divendres, 16 de gener de 2009

Amb 32 anys no em lamento de res del que he fet, però sí del que he deixat de fer

És una petita reflexió en el dia del meu aniversari que com passa quan superes certa edat comences a mirar enrere i no endavant. Quan tens 10 en vols fer 15, quan tens 20 en vols fer 25, i ara el que voldria és recuperar els 25, o els 20, fins i tot els 15.
Joder, era molt lleig!! Fins aquí millor no tornar-hi!

Però com això és impossible, el millor és mirar com han anat aquests anys i pensar si n’estic content. I jo crec que sí, tot el que he fet, ho he fet convençut i no canviaria res, no m’arriscaria a canviar el què tinc, el què sóc, el què m’envolta. M’encanta i n’estic orgullós.
Per contra, sí hi ha coses que no vaig fer i que ara penso que ja és massa tard, des del típic viatge de tres o quatre mesos acabada la carrera, fins a temes personals (que no venen al cas), passant per l’esport.

Atenció a l'empenteta, i just abans m'acabava de dir "Cortadas, l'única cosa que fas bé!"

Jo era un bon esportista, si més no hi posava ganes: amb 15 anys jugava en un equip d’hambol i amb un de futbol a la vegada (ho recordes Ivan?), això suposava 4 entrenaments setmanals més dos partits el cap de setmana... El meu historial en el cros del cole és força bo i cada vegada que tocava córrer a classe de gimnàs, i malgrat els estúpids nervis, sentia una satisfacció i ganes que contrastaven amb els sentiments de la majoria. Com aquests exemples n’hi ha la tira. Mai he deixat de fer esport, però sí és cert que fins fa 4 anys en què gràcies a certes persones (que ja he anomenat mil vegades) vaig recuperar el tema del running i dos en què vaig entrar en el món del triatló que no he recuperat aquella passió d’adolescent. Ara, a més, la puc compartir amb la Bea i cada vegada amb més amics, tant amb els de sempre com amb la fantàstica gent que he anat coneixent en aquests móns tant incompresos. Però ja tinc 32 anys, sé que no són molts, sé que alguns pensaran que ells en tenen quaranta i pico i que de què em queixo, fins i tot que l’edat ideal per a fer una marató són els 35... però no em consola, i sobretot em fa ràbia haver-me adonat tant tard que no puc viure sense l’esport de sacrifici, el que només depens de tu, el que m’ajuda a donar sentit a part de la meva vida, el què estic trobant a faltar tant aquests mesos que estic lesionat.
I tot això ho explico perquè si algú ho llegeix i té un sentiment, encara que sigui molt amagat, de “potser això m’agradarà” o pel contrari, per a aquell que hi està enganxat però que ara té mandra, que no ho dubti, que actui, que s’apunti.
I aquest exemple és per tot, és una manera de dir que val la pena fer el que un es proposa, el què sent, i no perdre temps. Viatjar, sortir amb els amics, fer esport, canviar de feina, fer barbaritats, escriure un llibre, “conèixer” noies, cridar, plorar, viure... FER, perquè com he dit rarament us lamentareu del que feu, però probablement sí del què deixeu de fer.

Això sí que és posar-hi ganes.

I com que el què ara em surt és agrair, doncs MOLTES GRÀCIES.

2 comentaris:

Mariona ha dit...

Per molts anys!

Pau ha dit...

Moltes gràcies Mariona, i a tots els que m'heu felicitats presencialment, per mail, per sms, per telèfon...
Una abraçada.

Les Curses més rendibles