dijous, 4 de febrer de 2016

Regals per la UTMB

No m'agrada que em regalin per regalar. Que arriba nadal o el meu cumple i el meu entorn es gastin diners "perquè s'ha de fer". Per contra m'omple enormement quan algú em regala allò que necessito, moltes vegades sense saber jo mateix que ho vull.
 
3 coses em calien actualitzar o comprar per a la UTMB. 
 
Frontal. No hi ha manera que encerti, uns se'm cauen, d'altres es gasten molt ràpid. Ara gràcies als meus amics runners de la Salle, tindré l'oportunitat de provar-ne un que té molt bona pinta.


Bastons. Sigui o no partidari d'utilitzar-los per a qualsevol ultra, tenia clar que al Montblanc els necessitaré sí o sí. A Madrid ens van anar molt bé i sobretot van ser la solució quan la "cintilla" va comença a saludar. 
Motxilla. També a Madrid vaig fer servir la Salomon slab de 5 litres. De moment puc dir que no hi ha res millor, així que havia arribat el moment d'actualitzar.
Bea, suport des del minut 1. Gràcies.
 

dilluns, 25 de gener de 2016

100% Toni

Comença un viatge llarg i de nou em ve de gust explicar-lo. Aquest bloc va començar quan amb el Nico vam decidir anar a per l'Ironman, ara uns anys després, torno a tenir un repte de similar magnitud i toca ressuscitar Iropanic.
La primera entrada està dedicada, com no podia ser d'altra manera, al Toni. Així explicava com va començar tot. Els que el coneixeu sabreu que no exagera, que el que va escriure al Facebook va ser tal qual va anar. 100% Toni.

Este viaje empezó cuando Pau me dice:
- hacemos utmb?
En ese momento dije vale, y después me entero que son 170 km corriendo en busca de Heidy.
Y necesito hacer 2 cursas mas de unos 100km para conseguir los 9 puntos.
Y además a probar suerte en el sorteo. ...

Hoy día 13 mi amor, me llama toda nerviosa diciendo que nos ha tocado. ( contento, no contentísimo) la verdad que estoy un poco cagadito.


El Toni i jo corrent pel Montblanc amb el Guillem d'espectador
Una novetat d'aquest any és que copio al meu admirat Nacho, per mi un referent com a esportista, professor i persona. Ell acompanya totes i cadascuna de les seves entrades al blog amb els dibuixos d'algun dels seus dos fills, una idea fantàstica.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Ultra trail serra del Montsant 2015




La jugada ens havia sortit malament, amb el Toni confiàvem fer durant el mes d’agost o principis de setembre la travessa original de Cavalls del vent per tenir els 3 punts necessaris per la UTMB. Dedueixo que el canvi de patrocinador de NorthFace a Columbia a la cursa dels Alps, ha fet que Cavalls (de NF) deixi de ser puntuable, o sigui que els nostres càlculs se’n van anar a la merda i després de buscar i rebuscar l’única alternativa era fer dos ultres en 3 setmanes.
Ja sabem que no és l’ideal, ni ens ho han de recordar ni nosaltres ho neguem. Tot plegat començava malament i durant l'Ultra no van millorar. Justament els 20kms que vaig fer amb la cintilla “cridant” en els darrers passos a Madrid van ser els únics que vaig poder gaudir al Montsant. A partir d’aleshores, i quan encaràvem una mitja marató que ens portava a Margalef, el genoll va dir prou. L’havia reservat, en 3 setmanes només 6kms de running, però no va ser suficient, probablement haver passat pel fisio hagués anat bé, error meu, però ara ja no hi havia res a fer. Només les pujades em relaxaven i per contra els trams plans i de baixada que tant m’agraden, se’m feien llargs i dolorosos.
A Margalef, conscient que acabaria però sense veure clar com, començava la meva cursa de metges, reflex i drogues (socialment i esportiva acceptades).
Poca història a partir d’aleshores, no sé trobar una raó clara, una raó que justifiqui que en el 70 el grau d’esgotament era alt i la possibilitat de la ja clàssica revifada dels darrers kms no arribés aquesta vegada. Arguments sí que en tinc: dos ultres massa seguits, forçar pujant per compensar el penós ritme baixant, la desconcentració que provoca el dolor, un mal dia...
No vam anar malament, un Toni pletòric em va arrossegar fins a l’arribada a un ritme correcte (ens passaven però també recuperàvem posicions, de fet del 70 al final en vam guanyar 20). Els problemes van venir en acabar, el cas va dir “ok, t’he portat fins aquí, però ara desconnecto, ja t’ho faràs”. No cal entrar en detalls, només dir que 30 minuts després d’acabar estava assegut al vestuari respirant com si fes 30 segons que havia acabat un 10mil.
Una abraçada als amics que vam compartir cursa, i replico aquí les paraules escrites al Facebook:

