diumenge, 30 març de 2014

Marató de BCN 2014: Autopista hacia el cielo: The Blue Line

Per Bea
A partir del Nadal, vaig començar a entrenar... Vaig seguir l’entrenament facilitat per l’organització de la Marató per anar a per les 4h, però sent conscient des del primer moment que no volia (o no podia) anar per marca... De fet, al novembre del 2013 encara no tenia clar que faria la Marató, però el fet d’anar de la mà de La Caixa, i animada pel Pau, vaig decidir donar el pas.
Sóc conscient de que no he estat purista en el meu entrenament. He començat un mes més tard que la pauta marcada, he fet molt trail i poc asfalt, entremig he ficat Rocacorba i la Duatló del Prat per equips (no ho canviaria), i el dia setmanal marcat per les sèries, l’he fet la gran part de les setmanes bastant “per sobre”. Sense afegir que hauria d’haver arribat un pèl més fineta: dieta dieta no n’he fet.
Dit això, em sentia forta, i fins a 2 setmanes abans anava sumant volums i era optimista, però no guanyava txispa. Li deia al Pau, i ell em contestava: un dia faràs el clic. I el clic no va arribar. A 15 dies de la gran cita, em va venir al cap la Bastuseta que l’any passat la va preparar a consciència i deia: estic fins als nassos de còrrer, ja no puc més!!! Jo no tenia aquesta sensació. Bea, malo, poco entreno? Sort que quan li vaig dir al Pau que no sabia si fer-la o no, la seva mirada va aclarir tots els meus dubtes: la fas, o et mato!!! Massa recolzament per tal de que jo pogués entrenar, com per tirar-ho tot per la borda.
I a principi de la setmana prèvia, m’arriba un mail del Robert, que m’emociona i a la vegada em compromet... El títol era YA ESTÁ AQUÍ, YA LLEGÓ. Em fa plorar (haig de dir que començo a plorar aquell dia, i ja no pararé de fer-ho de forma intermitent fins a creuar la meta. Bé, del tot del tot encara no he parat), però a la vegada em fa segellar el compromís. La suerte está echada, y Bea, vas a ir a por todas.

I va arribar el dissabte pre - marató... I jo estava histèrica. Volem baixar amb els nens a la Fira del Corredor a recollir dorsal, trobar-nos amb amics, i sobretot donar la benvinguda al Chaly i a la Camelia, els nostres estimats Dragons de la France... Però no em concentro: vull preparar coses, crear grup de wapp per a les meves (valuosísimes) llebres, mirar-me de nou el recorregut... El Pau detecta que estic intractable, i decideix avançar-se en cotxe i que jo baixi sola amb la moto una mica després... Així ho fem... No avanço gaire, només em serveix per asserenar-me  una mica. Arribo justeta a la Fira per fer-me la foto de La Caixa i poc més. No tinc temps de veure bé la Fira ni de valorar les mostres de suport dels amics que allà em trobo. I sobretot no em dona temps a passar per el stand de BUFF: Pau i Charly, us vaig odiar profundament!!!


Dissabte tarda nit, tot es precipita: preparo el modelito i els gadgets assessorada pel meu marit, comento 4 coses amb ell de tàctica, acabem de fixar timmings amb les llebres i després de sopar a casa de la meva mare, deixo als nens i al meu maridet dormint allà. Jo marxo sola cap a casa en moto, plorant com una magdalena. I em sonen les sensacions que tinc i associo la nit pre-marató amb la nit pre-selectivitat, que heavy no? Quina associació d’idees...
Arribo a casa; dutxa relaxant amb musiqueta, i llegeixo l’últim gran post del Pau al blog i em quedo amb la seva frase abans d’anar a dormir: gaudeix de cada minut!!! Tal i com em diuen la Manu i el Robert per wapp sento al Barry White i al Queen, dos dels seus temes preferits, i tanco la llum!!! Bona nit!!!
Dormo fins les 5.40H d’un tirón. M’havia posat el despertador una mica més tard, però faig mandretes i una mica abans de l’hora, esmorzo i em començo a acicalar, tot amenitzat amb els ànims per wapp del Robert, el Tico, la Manu i el Pau... Show must go on!!! Al cap em venen mil missatges de suports per mil vies diferents, i l’últim del Melchor que fa el seu propi repte (asfalt vs trail), i envia missatge de PIT I COLLONS!!! a les 6h del matí.
Recullo al Pau en moto i baixem cap allà. Ens trobem amb els primers Dragons i amb la meva estimada Sheila (I love you!!!). La Lorena i jo ens sentim unides per una mateixa causa; fer un pipi. 12 lavabos per 16.000 participants a la zona superior de sortida semblen pocs, oi? Quin drama. Fet el maleït pipí de forma poc ortodoxa, foto dragona, petons i abraçades (La Isa i la Sheila em donen molta força, i el Pau em dona molt d’amor amb una sola mirada... Confiança en mi + por de patir = mirada final del Pau).



