dimecres, 12 de setembre de 2007

Hem de parlar català?

Jo crec que sí. Coincidint amb la diada em va venir al cap una conversa al voltant del catalanisme. La situació es centra en un bar al mig de Donostia i de sobte em vaig trobar discutint amb un grup de bascos i de catalans. L’inici de la discussió va ser la queixa d’una noia basca que va viure un temps a Barcelona i que es va sorprendre davant la recepció de l’informe del seu fill de 3 anys per part de l’escola, en català. No recordo si davant la seva queixa el professor que havia redactat l’informe va decidir traduir-lo o s’hi va negar, però el què està clar és que no tenia cap obligació de fer-ho. Per part d’ella, després de tres mesos a Catalunya, ha de tenir la capacitat d’entendre les quatre línies que pot tenir un informe sobre un nen de tres anys, les paraules que em vénen al cap no serien precisament les d’una novel·la de Mossèn Ballarín. Per part de l’escola, privada, ha de tenir la potestat de decidir quin idioma utilitza, és un negoci, i és lliure de gestionar-lo com vulgui.

En una societat com l’actual amb una constant immigració, no és important mantenir la llengua? Més que mai. Vull dir per endavant que no sóc dels que pensa que un bon català és el que lluita per la independència, que menysprea Espanya o que pensa que, a l’igual que d’altres, hauríem de seguir posant bombes. És més, si m’ho demanen o si ho considero no tinc cap problema en utilitzar el castellà, però sí tinc present dues premisses: la primera és que mentre estic al meu país m’agrada parlar en català: perquè quan entrem en un taxi parlem en castellà, o quan veiem a un immigrant ens dirigim ell en un idioma que probablement tampoc és el seu? Jo queia en aquests paranys, i des que no ho faig hi ha molta més gent de la què em pensava que em contesta en català, fa il·lusió.

I la segona és que tothom té dret a decidir en quin idioma parla, i més en el seu país. I això és el que no vaig poder entendre, m’és totalment impossible de comprendre com pot ser que acabés discutint sobre això amb amics catalans, com tampoc m’entra al cap que si quan jo vaig a Itàlia sóc capaç de seguir més o menys una conversa, perquè una persona que parla castellà i porta més d’un mes a Catalunya no pot fer-ho. Crec que és un problema d’interès.

En definitiva, que em va saber molt greu que ni nosaltres mateixos lluitem per un signe d’identitat que va molt més enllà de les fronteres o de la política, com és la cultura i més concretament la nostra llengua.

Les Curses més rendibles