Quan les coses no surten del tot bé cal tirar endavant. Els mals moments s'obliden, i les agonies del passat dissabte s'aniran diluint i deixaran aflorar els bons records i aprenentatges. En la passada edició de la UTSM vaig patir molt, molt, molt, però l'objectiu era important i calia estar a l'alçada. M'enduc 15 hores més amb el Toni i molts coneixements, he pujat dos esglaons més en experiència i tard o d'hora tiraré de nou d'ella. Sento haver fet patir i fer patir a la meva família i amics. Vull dedicar aquesta cursa a aquells amb qui l'any passat de forma total o parcial la vaig compartir, en tinc molt bon record: Dani, Felip i sobretot a la Núria i a la Sandra.

Les dades de cursa són les següents:
Primer classificat  11h40’20’’
Interval
Hora del dia
Temps Real
Ritme Temps Real


Sortida
9:06:36a.m.




Albarca (Refugio)
9:58:00a.m.
00:51:24
07:34 min/km


Ulldemolins
11:23:27a.m.
02:16:52
07:52 min/km


Margalef
2:15:10p.m.
05:08:35
08:09 min/km


Cabacés
5:58:09p.m.
08:51:33
09:16 min/km


La Viella Baixa
7:55:31p.m.
10:48:55
09:15 min/km


Escaladei
9:44:25p.m.
12:37:50
09:22 min/km


La Morera de Montsant
12:23:59a.m.
15:17:24
09:52 min/km


Final
1:36:21a.m.
16:29:46
09:47 min/km


dimarts, 29 de setembre de 2015

Ultratrail Madrid Advanced 106km

Ja que els catalans tenim la sort o la virtut de ser bilingües, deixeu-me que escrigui en castellà per si a algú li pot ser útil el que explicaré.

¿Cuantas veces agradecemos a la pareja, y decimos que sin ellas/ellos no sería posible? Muchas, pero en pocas los agradecimientos son tan sinceros como en esta ocasión. Y es que las parejas nos acompañaron y nos llevaron de vuelta a Barcelona de madrugada, hicieron de canguro, de supporters, de fisioterapias, nos cocinaron, nos compraron pilas, lloraron, nos esperaron, se preocuparon y tuvieron paciencia.
Salíamos a la 6 de la mañana de Cercedilla con los nervios y la ilusión en perfecto balance. Después de unos kms rápidos empezaba la carrera: una subida con poca dificultad técnica nos llevaba al primer avituallamiento. Un error de señalización (no se pueden marcar dos carreras a la vez y con las mismas cintas y dejar al azar de la noche que los corredores acierten), pues eso, un error importante de señalización llevó a casi todos los corredores hacia un sendero equivocado. Recuperamos no sin cierto agobio el camino hacia el siguiente avituallamiento donde empezaba un tramo algo más técnico hacia Navacerrada. Ahí, bajo mi punto de vista, empezaba la carrera. En general la primera parte eran 40km de subidas hasta llegar a la cima de la primera parte (más de 2.400 metros) y donde empezaban las famosas (y desconocidas por dos catalanes como nosotros) piedras de las cordilleras de la Sierra. Un tramo de pocos metros pero varios minutos donde saltábamos de roca en roca sin mirar hacia abajo (más nos valía). Después prácticamente todo para abajo hasta Rascafría, la larga bajada que los que hacemos ultras sabemos que son lo peor para el cuerpo, quemas kms rápidos y la percepción es que por fin uno se ha librado de esa sensación de agotamiento que provoca la subida, pero los músculos están trabajando sin descanso, y se van cargando y los pies empiezan a sufrir de tanto impacto brusco. Sabemos que tarde o temprano eso tendrá consecuencias pero lo cierto es que bajamos a buen ritmo.

