dilluns, 10 de novembre de 2008

AupaPau!!!!

El circuit de la Behobia San Sebastian està bé, té troços molt bonics i d’altres que no tant, però aquesta cursa va molt més enllà del recorregut. Tot comença, o en tot cas per part nostre va començar el divendres arribant en autorcar d’Sport travel a l’Hotel Aránzazu i prenent, encara que eren ja les 11 els nostres primers pintxos (per cert en una Taverna just davant, que res tenia d’envejar als del centre, especialment el pintxo de Solomillo con foie). L’endemà i després de passar per una fira del corredor més que correcte i on ens van donar de manera ràpida el dorsal i una samarreta adidas bastant guapa, vam començar la ruta per la ciutat per acabar buscant, ja al migdia, les tavernes que recordaven el Robert i la Bea. Txacolis, pintxos i cap a l’hotel a descansar amb els peus una mica dolorits de tant caminar. Érem conscients que tot allò ens faria perdre una mica de temps l’endemà, però és inevitable. A més per part meva, no hi havia res a guanyar. A darrera hora i a temps per veure el Barça, sopem a la pizzeria Capricciosa, al centre (per cert molt recomanable, però reservant amb antel·lació).
La cursa comença a les 11, una hora abans l’autocar ens deixa a Behobia, tinc dorsal vermell però vull sortir amb la Bea, tant per ella com per mi, que m’anirà bé no excedir-me i a més no molestaré als del meu calaix. Potser l’única cosa criticable és la pressa dels camions guarda-roba, que marxen molt d’hora i de forma precipitada, això em fa oblidar el pulsòmetre. Em sap molt greu, ja que era un altre manera de controlar-me, de totes maneres per sensacions jo crec que no passo de les 165 pulsacions, vaig sempre relativament còmode.Les sortides són per calaixos i distanciats en tres o quatre minuts, nosaltres sortim amb més d’un quart d’hora de retard. Comencem a córrer i tot i la gentada no hi ha gaire acumulació i que de seguida agafem el ritme, entre 5.30 i 5.45, a vegades fins i tot he de frenar una mica a la Bea que m’havia dit que volia començar tranquil·la, però la inèrcia l’empeny. Anem bé. Les primeres rampes d’Irun són curtes i la Bea puja molt forta, Molt bé! No és fins arribant al cim, cap el km 4 que em diu que tiri i ho faig, ella va bé i no la vull forçar en excés en una cursa on realment no et poden marcar el ritme degut a les constants pujades i baixades.
L’adductor comença a avisar-me, però encara no em preocupa, estic mantenint un ritme tranquil. M’està recordant molt al recorregut de la Mitja de Granollers, que no en va és la mitja reina de Catalunya (circuit semblant i també molta gent animant, al final això és la clau de l’èxit). Els problemes “seriosos” comencen al final de la baixada i començant a pujar a Gaintxurizketa, allí ja veig que la part baixa de l’adductor està massa carregat, i decideixo pujar molt lent. Per cert, jo m’imaginava una pujada semblant a Vallvidrera amb corbes i res més lluny de la realitat anem per una autovia!!! Aquests bascos!
Tant a Irun, com de fet al llarg de tot el recorregut i ara, el públic és continuo, a vegades hi ha més gent, a vegades menys, però sempre animant, Aupa!!No és una pujada dura, no ha d’espantar, però jo vaig molt lent, no vull carregar l’adductor que curiosament m’està tocant la moral per la lesió del juny, i no la recent que no arribo a notar més que en moments puntuals, de totes maneres també “m’anima” el fet que quan em toco el dolor sembla que és més en la part de darrera de l’adductor, a l’alçada de l’Isquio. Vaig molt lent i passo el meu pitjor moment a nivell de moral, ja que tinc forces per anar molt més ràpid però no m’atreveixo i veig com em passa gent.