El Roger té un dorsal però vol fer només Mitja Marató per preparar el seu Half, i m’ofereix anar amb mi i ajudar-me en la primera part de la meva Marató... A priori no encaixo bé la seva proposta: estava dels nervis, i el meu pla era anar sola amb la meva música i trobar-me amb el Robert i el Tico al km.18, gaudir d’una part de la Marató sola... Però de seguida canvio el xip: ens col·loquem en el nostre calaix, i em comença a explicar coses de la seva vida que fan que no pensi tant en el que està a punt de començar... I em relaxo. Arribem a l’alçada del Pau, i 17’ després de la sortida dels pros, li toca sortida al calaix de “los güenos”... Miro al Pau per última vegada i començo la meva aventura amb les primeres llàgrimes als ulls... Pico el START...



I aquí us explicaré la meva forma simplista de veure la cursa. De la sortida fins al Camp Nou, em van venir al cap l’Eva i el Xavi Espriu: l’Eva dient-me, no t’angoixis, ja que fins al Camp Nou puja... I al Xavi dient-me, no, no puja tant, cap tram del circuit puja...Amb aquest pensament, la bona psicologia del Roger, que em parla quan m’ha de parlat, la musiqueta baixa de fons, el solete i la gent, m’omplen de bon rotllo i malgrat els dubtes, les bones vibracions hi són. Trobada amb el Jaume Feliu passat el Tanatori: corredors amics també? Com mola..
Comencem la Diagonal, i penso en el primer punt on l’any passat vaig estar amb la Sheila, i poc després de que aquest pensament creua el meu cap, la veig amb el seu pare i el Nano. Cridant com uns bojos!!! Olé!!! I baixant per Berlín, pels nostres ex-barris, el Xavi, allà com sempre, que no crida tant, perquè mai ho fa, però em dóna el seu somriure.


El segon tram era el desitjat Passeig de Gràcia. I el meu pensament va dirigit cap a allà. Sempre havia desitjat pujar Passeig de Gràcia tancat al trànsit fent la Marató. I aquest any allà estava. Més cares amigues: primer los BastusSeñor, i em ve al cap la seva Marató 2013, els seus èxits i els seus patiments... I després els incombustibles Carles, María & family, que em donaven una energia descomunal en cada punt: no van ser llebres físiques, però sí espirituals!!!


I ara ja busco encarar la trobada amb el Robert i el Tico, entre el 17 i 18. Passada la Sagrada Família ja estaran pràcticament allà. I en aquell punt la Silvi, vestida de runner, m’anima, m’abraça i corre amb mi. I una mica després el Jordi: pensava que no vindria i veure’l també em fa plorar... Aissshhhhh... I després de prendre el primer gel, ja els veig: the Rocamora’s Power. 3 llebres, 3 nois forts que em cuiden i em mimen... Olé jo!!! I aquí recordo la primera Marató del Robert, aquells kilòmetres finals amb ell i el Pau... I per primer cop penso en el meu pare: al Robert el va veure creuar la meta... Emoció de nou...


 
I mentalment el següent objectiu: la Meridiana. El gran misteri: per allà ni havia corregut ni havia fet mai de fan. No visualitzava res previ a la cursa... I se’m fa etern... Etern: tinc ganes de creuar la Mitja i valorar... I em costa molt avançar... Alicients: les meves llebres (el Roger ens deixa al primer tram), i els meus fans: Juls, que deixa la seva guàrdia per venir-me a veure, i de nou els súpercunyadets!!! VISCA!!!
Creuem la Mitja: 2h06’... Com estic? Bé, animada, contenta de deixar l p... Meridiana. M’estic hidratant bé, les llebres m’estan cuidant moltíssim, estic portant un bon ritme, vaig còmode, la música de DJ TICO no pot ser millor, i veig factible acabar-la i en bones condicions.
I ara ja penso en el meu següent objectiu: Diagonal Mar, la torre AGBAR que començarà estant molt lluny, i a la que després deixaré darrera, i penso en la meva trobada amb la Manu, i en el primer punt on veuré als meus nens... Tinc ganes de veure’ls!!!
I vaig consumint km, i en el lateral de Ronda Litoral, tinc el meu primer mini bajón, però un gel, un parell de bromes dels Ticos, i cantar a grito pelao a versió de My Way de Rafael (jajajaja, un clásico), ja arribo al hotel Princess, i allà està la Manu, i la meva Li guapa, que no em veu i s’emociona. Li, malgrat que anava molt ben acompanyada, et vaig enyorar molt!!!


