dilluns, 14 de gener de 2008

Mar i murtra 2008

M’havien comentat que el principi era més lleig i la segona part preciosa, i no sé si és perquè estic acostumat a competir entre edificis però em va semblar una cursa molt maca des del principi.
L’ambient ja és diferent: arribem i aparquem còmodament i no hi ha aglomeracions enlloc (ni tan sols al lavabo). La gent dels Fondistes de Blanes mentre organitzen perfectament tots els tràmits (dorsal, guarda-roba, etc.) preparen els després tan apreciats entrepans.

Som tres, una altra vegada amb el Dani, i aquesta vegada amb un amic seu, l’Albert. Escalfem una mica (no més de 5 minuts), i de seguida ens posem a la sortida ja que no hi ha xip. Tot i així triguem entre 5 i 10 segons en sortir. La meva idea és no superar mai els 5 minuts el km, però desconec si hi ha senyalitzacions, així que em limito a anar a 160 pulsacions. Si bé la sortida és una mica caòtica, de seguida es corre amb comoditat, sense excessiva gent al voltant, i a diferència de normalment per pistes de sorra, per un moment em venen al cap els records de la infància quan corria els cros de l’escola (quina gràcia). Fins el km 7 o 8 el camí és relativament pla, tot i que hi ha alguns altibaixos, els bessons em recorden que durant la setmana no m’he portat gaire bé (partit de futbol, entrenament dur de handball, spinning suau el dia abans...), però de moment resisteixen, ja veurem quan comenci a picar cap amunt. Són uns km on per cada un que avanço jo, em passen dos, però el cert és que mantinc un bon ritme, per moments tinc la sensació d’anar quasi sol, no hi ha ningú en un radi de 7 o 8 metres, és espectacular. Compto amb el polar els parcials cada 4km (per cert, sí que hi ha marques de kilometratge), el primer em surt a uns 17 i pico i el segon puja a 18, la veritat és que estic guardant ja que desconec la cursa, i em limito a seguir el ritme de dos tios. Les pulsacions, ja van a 170, i no arribo mai a 175.

I comença la marxa, entre el 8 i el 10 o 11 les primeres rampes, però entre l’11 i el 15 o 16 és brutal, si fins aquell moment el meu pensament era, he d’animar a la gent que vingui, ara, la única cosa que penso és: “déu meu quines pujades...” Però mica en mica, m’adapto al terreny, ara els avançaments són d’un a un, o fins i tot guanyo posicions. L’entorn és espectacular i em sento entrenant per Collserola o per la Cerdanya, demano a un parell de persones si queden moltes pujades, el primer no en té ni idea i em diu que igual que jo no s’atreveix a tirar més, i el segon em comenta que ja només en queda una però dura. En quedaven dos, però el cert és que tot i anar al límit, en aquell punt en què un està totalment gastat i amb ganes de caminar, vaig tirant i passant gent. Ja des de les primeres rampes recordo els consells del Dani i l’Enric, a les baixades el cap endavant i a saco, no sóc bon baixador, però aquestes paraules em fan anar a tope, amb el risc de fotrem una castanya en qualsevol moment, però anant a millor ritme que la resta (això sí, em passa un tio de vermell que baixava a saco, molt a saco). Parcials, uns 18 i uns 19 en el tram més dur.

Els darrers 4km transcorren en un 90% de baixada, i les sensacions són contràries. Descanses, baixes les pulsacions, les cames aparentment recuperen, però quan arribes de nou al pla, costa esprintar. Estic content, faré un bon temps, dubto que millor que el de la mitja de Granollers, però tiro fort. Al final, ja veient el pavelló al costat de l’arribada esprinto, i resulta que em sobra força (merda, havia d’haver començat abans), finalment uns segons abans de l’hora i 31 minuts passo per la línia d’arribada, esgotat, però com m’havien dit el Dani i l’Albert, amb la sensació que he entrenat molt però que no maxaca tant com una mitja, i content perquè el temps és prou bo. L’últim parcial ronda els 16 minuts.El Dani fa 1’28’’ i el’Albert 1’45’’ millorant els seus antics registres, molt bé.
Malgrat el què pensava en els trams més durs, recupero la sensació que és una cursa que s’ha de fer, que és dura, molt dura, però sempre es pot córrer més tranquil, i a qualsevol nivell, si s’ha de caminar, es camina, però aneu-hi l’any que ve.


I mentrestant la Bea a Sant Antoni m’envia un mms amb un temps de 57’50’’, millor rècord personal i a més molt contenta i amb ganes d’anar a més, sembla que el camí cap a la mitja s’acosta. Felicitats.

1 comentari:

Bea ha dit...

Sé que pels super runners 57'50" és un temps molt normalet però jo estic feliç-feliç!!! Els runners seguidors de SLOW PEPE m'entendran!!!

Les Curses més rendibles