dimarts, 2 de juny de 2009

Marató de Perpinyà - La Primera "Oficial" (i sense entrenar!) - Nic

Doncs sí, tot i que la distància no m'espantava gaire ja que abans era aficionat a estar-me hores i més hores corrents per muntanya, mai havia fet cap Marató en cursa. I us asseguro que és més fàcil estar-se 5 o 6 hores de caco (CAminar-CÓrrer) per la muntanya, que els 42,195 km d'una Marató en cursa! Bé, clar que suposo que el problema venia pel fet que aquesta temporada amb prou feines he sortit a córrer, i quasi tot l'entrenament s'ha basat en la bici. De novembre a maig (la Titan) uns 130 km, i des de la Titan fins la Marató... no crec que sumi 120 km! Un desastre!

En fi, en el fons la cosa no va anar tan malament. Per les sensacions del dia abans, podia fallar en tres coses: (i) la panxa (incontrolable), que me la notava estranya des de meitat de la setmana, però que crec que era del mal rollo de la p**a guàrdia; (ii) la musculatura (mitjanament controlable), ja que tanta bici i tan poc córrer, segur que no la tinc acostumada al traume de córrer; i (iii) una pàjara (controlable), amb el temut "mur", que quan t'agafa fent al canelo per la muntanya, menjes, pares, descanses, i tires.


Per sort en sortir de l'hotel ja havia detectat que la panxa no seria problema, de manera que em centrava en aguantar de cames, i en dur el safareig ple de: 1 barreta Isostar Long Energy, 2 gels Isostar, i 3 pastilles de glucosa isostar. Mai m'ha costat ni anar "carregat" ni menjar en cursa, per tant sempre prefreixo sobrealimentar-me. En aquest cas, i per l'experiència de la bici, pensava menjar una mica cada hora, començant per un troç de barreta, després el gel, i finalment tirar de pastilles, tot ben remullat amb isotònic. Com m'acostuma a passar, al final em va sobrar menjar, que és un indicatiu que no em van faltar les forces :P

En Pau i jo vam anar cap a la sortida mentre plovia moltíssim, acompanyats per la Vero i la Bea. Per sort, dos minuts abans de les 8 del matí va deixar de ploure, i tant la sortida com tota la resta de la cursa es va fer sense pluja i amb un ambient fresquet i agradable. Els primers km anava amb el Pau a un ritme de 5 min/km i em semblava correcte, però no gaire conservador. Cap el km 7 ja ens havíem separat lleugerament i va ser quan vaig decidir fer la meva, perquè ja sabia que ell anava molt millor preparat que jo. El paisatge en aquell moment era fabulós, amb conreus i vinyes per tot arreu i acabat de mullar per la pluja. Quins colors! A més, la Vero anava al meu costat amb la bici, i quina millor companyia podia tenir? Per ara, tot pintava força bé, tot i que cap el km 15, que el vaig passar al voltant de 1:15h, ja em marcaven una mica els quadris...


Arribat a la Mitja Marató, estava molt bé d'ànims i d'energies, però no de quadris. La vaig passar a 1:46'48h, o sigui a 5'05 el km, tranquil, menjant i bevent a gust, i gaudint tant de la companyia de la Vero com del paisatge. Si més no, a partir d'aleshores els meus quàdriceps van dir que ja estaven tips i que feien la seva. Cap el km 33, just 65 minuts després de passar el km 21, se'm va clavar el quadri dret per la part de dalt i exterior, i l'esquerre per la part de baix i interior, així que vaig decidir aturar-me durant 5 minuts, estirar una mica, i mirar d'acabar dignament.


Després de la mini-pausa, vaig anar fent amb més calma, fins i tot algun troç caminant per estirar bessons i alleugerir quadris. Els 9 km que em quedaven des que havia fet la paradeta els vaig completar, apretant les dents, en 60 minuts; just per acabar per sota les 4 hores sense morir en l'intent. En aquest punt he de dir que la meitat dels meus quadris estaven trencats, i l'altre meitat els movia la Vero animant des de la bici... jo no feia res. Mil gràcies!!!!!!


L'entrada la vaig fer amb el Pau (que m'esperava a l'arribada), amb petó a la Senyera inclòs, en 3:57'27 en la posició 115 d'un total de 215. Definitivament em faltava entrenament de córrer!!!

4 comentaris:

Nacho Garcia Benavente ha dit...

Bon entrenament! Sobretot mental, una marato sempre es un gran repte, felicitats als dos!

SlowPepe ha dit...

Hi ha gent que entrena tota una vida per acabar una marató. Enhorabona per la cursa. Felicitats també al Pau. Deu estar molt fort perquè càmera en mà encara es dedicava a fer sprints.
Això, enhorabona.

Pau ha dit...

Gràcies Josep i Nacho
Nico, petó a la senyera o a la bandera de l'USAP? El millor és que ja saps què és patir i acabar una marató i això és una experiència clau pel 4 d'octubre. Felicitats.

Nic ha dit...

Ei, moltes gràcies pels comentaris! Pepe, sisi, el Pau estava que se sortia, i al km 10 o així ja em vaig acomiadar d'ell :P

Pau, va ser un petó a la Senyera. L'USAP té la bandera del nostre país, no viceversa! :PPPP

Les Curses més rendibles