I encarem Diagonal Mar. En el primer tram, relleu de llebres. Els meus àngels de la guarda em deixen amb petons i molts ànims, i el Robert em diu: nos vemos en meta, papá te dará la fuerza que te falte para acabar... vas muy bien, vas muy bien... Puffff!!! I Manu la meva adorada Manu comença en solitari la seva gesta, desinteressadament, easy go, la llebre perfecta... I allà estan els meus 3 nens, amb la Marta, les nenes, i la Camila, al mig del primer tram, i no puc evitar anar a fer un petó al Willy, que va sobre les espatlles del Xavi. Puuuuffff!!!


 

Quin subidón... L’anada, bé, però la tornada, pitjor... Comença la baixada de ritme... Poc a poc, torno a passar per davant dels meus fans, i ja encarant el final de Diagonal Mar, miro el GARMIN i veig la baixada brutal de ritme... El MUR? Potser si, no sé, pensava que seria pitjor... No em sento morir, em sento més pesada, però no morir. La Manu em mima constantment, em força a somriure, m’exhorta a no parar gaire per beure, i cau un altre gel...



 
Següent objectiu: ARC DE TRIOMF... Escenari estel·lar, però com fan, un dels llocs on he vist més cares de patiment en passades edicions. I aquí torno a ser conscient de que estan els meus nens... encarant l’inici de la pujada decideixo prendre un altre gel, un 226er, però no veig que el gust és Black Cofee... PUAJJJJJJ!!! Com diuen el mallorquins Mai a Vida!!! El gust no mola però de seguida fa efecte!!! Reportatge artístic de la Manu, i molts ànims... El Pau no m’esperava tan d’hora, i sóc jo qui els crida passat l’Arc de Triomf...


 

I així ja encaro l´últim tram... Ja visualitzo Marina, Passeig Colom i Paral·lel, però tot ho veig a càmera lenta... Sé que acabaré, però engego una mena de pilot automàtic... Estic cansada, però no tinc cap dolor... La Manu em mulla contínuament, he begut i he menjat correctament, no tinc grans mals físics, però sí que començo a notar que si paro per beure costa molt arrencar, i tinc els primers amagos de rampa al quadríceps esquerra... Però la Manu està allà, i diu aquella frase màgica: Bea, et queda molt menys que un dels nostres entrenaments de la Barceloneta!!! SOMRIU... Cert!!! Va, Bea, Go go!!! I aquí torno a tenir el spit del Carles i la María... I passeig Colom passa ràpid (he fet tantes curses en aquell tram!!!).




I ja encarem el PUTO PARAL·LEL de los COJONES (oi, Manu???) i això està fet. Rampeta de nou al canto, sals líquides màgiques de la meva fada madrina, crits dels BatusSeñor, llàgrimes, i sento, com des de fora, com la Manu truca al Pau i informa: Últim km, ja estem!!! Ok, ok... I veig la cara d’alegria dels Ticos, entre el púbic que criden. I arribo, ja hi sóc. Últims metres... Em donen els nens, tinc força per entrar amb ells??? Si, si tinc forces, i tant que en tinc... Les trec d’ on calguin... I si, encaro el tram final, la meta, i la Manu em porta als meus nens, i anem les dues, i ploro, i el Vic també, i el Willy es concentra en córrer amb mi com si fos el Rayo. I quan li faig un petó em diu: Molt bé mamà, has guanyat!!! I això ja val tot l’esforç del món... I ploro, i ploro i ric... i li faig molts petons a la Manu... I així feliç i a la vegada cansada, visc aquests moments finals des de fora... No estic receptiva amb ningú, no agraeixo prou a la Manu el que m’ha donat, em costa manifestar alegria amb el Dragons que vaig trobant... I de sobte em dono compte que el que m’angoixa és que encara no he pogut abraçar al Pau, i vaig baixant per Ma. Cristina, i tinc ganes de veure’l... Necessito abraçar-lo, és ell qui ho ha fet possible, i per fi arriba... Ara ja estic com a casa... Em relaxo, i ja puc gaudir de tots el meus compis d’equip: quins cracks!!! Carles, Isa, Martí, Lorena, Coke, Jaume, Álvaro, Katia (que m’avança al final de Diagonal Mar), Jag, Edu (Dragon per amor) i Charly... I el Gio i l'Albert, que també debuten com jo!!!... Què grans que sou!!! I a tots els supporters: som més que un club!!!



I encara avui estic feliç... Em sento satisfeta. Ara ja sé què és aquesta distància, ara ja sé que la puc aguantar, i qui sap si amb un millor entrenament, millorar marca... Però això està per veure... Ara el present és que ja sóc maratoniana, i que vaig gaudir com una enana de la ciutat, dels meus amics, i de la meva família... Em vaig sentir tant estimada!!! VISCA!!!

