divendres, 18 juliol de 2014

Persones


Sóc tan pesat amb Cavalls 2012, però hi torno. Aquell dia vaig conèixer dues persones, una parella de la nostra edat, que s’havien casat quasi el a la vegada que nosaltres i que per més inri tenien el mateix nivell esportiu. El destí era fer-nos amics i així va ser.
Però el destí tenia preparada una sorpresa, i és que la Núria i el Raül tot just estaven en pretemporada de les següents dues o tres temporades. Des d’aleshores la seva evolució ha estat brutal: La Núria no para de fer podis en trail, sigui quina sigui la distància, com diu la Bea se li ha posat un cos d’atleta total, i el Raül no es cansa, res l’atura davant el què en teoria havia de ser un objectiu comú, l’UTMB2014. Molta sort!!!

Aquest passat cap de setmana, mentre jo provava de córrer 4km i encara amb dolor, el Raül feia una competició de 33 hores.
Felicitats família, sou un exemple a seguir, però mireu enrere que la Bea i jo tard o d’hora arribarem.

dimecres, 9 juliol de 2014

Triatló de Banyoles 2014 per Relleus, amb el Rafa i el Toni

L’important és passar-s’ho bé no? I jo per passar-m’ho bé necessito: un entorn immillorable, uns bons companys “de batalla” i estar mínimament entrenat. Com que tot això ho tenia, no va ser un problema fer la modalitat que menys m’agrada i que pitjor se’m dóna, la natació.
Dels dos equips la Júlia i jo fèiem la natació, així que xino xano i amb els nostres neoprens vam anar cap el punt de sortida (érem quasi els únics pitufis que anàvem amb neorpè). Va ser una natació llarga, dels 1.100 enunciats van passar a ser 1.500, però entre la qualitat de l’aigua, els carrils i que la gent de seguida troba el seu lloc, nedar a Banyoles és sempre un plaer. Un plaer que va començar com sempre una mica alt de pulsacions i amb pressió al pit i que no s’acaba mai, però un plaer al cap i a la fi. La falta de referència em va fer portar un ritme per mi bo, però sense incentius a accelerar, primer quasi no veia la bolla i després impossible detectar el punt exacte de la sortida, no sabia si me’n quedaven 100 o 300.
Transició molt llarga (300 metres o més) i li dono la goma rosa al Rafa. Em costa molts minuts recuperar-me, tant a nivell muscular com d’aire i això m’agrada, vol dir que ho he donat tot. La Júlia arriba poc després per donar-li el relleu a la Bea, mentre jo allibero a la Lídia de les seves tasques de cangur jiji.
Les dades són les següents: no tenim parcials exactes però calculant el dels meus companys i els totals em surten 27 minuts per fer els 1500 de natació + els 300 i pico de transició, que per ser jo, és més que correcte.
Quan arriba el Rafa li toca el torn al Toni que “cual caballo desbordado” surt a fer els seus 7kms al voltant del llac. Per la seva banda la Bea dóna el relleu a la Manu, que també fa un molt bon parcial de running.
De 182 acabats (el primer amb 1.06.55)
74 DRAGONS TULLIDUS 1.27.36

dimecres, 2 juliol de 2014

Salomon a La Roca Village

En Kilian Jornet donant suport a la Emily Forsberg a la Skyrunning World Championships 2014 Chamonix-Mont Blanc per mi que hi ha alguna cosa entre ells ;-)
Salomon mola, d'això no hi ha cap dubte, Mola el seu producte i mola el seu marketing. La suma de les dues coses és que com s'acostuma a dir "lo bo s'ha de pagar" així que moltes vegades els preus són força alts (suposo que hem de pagar al Kilian i el conjunt de reporters que hi ha darrera, tots fantàstics per cert).
La solució d'això és buscar ofertes per internet o, gran noticia, que Salomon obri botiga a La Roca Village. No cal dir que, com acostuma a passar en aquest centre, caldrà rebuscar entre molta merda per trobar coses bones, però segur que valdrà la pena, i és que Salomon mola.
En aquest línea, us recomano el darrer (o darrers) vídeos que ha penjat el Jordi Saragossa al seu Facebook https://www.facebook.com/jordisaragossa.