Y en mi las consecuencias llegan rápido, el perfil de la segunda parte se asemeja al de la primera, subida de unos 30 kms para volver a bajar de golpe. Y en las primeras rampas veo que  no voy, ya no me entra el oxigeno y las piernas no tienen la fuerza de antes. Pero subo, detrás de Toni que me empuja, esperando un cambio en el relieve, o más pronunciado o más plano, pero necesito salir de esa subida con poca pendiente que pide a gritos buen ritmo pero que cuesta enormes sacrificios conseguirlo. Y llega el sube y baja que nos lleva al punto clave, al avituallamiento del km 70 previo al tramo más duro de la carrera.
Es en este punto donde ratifico la razón por la que me gusta correr con Toni. Nos entendemos a la perfección: en los momentos duros, seguimos, seguimos los dos, corremos si hay que correr y nos metemos caña mutuamente, “corriendo hacia el tercer árbol” y no esperamos respuesta, uno dice el otro hace, y así tiramos de la cuerda.
Y nos plantamos en la Morcuera, km 76 y 20 kms durísimos por delante, sin avituallamiento, con la noche acechando y una subida vertical delante nuestro. Besos a la familia y para arriba. La subida se hace, sin más, pero las (malditas) rocas de la Sierra convertirán lo que nos habían explicado como un sendero por el que poder avanzar tranquilamente a través de la Cuerda Larga en un complicado terreno de rocas y piedras por los que, suba o baje, se avanza muy lentamente. Y monte tras monte vamos superando toda la cresta esperando que por fin llegue la última subida a la bola. El paisaje es precioso, aunque a esas alturas, a uno le cuesta valorarlo.

Ahí nos juntamos con Chema quien nos ayudará, ya entrada la noche, a buscar las escasas señalizaciones del trayecto que no siempre es evidente. Para el año que viene hay que mejorar, y mucho este punto. Uno está agotado y lo último que quiere es perder tiempo o tenir que estar al 100% para buscar el camino.
Subo bien, ese extraño efecto que tienen los ultras en mi cuerpo que de repente desconecta mi sensación de agotamiento, pero sé que la bajada será una agonía. Esta vez los aductores no me han avisado hasta pasado el km 90, así que ningún problema, pero la rodilla sí se queja y desde hace ya algunos kms. Pasamos la bola y descendemos, lo que para Toni y Chema es un alivio y así lo comentan, para mi es un suplicio, he pasado de subir bien a bajar con mucho, repito mucho, dolor en la rodilla (los ultrarunners somos gilis). Una vez más la compenetración con Toni ha sido clave, yo le he cedido los bastones durante toda la subida, los necesitaba más que yo, pero él enseguida ve que serán claves para mi bajada y no duda en prestármelos para llegar a Navacerrada, dónde con la ayuda del milagroso réflex pierdo sensibilidad y consigo correr de nuevo con alegría.

Con una bajada rápida y una última pérdida del recorrido llegando a Cercedilla acaba nuestra historia en este ultra… Bueno, acaba la primera parte, ya que empieza la siguiente maratón: cenamos algo, nos duchamos y a las 2 de la madrugada estamos en el coche camino de vuelta para llegar a las 8 en punto a la mesa electoral. ¡Qué estrés dios mio!!!
Clasificación
Unos 120 empezaron y unos 60 acabaron
Primero: 14h54''
16 1234 JOSÉ MARÍA GONZÁLEZ RUIZ 18:56:34
17 1304 PAU CORTADAS GUASCH 18:56:34
18 1303 TONI KERPACH MARTINEZ 18:56:36