divendres, 14 març de 2014

I’m really unprepared for ageing



Miro i remiro aquest vídeo, l'escolto, penso... Tantes reflexions, tantes coses a aprendre. Tantes frases…
Gordy Ainsleigh és el pioner d’una de les curses més mítiques, sinó la que més, dels Estats Units. Cursa que recorre 100 milles (160km) per Califòrnia i que estava pensada per fer-se a cavall. La Western States.
En Gordy es va quedar sense cavall, i ell hi volia ser…
Quants no entenen que quan ens lesionem seguim obsessionats en fer la Marató de Barcelona, Cavalls del vent o l’Ironman de Zurich. Quants ens diuen: “l’any que ve hi tornarà a ser”… Però nosaltres no hi volem ser l’any que ve, hi volem ser sempre.
“En el 74, no vaig trobar cavall, així que vaig córrer” Amb aquesta decisió es creava l’Ultrarunning. Com diu ell mateix, un nou esport.
Per saber com li va anar només heu de veure el vídeo, jo ara em vull detenir en les primeres paraules, tot i que sé que me’n vaig una mica de tema.
“I’m totally unprepared for ageing”
Ningú està preparat per fer-se vell, jo sóc el primer que vull tornar als 25, aquella edat sense preocupacions, sense problemes, amb salut, sense responsabilitats. Des dels 30 que m’agobia fer anys, veure que em cau el cabell, que el pes va creant una frontera creixent i irrecuperable, que em lesiono constantment, que no recupero els excessos. Des dels 30 que no m’agrada fer anys.
Tonteries.
Fer anys és un luxe. Perquè no fer-ne és la ruïna.
Jo, tothom, hem de valorar fer anys. Hem de gaudir de cada minut que passa, perquè és un minut més que se’ns ha regalat. Els minuts que tenim estan donats, com viure’ls depèn de nosaltres.
I jo proposo fer-ho a full, sense deixar res pel camí.
Un dia escrivia: No em penedeixo de res del que he fet, però sí del que he deixat de fer.
Crec que aquest és un bon lema, una reflexió que ens convida a actuar, a gaudir i a agrair tenir un minut, una hora, un any més. 

dimecres, 5 març de 2014

El Guardiola de la muntanya, Scott Jurek

A paraules del Jaume, potser sóc mitòman.
El Sergi i jo, ben atents

Amb el Crack

Firma al llibre de la Bastús i el Vic, jo me'l vaig llegir en digital :-(

Scott i Dan

Ja sigui perquè tinc tendència a mitificar, perquè m'interessa el què diuen els bons o perquè sempre està bé escoltar a algú, no em perdo mai l'oportunitat d'anar a qualsevol xerrada d'aquest tipus.
Ahir Evasionrunning ens donava l'oportunitat d'estar durant més d'una hora i mitja amb l'Scott Jurek, a un dels esportistes que més m'ha influit, a algú peculiar, intel·ligent, cultivat i llunyà. Llunyà per on va néixer o on viu, Colorado, però proper en les seves paraules. Tret del minut de glòria del Kalenjiman, tant ell com el Dan, representant de Brooks des de fa 15 anys, van crear una xerrada col·loqui genial, utilitzant la Transgrancanària per comparar curses i corredors americans vs europeus, parlant de les Cascadia i les Progrid com a via per a filosofar sobre el running i com no compartint els seus coneixements en nutrició per decidir si mengem o no vaques ;-)
En fi, no cal que segueixi parlant, mai estaré a l'alçada del què es va dir ahir.
Ni mai estarè a l'alçada de l'anglès de l'Olivet, però si orgaitzes viatge per anar a córrer entre óssos a la Big Horn, m'apunto!!!

Això vaig escriure d'ell i el seu llibre fa un temps: Correr, comer, vivir
I el Kilian ens va donar l'oportunitat de conèixe'l una mica més en un parell de vídeos (sobretot en el segon on explica que no només va decidir córrer sinó com diu ell, convertir-se en un estudiós de l'esport: how can I learn to move better? How can I learn to eat better? How can I learn to be stonger?).

If you can walk, you can run It's important to pay attention on your body.