dijous, 19 juny de 2014

The Family Run 2014, tercera cursa del Guillem

Després de les dues duatlons dels Dragons Kids arribava la tercera competi pel Guillem, tot i que a efectes pràctics era la primera seria.
La Family run és una cursa fantàstica que espero es pugui consolidar en les properes edicions. Es tracta de poder córrer, literalment, en família. Primer tots els pares fan un 5mil, després, per categories van sortint els nens que fan des de 2kms els més grans fins a mig els més petits, i finalment mig km extra tots dos junts.
Un grup d’amic ens hi vam presentar, el Josep amb la seva filla, el Capi i l'Arnau, la Vera i el Ronan amb els seus i nosaltres amb el Guillem. Mola veure com gaudeixen, des dels “entrenaments previs” (o el que és el mateix tenir una excusa perquè corrin quan es té pressa), fins a la cursa en sí, passant per la preparació del material.
No us enganyaré, alguns dubtes tenia amb el Guillem, però des de fa setmanes la seva actitud és molt positiva així que aniria bé! I així va ser, fins al punt que acostant-nos a la línia de sortida em diu, “papà, no m’acompanyis, vull anar sol”, evidentment a l’hora de la veritat i envoltat de nens tan alts em buscava amb la mirada com dient “no m’abandonis eh!” I és que la diferència d’edats i mides era substancial, a ell li tocava categoria 4 a 6 anys, però amb els seus 3 anys llargs se’l veia petit petit.

Per endavant 1km 100 però moltes ganes, en el vídeo em fa gràcia la mirada de nervis i concentració.
Tret de sortida i entre tanta torre el veig un pèl desorientat així que l’agafo i endavant, però de seguida el deixo sol i córrer per lliure, a ràfegues, amb cara de cansament, però anar fent.
Als 500 metres arribem a la Bea, el pobre està desorientat perquè no la veu però de seguida la localitzem i a pels següents 600, a mig recorregut descobreix per primera vegada el què és el flato, així que redueix el ritme i arriba a un acord amb la Bea “ara paro de córrer però a la línia de meta hi torno, Vale?”


 
I així és com creuen la meta els tres, la Bea, el Guillem i el Vic, que s’apunta per a fer els darrers metres. A mi, evidentment se’m cau la baba. Més enllà de fer-ho bé o malament, hem aconseguit que els nostres fills tinguin passió per l’esport, i axò m’omple, perquè l’esport és un món ple de gent maca.


Adjunto els resultats, posició 40 de gairebé 100, o sigui de la meitat cap endavant, com ha de ser ;-)
Per cert, el Capi i l'Arnau 5ens

I després a tope als inflables amb el Yann i el Mat

dilluns, 2 juny de 2014

Futur


Tot fa pensar que el Víctor, tot i no tenir el cos del Kilian, serà el crack de la família a nivell esportiu, està fort, és decidit i és hàbil. És probable. 
 
El Guillem és tímid, nyiclis i de moment es defensa però no és pioner en quant a activitats físiques. Jo segueixo pensant que ens sorprendrà, té dues coses molt importants a nivell esportiu: il·lusió i constància. No ha plorat mai quan ha caigut de la bici, ni tan sols s’ha espantat... perdó sí s’ha espantat, però no ha dubtat en tornar-la a agafar i seguir. Té aquella por justa per ser prudent però a la vegada aquella convicció per perseverar.
 
 
Ja veurem com evolucionen els dos i en especial quin cor tenen, jo mateix sóc un exemple de cos poc dotat, tècnica mediocre però un cor que ho aguanta tot. Sempre he dit quan veig tots els cossos estilitzats al meu voltant, gent que corre amb un estil impecable, que només un cor com el meu em permet quedar per davant d’ells (i és un múscul que no es veu).
 