dimarts, 14 de juliol de 2015

de trail a tri












Breu resum dels últims mesos més a mode de repositori que de crònica. La lesió de maluc segueix el seu curs, com va dir el metge, he de començar a pensar en deixar de córrer, i ho estic fent, ho estic pensant... Però mentrestant segueixo ;-)
Aquest any ha servit per a què, per fi, faci la Marató del Cap de Creus, que juntament amb Alpens era un d’aquells must que tenia pendents.
Tot va sortir rodó, gran cap de setmana entre molts amics, bona localització dels apartaments i una cursa més que correcte de menys a més. Començant amb força dolors musculars a la zona dels adductors, l’esquena i com no el maluc però acabant amb força (i suportant bé els delicats i adolorits adductors durant ben bé mitja cursa, sens dubte el meu punt feble). El dia abans la Bea patia com mai les dificultats que suposa recuperar-se d’una fantàstica competició de 100kms, però acabava la Mitja del Cap de Creus, no sense l’ajut d’uns fidels escudellers.
Primer corredor: 4.18.55
Pau Cortadas Guasch     
Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM
Posició 108 de 418
Temps 06:11:10

Ja més recentment el Carmelo insistia en què fes de nou la Moonrace a Sant Cugat, que m’aniria bé de cara a la triatló sprint de Les Angles. Em convencia amb aquest argument i ens trobàvem, com cada dijous els tres de sempre, El Toni, el Carmelo i jo mateix juntament amb algun dragó i amic més. La cursa va anar bé, la primera meitat amb la corda enganxada al ritme del Carmelo i la segona amb millors sensacions.
Primer classificat 25.06
Pau Cortadas Guasch     
Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM
Posició 76 de 1047
Temps 00:32:10

I finalment el passat cap de setmana em trobava de nou, com un flam, a la bora del pantà de Matemale. L’idíl·lic llac em té la partida guanyada i no aconsegueixo nedar sense agobiar-me (el propi Guillem al final de la cursa em demanava “t’has gobiat molt a l’aigua, papà?” Aquest 2015 no va ser una excepció i de nou problemes, per sort últimament faig la sprint i amb menys de 15 minuts ja estava fora, darrera de quasi tothom, però fora. Vaig fer una bici correcte, em costa donar aquell punt de més i d’aquí que el ... del Toni em digués “sólo te faltava la cesta para ir del palo Verno Azul”. Vist els parcials realment no vaig fer pas una bona bici, crec que, proporcionalment, el pitjor, ja que vaig córrer malament, però la causa la trobo precisament a no anar prou sobrat en el sector 2. La veritat és que pensava que igualment correria millor, algunes sensacions en els úkltims runnings em feien ser moderadament optimista, però no, no hi va haver història, no vaig poder pillar als que em precedien. Una tri més, i un record, des de la distància, molt positiu.
Primer classificat 1.02.15
Pau Cortadas Guasch     
Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM
Posició 76 de 1047
Temps 01:20:14
Parcial swim 13.13
Parcial bike (18.5km) 38.04
Parcial run (5.5km) 25.40

dilluns, 30 de març de 2015

“Cómo entrenar a mi Dragona” (I i II)




Aquesta entrada la tenia pendent i li vull dedicar al meu muso, el meu entrenador, la meva inspiració en el món del running, i la meva mitja taronja per a tot el demés. Pau, sé que no deixaràs de córrer, sé que passi el que passi, seguiràs fins la final i si, arribats a un punt, has de prendre una decisió, lluitaràs, i com ets un caparrut, tornaràs a guanyar. Passo a explicar el que per a mi són les meves satisfaccions més gran en aquest món, que si li dec a algú, són a tu. Gràcies per dedicar temps i molta vida a entrenar a la teva Dragona!!!


I.                    Marató Ultra Pirineu 2014

Quina satisfacció comprovar que la feina ben feta dona els seus fruits. Que els esforços, teus i dels teus, tenen recompensa.

La setmana prèvia al meu repte em sentia segura. Sabia que havia treballat bé i que el Pau havia sabut organitzar a la perfecció el meu temps per cobrir totes les meves carències al respecte de les muntanyes. Tenir casa a la Cerdanya havia facilitat molt la possibilitat d’entrenar sobre el terreny, i el Pau havia tingut la picardia de fer-me entrenar casi tot el recorregut inclús per parts del trajecte una mica més dures. Involuntàriament, inclús una pujada a Niu en les condicions climatològiques més adverses, oi Sergi?

