dilluns, 11 de juny de 2007

Salou, primera experiència, molt positiva

Curiosament el què em va cremar més va ser córrer, però comencem des del principi.

La triatló de Salou comença divendres, si per una cursa a peu ja està tot quasi decidit, en la triatló (i més si és la primera), hi ha tantes coses a preparar que superen a qualsevol, per sort el meu company de competició, el Nico, ens envia un excel amb un llistat de coses a preparar: tovallola, ulleres de natació, aigua per netejar-se els preu, la bici...

Les sensacions són de negativisme moderat, no em sento del tot bé, i la inexperiència em fa patir una mica. Però no és una sensació nova, abans de la meva primera cursa a peu, la dels bombers del 2005, era la mateixa, amb ganes que plogués per no haver de córrer, i després molts ja ho coneixeu, m’he viciat al running. La setmana abans de la marató no m’havia passat el mateix, sinó el contrari, una necessitat molt gran de posar-me a córrer d’una vegada.

Dedico el divendres a fer una mica de cada (nedar, bici i córrer) i el dissabte a descansar. Passo a buscar la megabici a casa del Robert, la carrego i cap a l’Estrella, a mitja tarda del dissabte arriben el Nico amb la Maria i sortim a fer una volteta de 10km que em serveixen per acostumar-me a la bici i ajustar petits detalls (baixar el “sillín”, enganxar la manxa, la bosseta per la càmera i les eines...) i tot preparat pel diumenge. Durant la volteta el Nico, que diu moltes coses i algunes d’interessants em “soluciona” un dels problemes que em feien patir, tinc els músculs massa tensos i no sé què he fet malament, em comenta que deu ser per falta de sals minerals i recordo que és cert que he pres poc isostar en les darreres setmanes (em tranquil·litza saber que té solució).

A les 6 ens despertem, esmorzar i cap a Salou. La Bea i la Maria vindran per veure la sortida. Poc més tard de les 7.30 ja hem aparcat i comença la gimcana. Ara ja no estic nerviós, però una hora passa volant amb la quantitat de coses que hem de fer: dorsal, xip, buscar un lloc a boxes, preparar les coses, tot ben col·locat i cap a la platja. Ja davant del mar veus els pro i els amateurs, penya amb neoprè (per mi exagerat tenint en compte que l’aigua estava a 20 graus), molts amb maillot i amb samarretes de triatló, i també alguns com jo, amb el banyador i prou. Així arriba l’Albert, l’amic del Nico, i ens ensenya les ulleres de bussejar que ha portat, ens posem a xerrar i comença la competició, a mi em pilla amb les ulleres a la mà, no me’n recordo de connectar el crono i espero a que surti el primer gran bloc per entrar més o menys tranquil a l’aigua. Començo a nedar i tot és massa nou per mi, molta gent al voltant, les onades, l’aigua salada a la boca. Mica en mica però aconsegueixo acomodar-me i començar a nedar com a la piscina, ja més còmode, tot i que amb alguns cops de tant en tant i amb la por de xocar amb algú. El pas per la primera bolla un caos, no recordo si arribo a fer braça i tot. Tinc un ritme tranquil (potser massa i tot), però estic aprenent, total que de seguida arribo a la platja, surto i saludo a la María i a la Bea. Miro enrere i encara hi ha força gent.

La transició va com el pas per la primera bolla, no m’entra la samarreta, al ficar-me-la em carrego tres dels quatre imperdibles que enganxen el peto, xerro amb la Bea que m’està fent fotos, agafo la bici i cap a la carretera. El tram de bici genial, a les pujades em sento molt fort, passant a gent, i sens dubte a les baixades em falta concentració ja que alguns em passen a saco (he de millorar aquest tema). De tant en tant em creuo amb el Nico, em fa molta gràcia, i el veig en un bon grup de ciclistes a molt bon ritme. És aquí on aprenc un dels primers trucs de la triatló: si durant els entrenaments pensava que no valia la pena apretar a la natació per guanyar un o dos minuts, durant la competició veig que el fet de sortir amb els de davant et permet anar a roda amb un grup de gent que tira i per tant que pots descansar de tant en tant, i no fer una contrarellotge individual com estava fent jo. Sento un crit del Nico una de les vegades que ens creuem i m’anima molt, hi ha un parell de tios que crec que fem el tram de bici més o menys a la vegada, i amb ganes de fer més arribo al final de la bici. Entro a boxers, em passo de llarg del meu stand (això també ho hauré d’aprendre), torno, em calço les wambes i a fer els 5km a peu. Curiosament és el què em sembla més dur, vaig clavat tota l’estona, però intentant mantenir el ritme, ens creuem amb el Nico i ens saludem picant de mans. L’arribada és complicada perquè es passa tres vegades al costat de la línia de meta abans d’entrar i perdo les referències i una miqueta el ritme, l’últim km el faig força malament, però acabo dignament, si no recordo malament amb 1.20 després de 750metres de natació, 24km de bici i 5km corrent. I ara més.

A l’arribada, la Bea em grava en vídeo (en teoria) i de seguida em trobo a tots ells; a la Bea, al Nico (crec que ha fet una 1.16, felicitats, i a més l’he vist sempre molt concentrat, es nota que és un campió) i a la Maria. Poc més tard arriba l’Albert, molt content però cansat.

Les conclusions són molt positives, realment aquesta triatló m’ha servit per aprendre coses de cara a la pròxima. Tinc la sensació que podia haver guanyat temps en els tres trams,i especialment a la natació i transicions, però ja tindré temps. Avui tinc unes ganes brutals de fer esport i maxacar-me una mica. Sens dubte el pitjor de la triatló no és tant la cursa com els entrenaments. La Bea va insinuant que li agradaria córrer l’any que ve, ara ja està per escrit. Moltes gràcies a la logística fotogràfica i de recolzament moral (també anomenada Bea i Maria), gràcies al Nico pels consells i ànims, gràcies a la gent que una vegada més m’heu desitjat sort i sobretodo gracias a Robert por los entrenos i especialmente por la bici, ya es difícil dejar que alguien se acerque a una bici como la tuya, pero dejarla prestada me parece una pasada (me fue de perlas).
Ara a veure com aniran els temps oficials, i de seguida penjo fotos.

2 comentaris:

Alexandre ha dit...

Ei Pau, felicitats! a mi en diuen fa tres o 4 anys que faries una triatlo i no m'ho creuria! i aqui estas, per el que he llegit tinc la sensació que has anat prou be, així que felicitats i ens veiem a l'estrella, i ja en parlarem mes!

Pau Cortadas ha dit...

Home tio, sembla que fa 3 o 4 anys fos un vago!!! És conya, moltes gràcies i ens veiem en 2 setmanes.

Les Curses més rendibles