dilluns, 11 de maig de 2009

Crònica Terra de Remences

Aquesta és una crònica que em ve de gust escriure, realment té històries a explicar: una marxa de més de 6 hores donen més de si que una cursa de 10km de running, així que anem al gra.
Aquesta foto de fotoinstant potser la compro, estic traient la llengua literal i físicament

A segona hora de la tarda arribo al pavelló de Sant Esteve per recollir el dorsal. Allí em trobo amb l’Antonio de SBR i xerrem una mica, no ens arribem a veure amb altres companys dels club. També m’esperaven la Txell i el Miquel i els hi demano com aniran vestits a veure si tenim la sort de veure’ns i rodar plegats. Just abans de tancar entren amb presses el Jaume, el Ferran i un tercer de qui no en recordo el nom, no me’ls esperava, xerrem una mica.
Al Raurell em toca dormir amb 5 persones més, tots molt ben preparats i que m’ajuden a solucionar els darrers dubtes que tinc i amb qui compartim una bona conversa, bona gent i a més amb criteri. Al·lucinen una mica amb la quantitat de menjar que agafo, però no vull fer curt i el consell del Victor de SBR va ser clar, ves menjant cada 45 minuts.
Ja pel matí i després d’una mala nit, faig la massa típica buidada (només per això ha valgut la pena fer nit en la zona) i cap a la sortida, són tres km que rodem amb calma. El temps no acompanya però la sort de ser un novato em fa sortir amb el maillot i sense cap tipus d’impermeable, els ciclistes més pro, que deuen haver patit curses amb molt de fred i estan més ben equipats, van tots més ben abrigats. Em situo al mig del grup tot mirant al voltant a veure si veig els maillots del Sant Andreu de la Txell i el Miquel, però no. Així que surto i em coloco a l’esquerra del grup i deixant passar per la dreta els que van més ràpid. Mentre penso si vaig massa lent veig a la Txell que em passen com una exhalació, la crido i m’hi enganxo (realment anava massa lent). Així doncs tots tres compartim un rodatge ràpid però còmode fins al peu de Capsacosta. Pugem al nostre ritme però sempre prou a prop uns dels altres, vaig tremendament còmode i fins i tot em permeto el luxe de parar a fer un riu, les rampes són molt assolibles, estic content. Em creuo amb la Mariona que com sempre va del Discovery, però la veig molt concentrada i amb la música i decideixo no fer-li un crit. Just a dalt faig un glopet d’aigua ràpid i comencem a baixar, veig a l’Antonio, però el crido i no em sent. En la baixada és quan l’experiència dels meus companys es fa més útil, quasi sempre a roda d’en Miquel em guia cap als millors grupets i m’ensenya quan cal apretar per a agafar una bona roda i quan s’ha de rodar més tranquil. Així arribem a Ripoll amb un ritme més que bo i amb quatre gotes que al final no seran res. Just abans em prenc la meitat d’una barreta Proteica de coco i xocolata.
El coll de Canes ja m’és conegut i la mateixa història, es puja bé i sense cap rampa que trenqui. A mitja pujada hi ha el primer avituallament sòlit on paro, em prenc una torrada amb fuet superràpit, reomplo un els bidonets, i tiro. Amb la boca plena veig dos companys amb la samarreta d’SBR però de la triatló de Mataró, el Sergi i el Gerardo (crec), ens saludem. A punt d’arribar a dalt em pillen el Ferran i l’amic i m’expliquen que el Jaume ha fet la baixada cap a Ripoll a saco i tirant en solitari i que evidentment ho ha pagat, ens riem una mica (ho sento), i a més em comenten que el darrer dels tres en arribar decidirà si pugen Bracons després d’acabar la curta o no (ho vau fer?). Tot xerrant arribem a la baixada cap a Olot que m’encanta, just abans em prenc mitja Mulebar. Tiro a fons a la baixada on arribo a 70km/h i aprofito els moments de més pendent per relaxar una mica les cames. En el troç pla no premo l’accelerador, em prenc la resta de Mule bar i espero als meus companys de viatge, primer el Miquel “ja som aquí” i després la Txell que ens passa enganxada a la roda d’un triatleta que anava amb la cabra (per cert n’hi havia varios) i ens diu, “vinga si voleu ens enganxem”, però per sort ja no hi som a temps així que rodem cap al desviament de la curta i la llarga.En aquest rodatge començo a notar mal al genoll, mal que he notat ja altres vegades, busco l’Iboprufè però no el trobo. Hem fet la curts en 3.15 a més de 28km/h, gràcies parella.

Comencem a pujar Bracons amb la intenció de parar en l’avituallament i així ho fem. La veritat és que la organització és espectacular, el punt en què col·loquen la paradeta és perfecte ja que permet descansar després del primer km, a més hi ha de tot: begudes isotòniques, fruites, aigües, pastes dolces... Faig el meu segon pipi, taronja, plàtan i cap a dalt, ara ja en solitari. Porto un bon ritme, semblant a quan ho vam fer fa tres setmanes i la veritat és que vaig cremant km força ràpid i a més passant a gent. M’animo. Just abans d’arribar veig uns metges i aconsegueixo l’Iboprufè, el genoll és la meva única preocupació ja que muscularment vaig bé, per sort de peu quasi no ho noto i així faig el 85% de la pujada. A dalt em limito a reomplir el bidó, en un hi queda força isostar, l’altre és quasi aigua. Amb el tema líquid he fet el següent, vaig omplir els dos bidons amb dues cullerades grans de isostar, un d’ells el mantinc ple i amb l’altre el vaig reomplint d’aigua de manera que cada vegada la barreja és menys densa.