Il·lusió, constància, tenacitat i capacitats físiques, el coctail perfecte.

I pel què fa al meu futur, segueixo lluitant contra les lesions, entre el piramidal i la fascitis pràcticament no corro des d’abans de Nadal, i la veritat és que començo a perdre la paciència.

dimecres, 30 abril de 2014

Ultratrail, Juntas pero no revueltas

Aquest dissabte el Víctor ens anava passant la crònica de l’ultra. Parlant de la Manu i l’Anna, ens deia: “van a un minut de diferència, no volen anar juntes”.
En el bloc de la Bastús teniu tota la crònica

Dit així sona molt radical, però la realitat era molt diferent. Més enllà de no voler ratllar-se mútuament, cosa lícita, hi ha quelcom de molt intel·ligent en decidir anar “juntas pero no revueltas”.
Partint de la idea que tothom pot fer el que li doni la gana en una cursa, penso que el pitjor que es pot fer és anar acompanyat en un ultra. O millor dit, igual que trobo una bajanada això de dir caminaré 5 min i en correré 5 i així successivament, tampoc té cap sentit forçar la companyia en una cursa d’aquest tipus. Som molt diferents, durant més de 10 hores podem tenir molts alts i baixos, un puja millor, l’altre baixa millor. Feel free, aneu-vos trobant de tant en tant, però no adapteu el vostre ritme al d’un altre. Millorareu el temps final, SENTIREU més la cursa i sobretot patireu menys (un dels dos sempre s’adapta).
Dit això, hi ha mil excepcions, des d’acompanyar a algú explícitament fins a voler estar més segur durant la nit o en climatologies adverses passant per que les circumstàncies de cursa et portin a anar amb algú i compartir exactament la mateixa estratègia de cursa, ritmes o sobretot timings en els avituallaments.
Això és el què em va passar amb el Raül aquell ja llunyà setembre de 2012, de fet aquell dia estava a la sortida amb dos bons amics, el Xavi i el Mikel, però no vam compartir ni un minut. Després vaig conèixer gent durant algun tram però de seguida ens separàvem. En el 35 o 40, el Raül i jo vam decidir... (perdó, no ho vam decidir, simplement ho vam fer) anar junts.

L’any següent dos amics “es picaven” perquè un d’ells el deixava a la primera baixada mentre l’altre feia un petit mos. Ara són més amics que mai, i la decisió presa pel què baixava més ràpid considero que va ser encertada.

Com dic que tothom faci el que li doni la gana, però considero molt intel·ligent voler fer la pròpia cursa.

diumenge, 30 març de 2014

Marató de BCN 2014: Autopista hacia el cielo: The Blue Line

Per Bea
A partir del Nadal, vaig començar a entrenar... Vaig seguir l’entrenament facilitat per l’organització de la Marató per anar a per les 4h, però sent conscient des del primer moment que no volia (o no podia) anar per marca... De fet, al novembre del 2013 encara no tenia clar que faria la Marató, però el fet d’anar de la mà de La Caixa, i animada pel Pau, vaig decidir donar el pas.
Sóc conscient de que no he estat purista en el meu entrenament. He començat un mes més tard que la pauta marcada, he fet molt trail i poc asfalt, entremig he ficat Rocacorba i la Duatló del Prat per equips (no ho canviaria), i el dia setmanal marcat per les sèries, l’he fet la gran part de les setmanes bastant “per sobre”. Sense afegir que hauria d’haver arribat un pèl més fineta: dieta dieta no n’he fet.
Dit això, em sentia forta, i fins a 2 setmanes abans anava sumant volums i era optimista, però no guanyava txispa. Li deia al Pau, i ell em contestava: un dia faràs el clic. I el clic no va arribar. A 15 dies de la gran cita, em va venir al cap la Bastuseta que l’any passat la va preparar a consciència i deia: estic fins als nassos de còrrer, ja no puc més!!! Jo no tenia aquesta sensació. Bea, malo, poco entreno? Sort que quan li vaig dir al Pau que no sabia si fer-la o no, la seva mirada va aclarir tots els meus dubtes: la fas, o et mato!!! Massa recolzament per tal de que jo pogués entrenar, com per tirar-ho tot per la borda.
I a principi de la setmana prèvia, m’arriba un mail del Robert, que m’emociona i a la vegada em compromet... El títol era YA ESTÁ AQUÍ, YA LLEGÓ. Em fa plorar (haig de dir que començo a plorar aquell dia, i ja no pararé de fer-ho de forma intermitent fins a creuar la meta. Bé, del tot del tot encara no he parat), però a la vegada em fa segellar el compromís. La suerte está echada, y Bea, vas a ir a por todas.

