dimarts, 24 de novembre de 2009

Sant Pau de Sant Pol

Tenint en compte que no tinc cap intenció d'anar al Can Faves, amb la Ruscalleda completava els tres estrelles que hi ha a Catalunya (just abans que li donin la tercera als germans Roca demà). De fet va ser al setembre que vam poder anar tota la família a Sant Pol per degustar el menú degustació, a diferència del Bulli aquí sí serveixen a la carta, però sempre preferim provar una mica de cada.
Com suposo que ens caracteritza tan a la Bea com a mi, jo sóc més de Ferran Adrià i a ella li va encantar el Sant Pau. I amb això vull dir que ens vam trobar amb un restaurant, una cuina i un tracte amb molt de glamour, "savoir faire" i classe que realment fa que tot i no ser aparentment tan innovador en la cuina fa que una "simple" broqueta de sardines sigui alguna cosa més que el que el seu nom indica.
L'edifici és una casa al mig del poble, aparentment senzilla però que desprèn luxe només entrar-hi i on de seguida un s'hi troba a gust, des de la persona que et guia per aparcar el cotxe fins a qualsevol del servei tenen un tracte personal mantenint a la vegada la distància de rigor. Hi ha dues sales i és important agafar la propera al jardí, que separa la casa de les vistes del mar que nosaltres no vam veure ja que era de nit. Acostumats a la rapidesa, potser excessiva, en què et serveixen en la majoria de restaurants, ens dóna la sensació d'estar una mica desatesos al principi, de totes maneres de seguida ens presenten les cartes, un petit brou per degustar i el pa, que sincerament li donen una importància que no es mereix, a més un cop tallat el deixen en una taula accessòria i us puc ben assegurar que un panarra com jo, no para de fer salivera.
No detallaré un per un la quantitat de plats que van desfilant per la vista i el gust, però al·lucino amb els microeaperitius, aparentment senzills però deliciosos i on un gelat d'oli ens deixa amb la intriga de la seva elaboració, i també em criden l'atenció el vellut de tomàquet, els calamars, la Guingueta 09 i com no els formatges finals, molt ben combinats amb les respectives melmelades.

Vull anar acabant amb dos detalls que em van fer pensar que realment estava en un restaurant especial però mantenint aquell punt d'humanitat propi dels catalans i que també se li intueix a la Carme Ruscalleda. El primer va ser el detall d'oferir-nos una alternativa als dos plats de carn del menú, que tot i que per mi són exquisits, realment em sorprenen per la seva semblança en quant a tipologia de cuina, peus de porc o galta de vedella. L'opció escollida va ser un colomí que la Carme ens va explicar que requeria d'una cocció treballada amb unes fulles de cireré japonès. Elaboració complicada imperceptible aparentment però notòria a nivell de sentits. El segon i definitiu detall va ser que a l'hora de plantejar-li la nostra intriga pel què feia al gelat d'oli d'oliva, no va dubtar en escriure'ns personalment la recepta i metodologia, juntament amb l'oferta de productes per a què nosaltres mateixos provéssim de fer-ho a casa. No serà fàcil però provarem d'elaborar aquest complicat gelat i tornar-li el detall que va tenir amb nosaltres.
Finalment juntament amb els divertimentos (uns millors que d'altres), vam xerrar amb en Jordi Ciuraneta tot mostrant-nos la cuina, explicant-nos alguns secrets no amagats i xerrant sobre la cuina catalana, la seva professió i els projectes de futur que el duran a Barcelona a càrrec del Moments juntament amb Raül Balam. Pel què vam intuir de la seva competència, no dubtem que serà un projecte d'èxit.
Per cert, em va encantar la vaixella i una vegada més comparant amb el Bulli (és inevitable), mentre l’Adrià fa un disseny innovador i dissenyat especialment pel restaurant, la Ruscalleda busca pel mercat i troba la vaixella més elegant, moderna i perfecte pel restaurant; ambdues coses tenen molt mèrit. Per cert, si algú hi va, que en cotillegi la marca, nosaltres ho vam mirar però no la recordo.
Em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb la Carme Ruscalleda, però em va saber greu tallar-la mentre comentava el sopar per les taules i després ja havia marxat, no en va, sortíem del restaurant passades la una i, havent pagat uns 180 euros per cobert, comptant la propina.
Els vins van ser un Laniu 2007, vam escollir un Alella per ser de la zona, i un Perlat 2005, un Montsant que vaig escollir jo i que em va decepcionar una mica

2 comentaris:

Bea ha dit...

Tinc un record boníssim i "la Rusqui" (HO DIC AMB MOLT DE CARINYO) va ser maquíssima. Intentaré tornar, quan tingui alguna cosa especial que celebrar.

Pau ha dit...

Quan vulguis em pots tornar a convidar!

Les Curses més rendibles