Començo la baixada i em torno a trobar al Sergi i al seu company. Em prenc la resta de Proteica que quedava, o el Mule bar, ara no ho recordo (en tot cas fins a Manlleu porto dues barretes, una mica de fruita i el pa amb fuet) Baixo ràpid i mica en mica ens anem unint i desunint un grupet, ja passat Sant Pere de Torelló fem uns bons relleus amb un tal Lluís del Sant Andreu, la veritat és que no m’hagués imaginat pas estar jo tirant del grup però em noto fort. Sóc l’únic que paro a Manlleu però faig càlculs i penso que omplir una mica d’aigua i menjar mig plàtan més em permetrà arribar fins al final. Intento estirar per relaxar el genoll però m’agafa una rampa a l’isquio, millor deixar-ho tot tal com està. Just sortint rodem amb els SBR i amb el Nico del Club Piri i em prenc un líquid força bo que és
L-Carnitina de powerbar o no sé què que m’ho van vendre a Tomás Domingo i que ajuda a convertir els greixos en glucosa, ideal per a tirades llargues. Al començar la pujada final (del km 12 al 25 primer tram de pujada i a partir d’aleshores fins el 34 de pla, baixada i pujada) em quedo de nou sol i em noto que vaig molt bé: seran les barretes, aquest darrer líquid, l’eufòria de veure que passo i passo gent, no ho sé però està clar que em queden moltes forces. Ja no pararé fins al final i per tant em salto l’avituallament de Cantonigros, rodo ràpid i tampoc afluixo al tram pla que va del 34 a l’inici de la baixada i que faig amb el plat. Se’m fa una mica llarg però comencem a baixar, em trobo amb dos companys d’habitació i ens saludem. Faré menys de 7 hores i estic eufòric i agraït. Degut a l’adrenalina baixo massa ràpid i en algun moment m’hi jugo massa, però no puc evitar-ho, finalment no redueixo ni a la recta de Sant Esteve de’n Bas i fins i tot noto alguna rampa. Estic contentíssim, m’he exprimit al màxim, paro el Crono en 6.32, temps oficial 6.30.30. Quina passada!!!!! El primer ho va fer en 4.55. Posició 626 de 1133.




Comentaris finals: Calculo que entre en els avituallaments, el pipi, la sortida i l’iboprufè vaig estar parat uns 10 minuts. Els massatges i el tiberi final també excel·lents. L’únic punt negatiu és el genoll, que no em va fer baixar el rendiment però em va fer i em fa mal, a més a l’hora de doblegar-lo cruixeix una mica, si demà no ha reduït m’ho aniré a mirar.

M’he quedat a 10 minuts de l’argent, què exigent que és això, i mira que de la general estic de la meitat cap amunt i de la categoria quasi.
Els agraïments i el gràfic de tota la cursa al següent post: http://www.ironpanic.com/2009/05/tot-rodo-remences.html

6 comentaris:

Bea ha dit...

Vaig, cosa que és greu, tard, i he llegit conjuntament les 2 entrades: amb la primera he plorat (porto un tarda tonta) i amb la crònica m'he emocionat i m'ha sabut greu no tenir un altre muntatge per a gaudir-ho com a espectadora. M'encanta veure que ho has aconseguit, que estàs content i cada vegada més preparat per l'IRON. Un secret? A mi també en feia por que aquesta prova et desanimés, però, cari, mai falles. En homenatge a tu, avui spining amb el teu maillot de remences. Felicitats guapíssim!!!

Bea ha dit...

Avatatges d'entar tard al blog: veure l'entrada dedicada al AITOR OCIO del blog de la Mariona. Demà no fallo per mirar la Copa del Rei, vaja! Carai amb el xaval!!! Aupa Athlètic, ai no, no era això, no?

josep-maria ha dit...

Molt bona crònica,.... m’ha produït enveja sana!!!! Tant que fins i tot he anat a buscar el meu trofeu de l’any 1982 quan el “Club Ciclista Bas” organitazava “només” la crono escalada a la Salud!!!!

T’adjunto la foto del trofeu http://www.xtec.net/~jmoreno/bas.jpg

Pau ha dit...

Bea, jo desanimat! nunca! una mica cagat sí. Per cert vas lligar amb el maillot de Remences? mira que t'agrada eh anar de pro. Espero que no t'equivoquis d'equip avui.

Així m'agrada JM passat triomfant i futur prometedor, a pel segón Ironcat!!! La Salud és alguna de les pujades que vam fer?

Michel In ha dit...

Pau:

Muchas felicidades.Gran crono y sin forzar demasiado según tu crónica.Un poco sorprendido que con ese ritmo sólo te den bronce(vaya nivel)
Envidio tu facilidad.
En verano te pienso dar caña subiendo Puymorens.

Pau ha dit...

Farzar si forcé, aunque en positivo, a veces se sufre para aguantar y en mi caso sufrí para mejorar. De todas formas luego ves la clasificación y tienes casi la mitad de ciclistas que hicieron la larga por delante. Lo del bronce es cierto, es super exigente, lo hacen por tiempo y no por campana de Gauss.
Nos vemos en Puymorens y donde haga falta, por cierto este viernes salida con la flaca por Collserola.

Les Curses més rendibles