I va arribar el dissabte pre - marató... I jo estava histèrica. Volem baixar amb els nens a la Fira del Corredor a recollir dorsal, trobar-nos amb amics, i sobretot donar la benvinguda al Chaly i a la Camelia, els nostres estimats Dragons de la France... Però no em concentro: vull preparar coses, crear grup de wapp per a les meves (valuosísimes) llebres, mirar-me de nou el recorregut... El Pau detecta que estic intractable, i decideix avançar-se en cotxe i que jo baixi sola amb la moto una mica després... Així ho fem... No avanço gaire, només em serveix per asserenar-me  una mica. Arribo justeta a la Fira per fer-me la foto de La Caixa i poc més. No tinc temps de veure bé la Fira ni de valorar les mostres de suport dels amics que allà em trobo. I sobretot no em dona temps a passar per el stand de BUFF: Pau i Charly, us vaig odiar profundament!!!


Dissabte tarda nit, tot es precipita: preparo el modelito i els gadgets assessorada pel meu marit, comento 4 coses amb ell de tàctica, acabem de fixar timmings amb les llebres i després de sopar a casa de la meva mare, deixo als nens i al meu maridet dormint allà. Jo marxo sola cap a casa en moto, plorant com una magdalena. I em sonen les sensacions que tinc i associo la nit pre-marató amb la nit pre-selectivitat, que heavy no? Quina associació d’idees...
Arribo a casa; dutxa relaxant amb musiqueta, i llegeixo l’últim gran post del Pau al blog i em quedo amb la seva frase abans d’anar a dormir: gaudeix de cada minut!!! Tal i com em diuen la Manu i el Robert per wapp sento al Barry White i al Queen, dos dels seus temes preferits, i tanco la llum!!! Bona nit!!!
Dormo fins les 5.40H d’un tirón. M’havia posat el despertador una mica més tard, però faig mandretes i una mica abans de l’hora, esmorzo i em començo a acicalar, tot amenitzat amb els ànims per wapp del Robert, el Tico, la Manu i el Pau... Show must go on!!! Al cap em venen mil missatges de suports per mil vies diferents, i l’últim del Melchor que fa el seu propi repte (asfalt vs trail), i envia missatge de PIT I COLLONS!!! a les 6h del matí.
Recullo al Pau en moto i baixem cap allà. Ens trobem amb els primers Dragons i amb la meva estimada Sheila (I love you!!!). La Lorena i jo ens sentim unides per una mateixa causa; fer un pipi. 12 lavabos per 16.000 participants a la zona superior de sortida semblen pocs, oi? Quin drama. Fet el maleït pipí de forma poc ortodoxa, foto dragona, petons i abraçades (La Isa i la Sheila em donen molta força, i el Pau em dona molt d’amor amb una sola mirada... Confiança en mi + por de patir = mirada final del Pau).



