moro. Quan passi el cotxe escombra, que m’escombri. Tampoc s’haurà perdut cap bon atleta...

Xavi

4 comentaris:

Bea ha dit...

La gran part dels esportistes, d'aquest blog i de tots en general, teniu moltes coses en comú: a part de que tots teniu el vostre costat freak, tots passeu de la marquitis absotluta i desenfrenada al desànim total!!! Tot són ratxes, i per tu, Xavi, una cursa de 10km ja no és res... Em sembla que haurem de començar a parlar d'un altre Calimero... Ja no parlo del tema parella perquè no em diguin corporativista, però em guardo l'opinió, que la tinc...

Xavi ha dit...

Puntualitzacions:
1.El meu problema és la p... feina!!! que fa que cada dia plegui a les 22h., o sigui que l'entrenament queda anul·lat dia si, dia també.
2.Si a les conclusions transcedentals hi arribes en moments en que estàs ratllat, pot semblar que t'hagis fumat alguna cosa, però no vol dir que sigui el teu cas en particular. Era una generalització.
3.Generalitzant, insisteixo en que trobar equilibris és molt complicat. I a més, com ja ho vaig escriure, en el meu cas ho tinc molt fàcil.
I no segueixo que TINC MOLTA FEINA!!!
P... feina...

Pau ha dit...

Doncs per provar que no quedi, a saco el diumenge, de totes maneres vigila amb les lesions, que ja tenim una edat!

josep-maria ha dit...

Xavi,
un comentari.....
Abans de sortir, cerveseta+pa(per allò d'en Pau)+vicis+???? i si la cursa no surt bé.... doncs ja tens el motiu..... i llestos!!!!!
A seguir disfrutant que la vida són quatre dies i ja n'hem gastat dos.

p.d. gràcies pels comentaris

Les Curses més rendibles