Doncs bé, sabent que sóc lenta baixant i resistent pujant, estic segura de que acabaré, i que físicament una cosa estranya hauria de passar per abandonar, però pateixo pels temps límits, final,i parcials a cada control.
Divendres 19, després de deixar als peques a Barcelona (snif, això m’ entristeix una mica, però sóc conscient que a ells els hi espera un cap de setmana divertit i intens gràcies als meus sogres, i que el meu seguiment estant el Pau i jo en cursa és massa complicat), el Pau, el Sergi, la Irene i jo sortim cap a Bagà. Vull recollir dorsal i escoltar les indicacions del briefing. Estic obsessionada per saber com està marcada la cursa, i quines són les senyals que haig de seguir. La meva ja famosa falta d’ orientació em torna una mica paranoica amb aquest tipus de temes, i els trajectes que jo havia entrenat estaven senyalitzats amb les indicacions taronges de l’ antiga Cavalls... No em volia confondre... Aquesta vegada no!!!


Després del briefing marxo tranquil·la. El Pau, el Sergi i jo dormim a casa. És aviat, podem sopar a bona hora deixar-ho tot preparat, i anar a dormir ben aviat. Així ho fem. Hora de sortida cap a Bagà: 8.15h. A les 9h els “nois tancament” tenen briefing. Com ho portava tot molt organitzat des de casa (quin descans treure tot el material d’ hivern de la motxilla, pel fet de reduir lastre i pel fet de que la causa sigui un bon pronòstic meteorològic) només faig el més important: apuntar sobre els meu dorsal els punts estratègics, el metres de desnivell de cada punt, i les hores de tall. La meva ment se’n va a dormir memoritzant el següent, i repetint-me a cau d’ orella:
  1.  Estàs preparada i relativament poc nerviosa.
  2.  Faràs la cursa sola. Així has entrenat, i així vols que sigui. No vols influenciar ni ser influenciada. Si algú porta el teu ritme, perfecte, si no, també.
  3. El Pau ve darrera teu, i això té dues avantatges: si et passa alguna cosa dolenta, ell et salvarà, però si vas bé, apreta el culet nena per tal de que no et pilli.
  4. 3 dels 5 controls tindran amics que fan tancaments, per tant, xuts d’ energia i petons d’ànims assegurats durant tota la cursa. Si això li sumem la resta d’ amics que sense estar de servei han anunciat que hi seran, ya ni te cuento. SUBIDÓN SUBIDÓN!!!
  5. Dades bàsiques: Primers 8 km fins a Rebost durs però amb alguna part de pista que no he fet i que m’ ha de simplificar la vida (límit 13.30h -Control del Pau i la Manu). Del 8 al 14 fins a Coll de Pal (límit 15h) i del 14 fins al 20 al Niu de l’ Àliga, la part més xunga de la pujada però que he fet dues vegades en dues versions de recorregut diferents, sempre amb bones sensacions (límit 16.30h. Control del Raül i el Toni). Final de la pujada. Del 20 al 27 baixada fins a Sant Grau – Urús, els meus territoris, no he fat mai el recorregut concret, però si d’ altres de la zona i em sento segura (límit 18h). Del 27 al 33 baixadeta amb repechón final fins a Serrat de les Esposes (límit 19.30h. Control dels BastusSeñor power). I del 33 al 42 fins a Bellver, baixada, No pares sigue sigue, Beita si estàs bé no et caguis i deixat caure POR DIOS!!!)


M’ adormo de seguida amb una mica d’ inquietud, però tranquil·la. Dormo bé.

M’ aixeco, dutxa refrescant, i a posar-me el vestido de luces + complements. Esmorzo bé, i amb gana, i amb temps per fer el meu post. Pujo al cotxe amb tot en ordre.