El Roger té un dorsal però vol fer només Mitja Marató per preparar el seu Half, i m’ofereix anar amb mi i ajudar-me en la primera part de la meva Marató... A priori no encaixo bé la seva proposta: estava dels nervis, i el meu pla era anar sola amb la meva música i trobar-me amb el Robert i el Tico al km.18, gaudir d’una part de la Marató sola... Però de seguida canvio el xip: ens col·loquem en el nostre calaix, i em comença a explicar coses de la seva vida que fan que no pensi tant en el que està a punt de començar... I em relaxo. Arribem a l’alçada del Pau, i 17’ després de la sortida dels pros, li toca sortida al calaix de “los güenos”... Miro al Pau per última vegada i començo la meva aventura amb les primeres llàgrimes als ulls... Pico el START...



I aquí us explicaré la meva forma simplista de veure la cursa. De la sortida fins al Camp Nou, em van venir al cap l’Eva i el Xavi Espriu: l’Eva dient-me, no t’angoixis, ja que fins al Camp Nou puja... I al Xavi dient-me, no, no puja tant, cap tram del circuit puja...Amb aquest pensament, la bona psicologia del Roger, que em parla quan m’ha de parlat, la musiqueta baixa de fons, el solete i la gent, m’omplen de bon rotllo i malgrat els dubtes, les bones vibracions hi són. Trobada amb el Jaume Feliu passat el Tanatori: corredors amics també? Com mola..
Comencem la Diagonal, i penso en el primer punt on l’any passat vaig estar amb la Sheila, i poc després de que aquest pensament creua el meu cap, la veig amb el seu pare i el Nano. Cridant com uns bojos!!! Olé!!! I baixant per Berlín, pels nostres ex-barris, el Xavi, allà com sempre, que no crida tant, perquè mai ho fa, però em dóna el seu somriure.


El segon tram era el desitjat Passeig de Gràcia. I el meu pensament va dirigit cap a allà. Sempre havia desitjat pujar Passeig de Gràcia tancat al trànsit fent la Marató. I aquest any allà estava. Més cares amigues: primer los BastusSeñor, i em ve al cap la seva Marató 2013, els seus èxits i els seus patiments... I després els incombustibles Carles, María & family, que em donaven una energia descomunal en cada punt: no van ser llebres físiques, però sí espirituals!!!


I ara ja busco encarar la trobada amb el Robert i el Tico, entre el 17 i 18. Passada la Sagrada Família ja estaran pràcticament allà. I en aquell punt la Silvi, vestida de runner, m’anima, m’abraça i corre amb mi. I una mica després el Jordi: pensava que no vindria i veure’l també em fa plorar... Aissshhhhh... I després de prendre el primer gel, ja els veig: the Rocamora’s Power. 3 llebres, 3 nois forts que em cuiden i em mimen... Olé jo!!! I aquí recordo la primera Marató del Robert, aquells kilòmetres finals amb ell i el Pau... I per primer cop penso en el meu pare: al Robert el va veure creuar la meta... Emoció de nou...


 
I mentalment el següent objectiu: la Meridiana. El gran misteri: per allà ni havia corregut ni havia fet mai de fan. No visualitzava res previ a la cursa... I se’m fa etern... Etern: tinc ganes de creuar la Mitja i valorar... I em costa molt avançar... Alicients: les meves llebres (el Roger ens deixa al primer tram), i els meus fans: Juls, que deixa la seva guàrdia per venir-me a veure, i de nou els súpercunyadets!!! VISCA!!!
Creuem la Mitja: 2h06’... Com estic? Bé, animada, contenta de deixar l p... Meridiana. M’estic hidratant bé, les llebres m’estan cuidant moltíssim, estic portant un bon ritme, vaig còmode, la música de DJ TICO no pot ser millor, i veig factible acabar-la i en bones condicions.
I ara ja penso en el meu següent objectiu: Diagonal Mar, la torre AGBAR que començarà estant molt lluny, i a la que després deixaré darrera, i penso en la meva trobada amb la Manu, i en el primer punt on veuré als meus nens... Tinc ganes de veure’ls!!!
I vaig consumint km, i en el lateral de Ronda Litoral, tinc el meu primer mini bajón, però un gel, un parell de bromes dels Ticos, i cantar a grito pelao a versió de My Way de Rafael (jajajaja, un clásico), ja arribo al hotel Princess, i allà està la Manu, i la meva Li guapa, que no em veu i s’emociona. Li, malgrat que anava molt ben acompanyada, et vaig enyorar molt!!!