dilluns, 24 febrer de 2014

El peligro del sobreentrenamiento en el corredor de montaña


Llegeixo aquets títol i penso "a veure què ens explica, pot ser interessant" llegeixo l'artícle i penso... Bé no us dic el que realment penso però vaja que és molt pobre, molt. Així que em poso a opinar via Facebook, m'embalo i foto una bona parrafada.
L'article s'hauria de titular simplement el peligro del sobreentrenamiento, ja que la part de muntanya està encaixada amb pinces o per tenir més audiència o per relacionar-la al bloc, però no és especialtzat. I dic que és pobre perquè si bé ho he vist en maratonians, mai m'ha semblat que presentar-se a un ultra sobreentrenat sigui quelcom freqüent, de fet a molt pocs els hi passa (pocs tenen el privilegi de poder entrenar les hores suficients per preparar un Ultra). 
Però no vull que aquesta entrada sigui tan cutre com l'artícle original, així que diré el què penso (la qual cosa, admeto, que no té perquè augmentar el valor afegit del meu post).
El títol no està malament, sempre i quan no entenguem el sobreentrenament com allò tan clàssic de fer masses kms, massa velocitat o no descansar. És cert que preparar un ultra amplia el risc de cansament però sobretot el risc de lesió, córrer tant i per muntanya fa que puguis, ja sigui d'una manera traumàtica (amb una caiguda) com no traumàtica (problemes musculars o articluars), tenir lesions. En aquest sentit sí s'ha d'anar molt en compte. Quan preparem un ultra, especialment per muntanya, els entrenaments són més llargs i perillosos, augmenta la probabilitat de problemes simplement pel número d'hores que hi passem i per la perillositat del terreny. A més, a mida que estem més forts i guanyem confiança, augmentem la velocitat de les baixades, la distància dels salts i el punt de risc al qual volem arribar. Aquest és el veritable perill del sobreentrenament, o millor dit de l'entrenament propi d'un ultra. Exemples en tenim a patades, des del pobre Borjita (lesió traumàtica) fins a mi mateix (no traumàtica) passant per costelles trencades, i altres contusions.
Com evitar-ho?
Una bona opció és agafar la bici per substituir algunes sessions de volum. La de carretera ens permet trovar sensacions de tirades llargues, de desgast lent i progressiu, són sensacions semblants a les voltes llargues de muntanya. La BTT ens dóna explosivitat i aprenentatge en les baixades, no és quelcom matemàtic, però els bons baixadors en BTT acostumen a ser cracks baixant per corriols. La mateixa Núria Picas explica aquest entrenament combinat en aquest vídeo .
En fi, que l'artícle podria donar molt de sí i es queda amb el que ja tots sabem, que de tant en tant cal descansar.
Penjo el link perquè crec que és de justicia, però aviso que no val la pena.
http://carreraspormontana.com/salud/el-peligro-del-sobreentrenamiento-en-el-corredor-de-montana 
PD: L'Ana en el primer comentari a aquesta entrada també parla del cansament psicològic, si a la nostra vida diaria li sumem la "necessitat" d'entrenar en condicions per un ultra, acabaríem esgotats. Un exemple més que l'artícle original podia haver citat i que no ho ha fet.  

dimecres, 19 febrer de 2014

Duatló per equips del Prat: Yes, weekend!!!

De la Bea,
 
El Pau i jo tenim fama d’hiperactius. Doncs jo aquest finde em vaig superar... Però voleu que us digui un secret? Potser avui ha estat un dels dilluns de més bon rotllo que he tingut mai... I estic tant feliç, que he decidit fer una crònica al blog del meu marit, perquè al FACEBOOK no m’hi cap tot el que haig de dir... Allá voy!!!

Comencem el divendres tarda ampliant al família: el Simó ve a dormir a casa. I per celebrar-ho anem al Margarita Blue... Tappering a la Mexicana, i una de les meves perdicions: els seus Nachos.

El matí del dissabte comença a les 7h: el Vic ha decidit que no té son... Però el Pau em cobreix i puc dormir fins a les 9.30h. A aquella hora els meus tres nens (2+1) em desperten saltant al llit... Comencem amb alegria... Anem preparant esmorzars i ja començo a notar que estic nerviosa. Encara no he preparat res de la duatló, però tinc la súper llista de la Lídia corregida per la JULS (què seria d’un equip sense les seves líders) i tinc a casa al meu PT que mai deixa res “en el tintero”. A mig matí, el Pau torna actuar, i baixa amb els nens a jugar a futbol... Amb la calma recullo 4 coses, i començo a preparar amb carinyo tot el que necessitaré... Inclús puc donar-me una dutxeta relaxant... Estic nerviosa, però ho tinc controlat. Amb la infrastructura dels peques solucionada, sortim cap al Prat. Creuada dels primers wapps de sincronització: la Li va on time; la Manu, suplent de luxe ja està al Prat just in case i el Toni amb tot el que necessita també “a puesto”. La Juls i la Inma arriben una mica abans i recullen dorsals. Arribem, petons, pipis, preparació, arribada dels altres fans de luxe, el Martí i el Víctor Señor (què monos, estan a totes!!!). Entrem a boxes: tot quadra. Estem nervioses però compenetrades, i contentes, i això mola. Escalfem una mica amb la Manu, que com sempre, encara transmet més bon rotllo (mira que és cuca la cabreta italiana, cobrint-nos les esquenes, només per si de cas, tenint al dia seg­üent la Marató de les Vies, on per cert, fa un paper estel·lar!!!). I tot passa de pressa: ja estem sota l’arc de sortida!!! Comença l’espectacle!!!