Abans de creuar al pont, el Pau ens fa buscar les senyals de la pujada des del peatge, i és just en aquest moment on començo a notar el gusanillo a la panxa. Arribem a Bagà i allà ja estan casi tots, tot ple d’ amics: abraçades, petonets i caliu. Comentaris sobre la sortida dels ultres, i cada vegada més pessigolletes a la panxa. Mentre els “nois tancament” fan la seva xerrada, la Lore, la Lídia, la Núria i jo parlem de tot al bar del poble, i el temps passa volant. Hora d’ agafar posicions al arc de sortida. Petons i abraçades a tots els amics de nou, i comiat al Pau, que em mira amb aquells ulls de “confio amb tu però ves en compte” que tant conec i que tant em cala. La suerte está echada: que empiece la fiesta.


Ja estem col·locats: la Lore, el Sergi i el seu amic, i jo, i la Judith i la Isa que arriben per poder desitjar-nos sort i fer alguna fotillo (Eli, la reportera més dicharachera: gràcies). Tots estem nerviosos però amb el cap clar i sabent què volem. La música i l’espera no ajuden a estar en calma, però la plaça on està instal·lada la sortida és tant maca que cada vegada tinc la pell més de gallina, i em sento com Wallace abans de la batalla. Pugen música, cuenta atrás i ... GOOOOOOOOOOOOOOO!!! No veig a la Manu i al Pau, que estaven a la mateixa plaça, i penso que estaran més endavant, però si que veig a la resta. Els hi envio petons: estic ON FIRE!!! Pau tampoc està al començar la pujada... Potser ha anat tirant cap a REBOST... No passa res... 8km i el veig.



Els primers km molta gent, i poc ritme. Em col·loco per davant de les noies (el Sergi ja ha tirat) però més per inèrcia de la gentada que per una altra cosa, i al primer punt de pujada més pronunciada, parón total. Vaig més o menys amb elles, però una miqueta per davant, pujadeta a bon ritme i de seguida trobem la pista. En aquest punt la Judith i la Isa ja comencen a graduar els seu ritme i malgrat vaig amb elles  3 o 4 km, de seguida agafen la seva velocitat de creuer: bravo, estan molt fortes! La Lore em pisa els talons, però em diu que respira amb dificultat. Jo li dic que no s’estressi que vagi fent, que l’ alçada és el que té, però que després recuperarà de seguida. En el canvi de pista a pujada, ella anava una mica per davant, però es para. Quan arribo a la seva alçada em diu que encara no respira bé, i que vol prendre unes sals... Li dic que ok, i continuo: ara em pillarà, penso! No pateixo gens, ja que feia molt poc havia entrenat en alçada fins a niu. Em va saber molt greu no haver-la estirat més o haver-li fet més mimitos... La veia forta, no em va fer patir.


Abans de Rebost, en el km.6 més o menys, primer xut d’energia: Raúl, Núria, Alba, Biel i Toni. Ànims, Biel amb la seva campana, l’Alba corrent al meu costat i alguna fotillo, i una mica més adalt Bastuseta i Vic. Quan ja estic una mica més per sobre d’ells sento que animen a la Lorena i penso: “Bien!!! Ja la tenim aquí”. Vaig pujant bé, pensant que no em queda res per veure a la Manu i al meu amorcito. I així arribo a Rebost. Veig al Pau i a la Manu, que de seguida que em venen a rebre. Bec una mica, agafo algun fruit sec, reomplo ampolles, petons de nou i tiro, dient-li al Pau: no me pillis, eh? La Manu em mira amb aquells ullets resolutius que sense dir res diuen VINGA VINGA TU POTS. I tiro... Cap a Coll de Pal. El Pau diu que m’esperen 2 primers km durs i després un anar fent. I així és. L’únic és que allà no tinc cap conegut i els últims 3 km se’m fan durs. Començo a tenir una mica de fred, i ja quan estic veient el control em marejo una mica. Crec que és el únic punt on no em trobo gaire bé, però sento els crits de la Melania i m’animo. Prenc un gel, bec i menjo una mica de fruits secs i decideixo no parar gaire per no agafar més fred, i començo a tirar poc a poc, aprofitant la inèrcia de la mini baixadeta inicial.

