dimarts, 24 de març de 2009

Quin pal no entrenar amb alegria

Fa molt que no en parlo perquè no vull avorrir, però realment enyoro l'entrenament de l'any passat, on l'única preocupació era millorar, exprimir-me al màxim, fer una sessió rere l'altre sense preocupar-me per res.
El Luís Enrique deia a la promo de Sueños por hora "¿sabes lo duro que es dar un paso tras otro cuando no vas?", jo sí, he fet una marató acabant sense gasolina, el Nico també ho va patir a la Titan de l'any passat. No és exactament el què sento ara però reflexa bastant la sensació d'impotència que sento al no poder fer més de mitja hora sense notar l'adductor. I el pitjor és que em treu il·lusió, i entrenar sense il·lusió és molt difícil.
Molts em dieu que no, però l'evolució del meu estat de forma està sent molt lenta, a hores d'ara ja hauria de poder exprimir-me en una sortida de 10 o 12km de running o de 40 de bici i no puc. I si no m'exprimeixo, si acabo cansat perquè no dono més de sí en comptes de per haver fet un entrenament exigent, no tinc bones sensacions, i aquestes són claus perquè aquest hobby tant dur sigui precisament això, un hobby, no una obligació.
I la lesió de l'adductor no és psicològica, està sempre amb mi, m'avisa, em recorda que no està bé, se'm carrega en cadascun dels entrenaments, em fa una estrebada quan el moviment s'allunya de la regularitat, i sobretot em fa por. Aquesta por quan augmento el ritme, la força, l'exercici em fa reduir de nou, i suposo que és per això que no evoluciono.
Dit tot això, vaig entrenant amb certa normalitat, i suposo que algun dia tindré bones notícies, faré una sessió dura i llarga i em tornaran les ganes necessàries per afrontar el dur entrenament que ens espera...
... i surto ja a fer una tirada llarga de running que no sé on he posat el frontal i se'm farà de nit.

Les Curses més rendibles