I encarem Diagonal Mar. En el primer tram, relleu de llebres. Els meus àngels de la guarda em deixen amb petons i molts ànims, i el Robert em diu: nos vemos en meta, papá te dará la fuerza que te falte para acabar... vas muy bien, vas muy bien... Puffff!!! I Manu la meva adorada Manu comença en solitari la seva gesta, desinteressadament, easy go, la llebre perfecta... I allà estan els meus 3 nens, amb la Marta, les nenes, i la Camila, al mig del primer tram, i no puc evitar anar a fer un petó al Willy, que va sobre les espatlles del Xavi. Puuuuffff!!!


 

Quin subidón... L’anada, bé, però la tornada, pitjor... Comença la baixada de ritme... Poc a poc, torno a passar per davant dels meus fans, i ja encarant el final de Diagonal Mar, miro el GARMIN i veig la baixada brutal de ritme... El MUR? Potser si, no sé, pensava que seria pitjor... No em sento morir, em sento més pesada, però no morir. La Manu em mima constantment, em força a somriure, m’exhorta a no parar gaire per beure, i cau un altre gel...



 
Següent objectiu: ARC DE TRIOMF... Escenari estel·lar, però com fan, un dels llocs on he vist més cares de patiment en passades edicions. I aquí torno a ser conscient de que estan els meus nens... encarant l’inici de la pujada decideixo prendre un altre gel, un 226er, però no veig que el gust és Black Cofee... PUAJJJJJJ!!! Com diuen el mallorquins Mai a Vida!!! El gust no mola però de seguida fa efecte!!! Reportatge artístic de la Manu, i molts ànims... El Pau no m’esperava tan d’hora, i sóc jo qui els crida passat l’Arc de Triomf...


 

I així ja encaro l´últim tram... Ja visualitzo Marina, Passeig Colom i Paral·lel, però tot ho veig a càmera lenta... Sé que acabaré, però engego una mena de pilot automàtic... Estic cansada, però no tinc cap dolor... La Manu em mulla contínuament, he begut i he menjat correctament, no tinc grans mals físics, però sí que començo a notar que si paro per beure costa molt arrencar, i tinc els primers amagos de rampa al quadríceps esquerra... Però la Manu està allà, i diu aquella frase màgica: Bea, et queda molt menys que un dels nostres entrenaments de la Barceloneta!!! SOMRIU... Cert!!! Va, Bea, Go go!!! I aquí torno a tenir el spit del Carles i la María... I passeig Colom passa ràpid (he fet tantes curses en aquell tram!!!).




