dijous, 31 de maig de 2007

Camí de Salou

Si els meus dos mànagers m’ho diuen hauré de fer la triatló. La veritat és que la setmana passada vaig tenir un moment de dubtes, la triatló de Salou és cara i molt d’hora, i el meu objectiu és la triatló olímpica de Barcelona. Tinc sensacions estranyes, i l’entrenament per la triatló és més dur que per la marató (curiós), i la duresa no radica tant en la disciplina d’entrenar cada dia sinó en el sentiment que no s’entrena prou de cada cosa. En un llibre he llegit que la triatló te l’has de prendre com un esport en i per sí i no com a tres esports un darrera l’altre. I realment quan comences a entrenar ho veus, ja no corro com abans, i no és només per la minoració d’entrenaments sinó perquè tant la bici com la natació em fan guanyar un pes que perjudica al running. Un altre handicap és que no acabo de millorar amb la natació, vaig baixant els temps i millorant la resistència, però com diu el Nico hi ha un moment en què de sobte passes com un punt en què el rendiment millora, jo encara no hi he arribat. En aquest sentit la bicicleta és més agraïda, de la primera Rabassada amb la bicicleta de carretera a la feta avui hi ha un món, però sens dubte encara em queda aprendre a rodar a ritme alt per llargues rectes (rectes que a Collserola no tenim).
El cas és que una sèrie de raons de tots tipus em van fer anar a per l’olímpica de Salou del 10 de juny:
- És el meu objectiu real.
- Amb un temps de merda, però podia fer-la
- La olímpica val només 5 euros més i m’estalviava fer la de Barcelona,
- La olímpica surt a les 8.45 i l’altre a les 8.30 (podia dormir una mica més)
- La transició de la olímpica és més pausada i menys estressant
- I el que era més important, si faig la triatló ara em quedo sense objectius d’entrenament de cara a l’estiu.
Després vaig pensar que no, que no feia cap de les dues i que aniria directament a la de Barcelona, ja ben preparat. Com he dit, la setmana passada va ser dolenta, no acabava de tenir bones sensacions a nivell esportiu i força contratemps: mal al genoll, mal de panxa, poca son... A més m’agafava com una mica d’estress nedant a l’aigua, amb tota la gent, o fent les transicions.
I Finalment, aquesta setmana, m’ha tornat l’optimisme i les ganes de competir, o millor dit de fer la triatló sprint, surti com surti, a passar-m’ho bé, a més en el fons els 35 euros que val (déu n’hi do), son un sopar al Fernández. Esperem que encara quedin places, demà o passat passaré per l’Esportíssim.
Poso també un resum de l’entrenament d’aquest mes de maig. Com veureu quasi cada dia he fet alguna cosa i alguns dies sessió triple, però crec que encara em falta una mica de bici, he perdut bona part de l’entrenament de córrer i no he superat el punt de natació. Temps al temps i espero estar a tope per la de Barcelona.


En total 100 km de córrer, 280 de bici i 13 km nedant. Gràcies als que m'heu acompanyat de tant en tant.

Les Curses més rendibles