divendres, 16 d’abril de 2010

Arcadi 1 de 3

Comença aquí la primera de tres entrades dedicades el llibre de l’Arcadi Alibés, Córrer per ser feliç. Començar però amb el comentari general que com ja he dit és un llibre del qual en recomano la lectura i un bon document per la història de la Marató a Catalunya, el circuit internacional de Maratons i perquè no, l’experiència d’un corredor que no para de buscar nous reptes. També a nivell general hi he notat a faltar una cosa molt important i que és el primer que vaig pensar quan vaig veure el seu historial i és el finançament de totes aquestes maratons, com s’ho fa per poder viatjar tant, per pagar-se els viatges, les estades... Potser sóc jo que penso molt en els diners, però segur que no sóc l’únic que ho té en compte i m’ha decebut que no ens ho expliqui (potser s’ho ha reservat per quan faci la marató 200).
Aquí van les quatre primeres opinions que m’han cridat l’atenció.

Cita 1: A ningú li passa pel cap que podrà jugar un dia a la primera divisió del futbol, ni que participarà en una cursa de cotxes juntament amb Fernando Alonso. En canvi, tots hem disputat curses al costat dels millors fondistes del món, inclosos Haile Gebrselassie i Sammy Wanjiru, plusmarquistes mundials de marató i mitja marató, respectivament, que han vingut més d'una vegada a la Mitja de Granollers.

Imatge de Wanjiru a Granollers, aquell mateix any guanyava la Marató a les olimpiades de Beijin


Està molt ben vist, sí que hi havia pensat i havia escrit que és una de les raons de l’èxit de Granollers, però potser no ho havia valorat prou, realment és una sort poder compartir cursa amb aquets atletes, qui no ha animat a un d’ells, ara mateix penso en l’Ironman i la sensació que el Marcel Zamora hi estigués participant!

Cita 2: La marató dels meus 42 anys i 195 dies

De seguida que ho vaig llegir vaig pensar que era una idea genial i li vaig anar a comentar a la Bea. La resposta va ser que estic malalt però sé que en realitat no ho estava pensant..., si hi arribo ho faré.

Cita 3: Sé que, si no hagués corregut amb les dues càmeres i no m'hagués parat tantes vegades, hauria fet uns tres quarts d'hora menys. De fet, les imatges gravades en vídeo són de 35 minuts, i s'ha de comptar tot el temps que es perd parant, traient els guants, baixant les cremalleres, posant en marxa la càmera...
Amb tres quarts d'hora menys hauria pogut acabar entre els 20 primers.

Aquest tros l’he volgut posar per destacar que un no abandona mai del tot la seva “marquitis”, i sinó als càlculs em remeto: es tracta d’una època en què valores altres coses però sempre es reflecteix que un corredor (tant ell com qualsevol) té el crono present. Si l’Arcadi mai llegeix aquest bloc, comentar-li que això d’acabar entre els 20 primers és un dir, ja que per un costat no hauria descansat tant i a més qui sap del 20 al 40 què estaven fent, potser també feien fotos, es paraven... En fi, un detall com dic per mostrar que tots fem números...
En aquest sentit he mirat les seves marques en les maratons i he vist que fins als 35, 36 o 37 anys va fer bons cronos, crec que no m’he d’obsessionar, però també és divertit veure fins on puc arribar, quan m’acosti als 40 ja canviaré el xip, però de moment he d’aprofitar que estic entrant en la meva millor època i premer, ni que sigui de tant en tant, l’accelerador.

Cita 4: Un cop més em vaig preguntar per què Barcelona sacrifica l'arribada al seu Estadi Olímpic en benefici de les marques. Penso que una ciutat olímpica ha de continuar mostrant al món per sempre el seu tresor. El problema de l'Estadi Lluís Companys és el lloc on esta construït, però crec que, almenys un cop cada quatre anys, la marató de Barcelona hauria de tornar a l'Estadi Olímpic. El record de Barcelona 92 s'ho mereix...



Guanyant una cursa que acabava a l'estadi l'any 92, em va encantar però sobretot la que va al·lucinar va ser la meva mare.


Cap comentari extra, em sembla una idea genial, i sobretot fer-ho coincidir amb els anys olímpics, és possible que en aquestes edicions es perdés una tipologia de corredors, però se’n guanyaria una altra. A veure si ell o algú influent ho aconsegueix (podríem crear un grup al facebook)

Pas per l'estadi durnat una llunyana cursa del Corte Inglés

3 comentaris:

Bea ha dit...

Què guai!!! Quins records entrar a l'Estadi Olímpic amb el Tico, tothom fent-li de llebres!!! La veritat és que entrar a l'Estadi és molt emocionant!!!

piernas ha dit...

Hombre si que seria emocionante la llegada de la marato en el estadio, aunque mientras llegas, te irias cagando en el que tuvo la idea.

Ferran ha dit...

TV3, la seva. Un bon sou, predilecció per la verge del Puny i una condició que millora la dels funcionaris i...ja ho tens aquí! $$$

Les Curses més rendibles