dimecres, 25 de juny de 2008

Finisher Xavi

A dos dies de la triatló començo a sentir la pressió: dues contractures lleus a l’espatlla i esquena (solucionades al Tools), i el Carles que via mail m’encomana les cagarrines (aquelles típiques dels pre-exàmens). La nit anterior, com el col·legial que marxa d’excursió, no hi ha manera de dormir. I després d’onze setmanes d’entrenament específic, arriba el gran dia.
Anant a buscar el dorsal i el xip, la Bea em comenta que li agradaria ja estar sortint de l’aigua. Jo tinc ganes d’estar fent la triatló, de que no sigui un vist i no vist, gaudir-la. Què ingenu! Llàstima que a última hora varem haver de córrer per vestir-nos i muntar el box.
Ni tant sols he pogut estirar braços i veure l’ambient a la sortida, que ja sento el coet. Evidentment no ens hem col·locat estratègicament i només començar a nedar ja m’han fotut un cop de puny per cada costat, m’han agafat del peu i calculo que he begut més aigua que dinant. I no parlem de les algues que s’enganxen a cada tres braçades. Penso: qui m’ha enredat a mi... A més l’aigua la trobo tant freda que no puc ni nedar crol (m’imagino des d’una visió zenital, i em veig nedant com un gosset). Quin horror, quan arribi a la boia faig mitja volta i plego... Però a partir d’aquesta ja començo a agafar ritme i l’últim tram accelero avançant a gent i tot. Els que miren deuen pensar que nedo bé, sort que no saben que el gosset era jo!
Crec que el Carles ha sortit de l’aigua mig minut abans que jo, i al box coincidim, també amb l’Ivan Costa, tots juntets. La transició força ràpida, crec, em permet agafar aire per apretar al tram d’asfalt i encarar la pujada havent avançat a uns quants. La pujada, quin martiri, no s’acaba mai. I fot una calor!! Vaig dosificant el Gatorade que porto al bidonet, i just després del primer punt on donen aigua (i que serveix per mullar-me el cap), després d’una mini baixada, hi ha l’afició particular que fa claca. No us podeu imaginar el que ajuda... És com un Red-Bull, et dona ales. A partir d’aquí trialeres estretes, arbres traïdors que sembla que s’abalancin contra tu com fent placatges de rugby i pedres amb iman que atrauen la bici. Resultat: ja he caigut tres vegades i he perdut el bidonet, una ampolla d’Isostar i una barreta de plàtan. Tot i les esgarrapades segueixo sencer. Coincidim amb el fotògraf oficial del Pau’s Team en un tram tècnic a la carretera que uneix Gerb i Vilanova de la Sal, i és qüestió de sortir guapo. O sigui que pujadeta a tope, avançant a dos que van a peu arrossegant la bici. Resultat: el bessó esquerre m’avisa de convertir-se en una pedra (falsa alarma, no es repeteix). A partir d’aquí ja hi ha més baixada que pujada, però com tinc el perfil memoritzat no m’agafa de sorpresa quan torna empinar el camí, i puc prendre’m un gel energètic a l’últim avituallament. De fet els problemes els tinc baixant. Crec que porto els neumàtics massa inflats i el seient massa alt, no puc controlar els girs en baixada i acabo bloquejant-me i caient més de cinc cops més. Sort que al tram final trobo una noia que es deu conèixer el trajecte i sap on s’ha d’afluixar i on treure el peu. S’ofereix per deixar-me passar: ni de conya!!, és la guia perfecte per acabar viu (per compliment, però, li dic que te un bon cul, i ja m’està bé anar darrera seu...). De fet, a la meta, felicitant-la, li vaig suggerir que l’any que ve quedéssim per fer la tri-Balaguer 2009 junts. Era simpàtica, i joveneta. Mai t’alegraràs tant de veure un Mosso, com quan para el trànsit per que puguis entrar a Balaguer. I a córrer!! Transició d’1min.20segs. El de davant meu arrossega més els peus que jo, i l’avanço pujant corrent els tres primers trams d’escales. Al quàdriceps esquerre s’instal·la una bola de billar i mentre estiro decideixo que a la segona volta les escales les faré caminant (i ni que no ho hagués pensat també ho hauria fet...). I al final de la segona volta, si no fos per les maleïdes escales, us asseguro que hauria volgut seguir corrent. Segurament la sang ja no m’arribava amb quantitat suficient al cervell, però després de tant entrenament, i ja li queda tant poc a la triatló. Trobo a l’Ivan Vivas recuperant-se de rampes, i l’animo a que no defalleixi i l’últim tram agafo ritme de carrera de veritat, no aquell monstre d’escales. Sabia que a l’últim revolt recordaria les onze setmanes d’entrenament, i us asseguro que se’t fa un nus a la gola. Però al final de la recta veig el nostre fotògraf oficial, i decideixo posar-me bé la gorra. És qüestió de sortir sempre bé a la foto. I a la foto surto posant-me bé la gorra...
I els altres? Doncs tots uns campions! Tots hem aconseguit el repte d’acabar, és emocionant. I l’arribada del Marc acompanyant a la Bea, una enveja. Després de tants entrenaments junts, m’hauria canviat per poder ser jo el que entrés amb ella.
En fi, l’any que ve espero poder repetir-ho amb tots vosaltres i algú més. I crec que el secret és entrenar moltíssim més l’especialitat de BTT.
100 ESPRIU CALVO, XAVI V1M 3:21:39
Nat 88 0:15:02
Bici 99 2:31:31
Run 85 0:35:06
video video

1 comentari:

Xavier ha dit...

Em pensava que tot això que explicava el Xavi de que s'estava preparant per un triatló era conya marinera per fer-se l'interessant però............ caray..... doncs resulta que és veritat i que es tracta d'una auténtica canya.
Per tant, no puc mes que felicitar-lo per la gran cursa que va fer i l'animo a millorar. FORÇA XAVI.

Xavi López

Les Curses més rendibles