Decidim que vagi davant la Lidia i la Juls per marcar el ritme de la primera volta. La Juls ha demanat calma per aclimatar-se... Surt de tota una setmana al llit amb gripasso... Però la que acaba necessitant calma sóc jo: no tiro!!! He deixat el GARMIN a la bici. No volia perdre temps a la transició canviant el rellotge... Per tant no tinc referència de ritme: només sé que elles tiren i jo no... I que elles podrien anar més ràpid i jo no. Són tres voltes, i acabada la primera ja no veig gens clar les altres dues a aquell ritme i penso: Bea, què cutre!!! I tu estàs entrenant per una marató, reina?... Però un equip és un equip, i les meves Dragones, liderades per la Lídia, m’arrosseguen, i em tiben, i acabem el circuit de run.

Em sento cansada i una mica avergonyida. Em dono compte que hauria d’haver planificat portar algun gel. La Li em dona un, bec aigua, i canvio equip, però fem/faig una transició lenta. Pugem a la bici, començo a pedalar, i en un tres i no res, canvio el xip: la meva disciplina!!! La meva flaca dragona... Comencem els relleus inspirades, treballant com havíem entrenat... La primera volta amb vent a favor, anem bé, jo em sento genial, sóc una altra. Ens cridem, ens animem, els hi dic que estic bé... Sóc feliç!!! I cap al final de la primera volta veiem un equip al que poder avançar, no un dos!!!. La Lídia diu una de les seves frases màgiques a la Júlia: “Juls te las comes tú? Haces los honores? O ho faig jo? El que vulguis”. I la Juls entra a matar... Jo vaig tercera, avancem, canviem relleu, i quan la Júlia es col·loca darrera es dona compte de que falta la Imma: MERDA!!! No es veu en tota la recta.
Foto de Maria Wille

Els dos equips que hem avançat, ens passen, i com no la veiem, prenem la decisió de continuar, amb aquell gust agredolç d’abandonar a un company sense saber què ha passat (Bastuseta, em vas venir al cap... Les teves paraules i la teva experiència... Em sap greu no haver-te pogut fer cas!). Seguim les tres... Arribem al punt on estan els nostres, el hi diem que em perdut a la Imma, que mirin què ha passat, ens animen, i seguim.

Just al iniciar la segona volta, tornem a tenir a tiro els dos mateixos equips d’abans. Aquest cop sóc jo la primera dels relleus, i vaig “a por ellas a piñon”... Però es tornen a resistir... Just en el moment màxim de confusió, vigilant als dos equips en qüestió, i a un tercer que s’incorporava a la carrera, la Júlia toca la meva roda, i es desestabilitza poc després, caient. Jo sento el soroll, però al haver tirat ràpid i amb el vent en contra, penso que porto a la Lídia i a la Júlia darrera, i quan em giro per veure quin equip ha caigut i mirar si la noia està bé, veig que l’accidentada és la Juls i que no pinta bé. Giro cua: la Lídia ja estava al rescat. La Juls, té la cara desencaixada, sang al colze i la bici una mica perjudicada. Posa bici “a puesto”, respira a fons, i amb aquella mirada que té de determinació diu: Seguim!!! I seguim!!! La Lídia i jo fem 2 relleus curts de recuperació per ella, i després continuem amb normalitat. A partir d’aquí, ja no hi ha més accidents. Anem bé, fem els nostres relleus, portem un bon ritme, ens animen, ens lamentem per la Imma, lliguem amb els tíos que ens avancen (oi, Lídia?). I acabem la bici. Destacar els crits dels nostres fans, veure a la última volta de bici que la Imma està bé i somrient, i destacar l’entusiasme de la Manu, que saltava i cridava com una boja a cada volta!!! I els meus peques, que em miraven amb cara d’al·lucinats, amb una mena d’emoció rara continguda, jajajaja. Mamá, ke ase?

I així arribem al últim run. La Juls porta el bessons pujats, i pateix més de cansament. Jo la primera volta vaig animada i les cames volen una miqueta gràcies a la bici, però a la segona no vaig tant bé, però millor que el primer segment.

Però la incombustible Lídia pot amb tot. Ens anima, ens arrossega, no ens deixa que ens rendim, i ens fa sprintar per entrar en meta!!! I al creuar el arc, ens abracem amb molta força i fiquem a la Imma al mig... I això val molts diners!!! Com diu un amic meu, para todo lo demás, MASTERCARD...


Recollim, dutxeta i ràpid a preparar infraestructura del dia següent: dormo a casa de la meva mare amb els dos nens, ja que la Mitja de Barcelona la correm el Pau i jo. Sopem sopar de mami, que sempre és un bon reconstituent: amanida de pasta (petició especial), croquetes caseres delicioses i maduixes i de postres: BCAA, AMLSPORT de proteïna de llet + col·lagen i IBUPROFENO. I per les cames, gel fred de WEAONTOWIN. I a dormir aviadet!!! El Pau em recollirà a les 7.30h: fa de llebre i ha d’estar aviat. Però el Vic em tenia reservada una sorpresa: de 4 a 5.30h va decidir que no volia dormir... AISHHHH.