I per art de màgia, estic refeta, i encaro la pujada a Niu amb molta energia. Molta!!! Guai!!! Vaig fent a bon ritme. Ens entrenen unes bicis fent trail que ens van passant però animant-nos i aplaudint en un tram on no hi ha gent pel difícil accés, i torno a defallir lleument, molt lleument, fent el tram paral·lel al teleski. Però la meva ment se’n va cap a la pujada que vaig fer amb el Pau a l’agost i amb el Sergi després de les vacances, molt més maco que aquest últim tros, i sense donar-me compte ja estic al refugi. Em trobo amb coneguts, pregunto per com van altres companys de cursa, i m’assabento de que la Lore s’ha retirat. Quin greu!!! I allà tinc al Raül i al Toni que m’animen i em fan una de les fotos que més m’agrada de tot la cursa. GOOOOOO!!!!



I vinga, comença la baixada i ja estic als meus territoris, a la meva segona casa. Del 20 al 27, gaudeixo. Recordo tots els entrenaments de l’estiu, els mil i mil consells del Pau, les sortides amb la Sílvia, el David i el Nico, i els mil moments compartits amb el Robert, i abans d’arribar al punt de control, de nou la Melania amb la seva amiga, que m’ofereixen el seu somriure i els seus ànims. I arribo al control on pensava que hi hauria pasta, però no hi ha. Revisen material i veig com companys de cursa es queden fora (són amables, però estrictes). Menjo alguna coseta que em ve de gust i un nou gel. Començo a notar les cames, però vaig bé.

El proper objectiu és Serrat de les Esposes i allà estan el Vic i la meva Bastuseta, i al arribar allà sé que ja ho tindré. I a més, ve una part del recorregut que m’encanta, que vaig entrenar amb el Pau i els meus peques seguint-me en cotxe (morriña) i que he fet tantes i tantes vegades durant la meva infància i la meva joventut, caminant, en bici de muntanya i corrent!!! I així continuo, portada per un motoret que no para, que em fa mirar poc el rellotge. En aquest tros faig un amic, en Carles, que va tocat de peus, però amb qui comparteixo xerrant la part de rierols i de pedres i arrels més tècnic però molt assequible. 



I ja està, ja estic al 33. Serrat, i si veure al Vic i rebre el petó de l’Anna ja era un punch, trobar-me allà a la Lí, fent la seva particular batalla abans de coronar-se dona d’acer, ja va ser massa. Xut d’energia total. Començo a baixar cap a Bellver com la Heidi per les seves muntanyes.

Però no ens enganyem, vagi bé, però baixant els genolls ja no van sobrats i penso que 9 km no són res, però bé, RESPECT. Total, que embolicada amb el meus pensaments, de sobte apareixen 2 angelets Dragons: el Rubén i el Crespi. El Rubén decideix anar a buscar a la Judith i a la Isa, i el Crespi decideix venir amb mi. Bravo per ell!!! Em va fer sentir molt forta, dient-me tota l’estona que anava a molt bon ritme que estava molt sencera, explicant-me mil coses, parlant de l’humà i del diví, i quan ja encarem Bellver, aconsegueix calmar la meva ira, la ira de la dragona. L’organització decideix que l’entrada a Bellver sigui una ziga – zaga, on et vas apropant a l’arribada sentint la música, per després tornar-te a allunyar durant 4 agònics kilòmetres on el cervell ja diu “vull parar”. Però el Crespi em fa riure, i em marca un ritme constant fins a la meta, on em deixa entrar sola, amb tota la meva emoció, rodejada dels meus amics del club!!! I el meu cor vol sortir per la boca: és tant gran l’emoció que em marejo i tinc nàusees, i no sóc capaç de fer-me la foto ni agafar la medalla. Quin subidón!!! Tothom m’abraça i sóc increïblement feliç.



I en aquell moment només desitjo una cosa. Abraçar-me al Pau. Explicar-li lo bé que m’he sentit, que no m’ha pogut agafar, que el que avui he aconseguit és gràcies a ell... Ah, i que no m’he perdut. I el veig entrar al Poliesportiu, nerviós, buscant-me i m’abraço i el beso i ploro, i ens comencem a explicar mil coses sense parar. Puf!!! I ara escric, i ploro també !!! Jajajaja!!!






I el finde acaba com va començar, ple d’amics, amb una satisfacció personal que al dia següent encara és més gran... ah! I amb una caça brutal de bolets!!!

 

Les Curses més rendibles