Durant els tobogans de la baixada a Lezo penso fins i tot en retirar-me, no sé si estic fent bé forçant la situació, però sóc incapaç de prendre la decisió. Decideixo anar lent, baixar-me una mica la vena compresora per cobrir-me millor la part inferior i em dóna la sensació que alguna cosa soluciono. El problema és que el tipus de cursa no em va gens bé, en les pujades se’m carrega i en les baixades no m’atreveixo a anar ràpid per no rebre un fort impacte. La veritat és que sigui com sigui és desesperant perquè he fet molt repòs i no entenc perquè segueixo patint, potser acabarà sent crònic. En tot cas durant la cursa ja vaig veient que hauré d’ampliar de nou el període de recuperació.
El tros del port de Lezo és el més lleig però aquí sí que ja hi ha tanta gent que comença a ser al·lucinant, a més el pla em permet recuperar i quasi no noto molèsties, evidentment, però, no apreto. La pujada final, la de Mirakruz se’m fa molt curta, jo recordava que era la més llarga, però no, de seguida arribo a dalt, mentre gravo i faig fotos. A més al no forçar durant el recorregut em fa avançar gent que ja està arribant al límit, simplement mantenint el ritme.
video
Ara ja només queden tres km fins a la meta, el primer de baixada i els dos següents ja per la preciosa ciutat de San Sebastian: platja de Gros, Kursal i l’arribada al centre. Vaig cansadet, però acabo bé i tranquil, sense esprintar (tot i que sense voler i per la inèrcia dels que m’envolten veig que m’he posat a 5min/km). El meu temps final és de 1.48.38, i la veritat no pensava que anava per baixar de l’hora cinquanta. Els parcials dels quatre quarts de la cursa sempre sobre els 27 minuts. La Bea fa el gran temps de quedar-se al voltant de l’hora cinquanta-tres i el Robert dos hores sis, i tots amb el mèrit d’haver aguantat i gaudit de tots els quilòmetres correguts.
Amb la Bea ens dirigim cap al lloc de massatges, em tranquil·litza que caminant no noto res, sembla que he mantingut sencer l’adductor. El massatgista em comenta que tinc molt més carregat l’adductor de la cama contrària i l’isquio just al costat de l’adductor lesionat, és curiós com el cos s’adapta per no forçar la zona afectada, de totes maneres he d’aconseguir evitar-ho.
Tornem corrent per la Contxa i fins i tot em faig un banyet (no puc evitar-ho) abans de fer els darrers pintxos i tornar cap a Barcelona. Molt bon cap de setmana, en tots els sentits, m’ho he passat bé, he fet esport, turisme i ha estat agradable estar amb el Robert i la Bea.
La Behobia San Sebastián és una cursa que s’ha de fer, la merda és que s’ha de reservar amb molta antel·lació i a mi això no m’agrada gens. Jo crec que no val la pena anar amb agència de viatges (que per cert també s’ha de confirmar molt abans), però és cert que ha estat molt còmode, i per una vegada, ha molat no haver de conduir i sobretot anar a un hotel guapo (sobretot per l’esmorzar de dissabte).

Teniu la resta de fotos aquí

2008_11_Behobia SS

3 comentaris:

Bea ha dit...

Un dels findes més xulos dels últims mesos!!! Una cursa xulíssima, una molt grata companyia, uns increíbles pintxos mmmmmmm... i una bona marca. Estic feliç!!!

josep-maria ha dit...

Ei Pau,enhorabona pel cap de setmana. Compaginar família, "teca" i esport no sempre és senzill.
M'ha fet gràcia el comentari de l'hotel... i m'ha recordat la meva primera marató a València.... on entre altres atencions a l'Elisabet li van deixar una bicicleta per poder-me seguir durant la prova....
Cuida't l'abductor..... que ens cal veure la llum aviat!!!!

Pau ha dit...

Gràcies JM
Si li van deixar una bici és que l'hotel deuria ser de molta "calitée"
Això, a recuperar-se que ja toca, de fet a hores d'ara noto molèsties musculars generals però res especial a l'adductor, demà a rodar una mica sense el calentador a veure què tal.

Les Curses més rendibles