Sona el despertador: Bea, a on vas envàs? El més curiós de tot és que un cop esmorzada, i malgrat el cansament, tinc fins i tot ganes de còrrer: és greu doctor? El Pau em recull. Anem on time, de seguida ens trobem amb el Nacho, i com estic allà amb ells, faig vida amb les llebres i em sento VIP... Jajajaja, de veritat. Com si fos una mica ÉLITE...

Trobada amb la Sheila: el seu petó de sort sempre em fa sentir com a casa. Foto dragona, i cap la sortida. I em torno a sortir important: em situo amb ells dos a primera fila de la segona sortida.

Allà veig al Robert, i colem també al Tico. M’encanta veure’l tant content, tant fort i tant motivat. Vol baixar de 1h40’: olé ell. Porta fins i tot llista de música preparada per aquell temps, i acabar amb Carros de Fuego...Em fa molta gràcia: el recordo de peque (era com un angelet) a la Cerdanya, un dia que no volia sortir a jugar a futbol al jardí perquè feia fred... Just em va venir aquella imatge al cap... Senyal de que ell es fa gran i fort i jo vella. I que tant esforç del seu pare i meu al run per fi ha donat fruits amb marques brillants a la família... 1h37’ el xaval: RESPECT!!!

Comença la meva cursa: començo mirant el culet al Pau i al Nacho, però decideixo situar-me entre ells i les altres 2 llebres de 2h que van per davant, amb el objectiu d’avançar també a aquestes si vaig bé. De 0 al 5 aclimatació. Paro a beure al avituallament, amb la bronca del Pau quan em passa. Els recupero, i del 6 al 13 em sento molt bé. Al 8 em situo per davant de totes les llebres de 2 hores i aguanto bé fins al 13. Cap al 10 veig al Jordi i li xoco la mà: primer fan que dona energia . Al 13 començo a buidar-me de cop. No es cardio especialment, ni mal enlloc especialment, és una sensació de no voy y no voy. El Pau em torna a passar quan camino 4 passes. Li dic que tiri tranquil, que si no els recupero, tranquil que acabo. I aquí comença el meu patiment: Diagonal Mar. Sóc llesta i prenc el gel que portava. Punt important. I una altre punt de recolzament: els ànims d’anada i tornada del Joako i l’Emma en aquest punt (gracias guapos!!!). El fet de veure els seus somriures, i el handicap de que m’agrada sortir guapa a les fotos em fa tirar i apretar una mica més.

I a Fòrum un altre al·licient, una altra cara amiga que al 17 em dona una empenteta: el Melchor i el Èric (gràcies a tu també!!!). I així arribo al final. Quedant 4 revifo... Com li he deixat el GARMIN al Pau no sé quan temps real de cursa porto, i penso que vaig pitjor del que vaig. Al creuar el arc de l’ultim km, veig que si apreto, no estaré tant lluny de les 2h, lluny de la MMP de Mitja, però molt decent donades les circumstàncies. Recta final:Borjita, que m’acompanya un trocet. I passadís de meta: la veu inconfusible de les meves Hadas Madrinas, la Lola i la Laura i el Rocamora Power, el Robert i el Tico!!! I ja està, ja estic. Ja veig el somriure del Pacemaker més sexy del món a meta. Feina feta: ja puc recollir medalla per tal que els meus peques la puguin portar al cole el dilluns (Per cert, Bastuseta, la banda sonora era teva i una mica del Vic: SPOTIFY BEHOBIA).

Broche del finde: trobada amb el grup d’AMICS, els Gios: tots, no falta ningú. Amb tota la prole... El David i la Irene també... I gaudim, i rient, i planegem findes i vacances i demanem torn per parlar, i ens trepitgem i ens fem enrabiar... Res ha canviat!!! Quina sort!!! Ni tant sols nosaltres, que estem estupendus... A les proves me remito... Mireu el FB!!! JAJAJAJAJA.

Aquest ha estat el meu finde. Un gran finde amb millor companyia!!! Si algú ha tingut un de millor, que ho demostri: NO M’HO CREC!!!

dilluns, 17 febrer de 2014

Recorregut Marató Ultra Pirineu 2014



Afrontar l’Ultra per primera vegada suposa un nombre important d’abandonaments, tenir l'oportunitat de fer un tast amb la Marató evitarà els “ensurts” de molts dels que abandonen o pateixen més del compte. Però que la paraula tast no us porti a engany, la Marartó será dura, molt dura, igual que la germana gran, comença amb la pujada de Bagà a Niu de l’Àliga, de 800 a quasi 2.600metres.
La pujada supera el mateix desnivell que a la ultra, tot i que amb més kms, de quasi 14 passa a 20, els primers 9 són similars (sinó iguals) i és a partir d'aleshores que, passat Rebost on, si en el circuit original es creua una pista, en aquest s'agafa a mà esquerra, convertint una pujada més vertical i per corriol en una més progressiva i per pista, camí de Coll de Pal. Si és tal com està marcat actualment el tram aquest serà llarg, i anirà convinant la sorra amb trams d'asfalt per encarar, de cop, la pujada cap a Niu de l'Àliga per la vesant de la Molina. Tram de nou més salvatge, o dit d'una altra manera: recuperant corriols, camp a través i verticals pròpies d'una cursa de muntanya.
Penso que aquest canvi farà la pujada més progressiva, tot i que evidentment, més llarga.
Arribats a Niu la Marató deixa el recorregut de l’ultra per baixar recta per les pistes d'esquí de La Masella, camí de Coma Oriola, serà una baixada molt vertical, on, malgrat el pendent, recomano intentar córrer i no frenar en excés per evitar sobrecarregar els quadríceps. De Coma Oriola es va a buscar el cementiri d’Urús, és una part espectacular, passant per una tartera maquíssima. S’arribarà al punt més baix de la Marató, una baixada llarga, molt llarga. Per tirar de nou cap amunt camí de Serrat de les Esposes (aquest estiu estudiaré aquesta zona ja que si bé he passat mil vegades, just el camí que marquen no l’he fet). Serà una pujada important, però res a veure amb la primera. El final, serà la baixada cap a Bellver estrenada el 2013. Com passa en l’ultra una primera part més dura que la segona.

No he volgut enganyar a ningú, us trobareu Marató dura però maca com ninguna a Catalunya. Us la recomano molt.
Tota la info a www.ultrapirineu.com
I aquí el recorregut de l'Ultra

Recorrido Ultra Pirineu 2014

Para la versión en catalán clicad aquí.


Mirando la imagen que dibuja el recorrido no se ven cambios aparentes, pero cuando leo que voltea el Pedraforca, la cosa cambia. Aunque la mayor parte nueva me la conozco más en coche que corriendo creo que puedo hablar un poco de ello. De entrada es importante decir que parte de las novedades ya se incluyeron en el 2013 y la primera parte es prácticamente la de la edición del año pasado. Subida al Niu de l’Àliga, Penyes Altes y sólo veo que no se pasa por Serrat de las Esposes y se recorta un poco antes, dirección Bellver (creo que la bajada es la del año pasado, rápida y cómoda). Superada esta primera parte la subida ya es diferente, siendo paralela a la bajada y llegando prácticamente al mismo punto. Desde allí una semipista que nos lleva al Coll del Pendís para recuperar de nuevo el antiguo camino hacia Prats De Aguiló.
 
Me parece enteder que se sube igualmente por el Pas de los Gosolans y por todo el valle a más de 2.000 metros para volver a la parte del Pedraforca. Bajada hacia la pista que nos llevaba a Estasen. Pero justo al inicio es cuando se empieza a rodear el Macizo del Pedraforca. Sería precioso si no fuera porque muchos llegarán de noche. Sea como sea entran en acción los pueblos en lugar de los refugios. Está claro que se pierde el encanto de los mismos, pero ver civilización de vez en cuando seguro que también tendrá gracia. Supone, sin duda, pisar más asfalto (antes era sólo saliendo y llegando a Bagà) y es un tramo mucho más rodador, con rampas menos destacables y tramos que (si no buscan sendero paralelo) discurrirán por más pistas que el antiguo recorrido. Pasar por Gòsol será magnífico, sea la hora que sea, y después, dirección Saldes habrá un tramo importante, llano, donde habrá que tener piernas para ganar ritmo, pero cabeza para controlarse (correr o no correr marcará una gran diferencia entre la gente del gran grupo). De Saldes al Coll de la Bena (donde se recupera de nuevo la parte final del año pasado y el recorrido de Cavalls) es una V que tomada con calma no debe suponer ningún problema. Será dura, pero con un poco de paciencia se superará, con dos o tres kms se llegará a la Bena para bajar por sendero, pista y sendero hasta Sant Martí.

Finalmente no se llega a Sant Jordi, se recorta antes, y es que la verdad, con la enorme vuelta que se hace, no entiendo como salen "sólo" 103kms. Psicológicamente hay que tener el perfil en la cabeza, y es que la primera parte será infinitamente más dura que la segunda, por lo tanto aconsejo no desanimarse, no mirar el reloj y llegar al paso de los Gosolans como sea.
 
Los que haya llegado aquí y debuten en Cavalls (perdón el Ultra Pirineu) deciros que es una carrera dura, hay que estar preparado no sólo para subir sino para bajadas bastante largas donde la musculatura sufre tanto o más que en las subidas. Pero de principio a fin es brutal, de hecho tanto el principio como el final serán muy, muy especiales, un recuerdo inolvidable. Preparaos bien y llegad al día D con la convicción de que el acabaréis y que disfrutaréis.
Toda la info en www.ultrapirineu.com
Y los que prefiráis estrenaros en algo más corto, aquí tenéis el recorrido de la Marató.

Les Curses més rendibles