I ja encarem el PUTO PARAL·LEL de los COJONES (oi, Manu???) i això està fet. Rampeta de nou al canto, sals líquides màgiques de la meva fada madrina, crits dels BatusSeñor, llàgrimes, i sento, com des de fora, com la Manu truca al Pau i informa: Últim km, ja estem!!! Ok, ok... I veig la cara d’alegria dels Ticos, entre el púbic que criden. I arribo, ja hi sóc. Últims metres... Em donen els nens, tinc força per entrar amb ells??? Si, si tinc forces, i tant que en tinc... Les trec d’ on calguin... I si, encaro el tram final, la meta, i la Manu em porta als meus nens, i anem les dues, i ploro, i el Vic també, i el Willy es concentra en córrer amb mi com si fos el Rayo. I quan li faig un petó em diu: Molt bé mamà, has guanyat!!! I això ja val tot l’esforç del món... I ploro, i ploro i ric... i li faig molts petons a la Manu... I així feliç i a la vegada cansada, visc aquests moments finals des de fora... No estic receptiva amb ningú, no agraeixo prou a la Manu el que m’ha donat, em costa manifestar alegria amb el Dragons que vaig trobant... I de sobte em dono compte que el que m’angoixa és que encara no he pogut abraçar al Pau, i vaig baixant per Ma. Cristina, i tinc ganes de veure’l... Necessito abraçar-lo, és ell qui ho ha fet possible, i per fi arriba... Ara ja estic com a casa... Em relaxo, i ja puc gaudir de tots el meus compis d’equip: quins cracks!!! Carles, Isa, Martí, Lorena, Coke, Jaume, Álvaro, Katia (que m’avança al final de Diagonal Mar), Jag, Edu (Dragon per amor) i Charly... I el Gio i l'Albert, que també debuten com jo!!!... Què grans que sou!!! I a tots els supporters: som més que un club!!!



I encara avui estic feliç... Em sento satisfeta. Ara ja sé què és aquesta distància, ara ja sé que la puc aguantar, i qui sap si amb un millor entrenament, millorar marca... Però això està per veure... Ara el present és que ja sóc maratoniana, i que vaig gaudir com una enana de la ciutat, dels meus amics, i de la meva família... Em vaig sentir tant estimada!!! VISCA!!!

divendres, 14 març de 2014

I’m really unprepared for ageing



Miro i remiro aquest vídeo, l'escolto, penso... Tantes reflexions, tantes coses a aprendre. Tantes frases…
Gordy Ainsleigh és el pioner d’una de les curses més mítiques, sinó la que més, dels Estats Units. Cursa que recorre 100 milles (160km) per Califòrnia i que estava pensada per fer-se a cavall. La Western States.
En Gordy es va quedar sense cavall, i ell hi volia ser…
Quants no entenen que quan ens lesionem seguim obsessionats en fer la Marató de Barcelona, Cavalls del vent o l’Ironman de Zurich. Quants ens diuen: “l’any que ve hi tornarà a ser”… Però nosaltres no hi volem ser l’any que ve, hi volem ser sempre.
“En el 74, no vaig trobar cavall, així que vaig córrer” Amb aquesta decisió es creava l’Ultrarunning. Com diu ell mateix, un nou esport.
Per saber com li va anar només heu de veure el vídeo, jo ara em vull detenir en les primeres paraules, tot i que sé que me’n vaig una mica de tema.
“I’m totally unprepared for ageing”
Ningú està preparat per fer-se vell, jo sóc el primer que vull tornar als 25, aquella edat sense preocupacions, sense problemes, amb salut, sense responsabilitats. Des dels 30 que m’agobia fer anys, veure que em cau el cabell, que el pes va creant una frontera creixent i irrecuperable, que em lesiono constantment, que no recupero els excessos. Des dels 30 que no m’agrada fer anys.
Tonteries.
Fer anys és un luxe. Perquè no fer-ne és la ruïna.
Jo, tothom, hem de valorar fer anys. Hem de gaudir de cada minut que passa, perquè és un minut més que se’ns ha regalat. Els minuts que tenim estan donats, com viure’ls depèn de nosaltres.
I jo proposo fer-ho a full, sense deixar res pel camí.
Un dia escrivia: No em penedeixo de res del que he fet, però sí del que he deixat de fer.
Crec que aquest és un bon lema, una reflexió que ens convida a actuar, a gaudir i a agrair tenir un minut, una hora, un any més. 

dimecres, 5 març de 2014

El Guardiola de la muntanya, Scott Jurek

A paraules del Jaume, potser sóc mitòman.
El Sergi i jo, ben atents

Amb el Crack

Firma al llibre de la Bastús i el Vic, jo me'l vaig llegir en digital :-(

Scott i Dan

Ja sigui perquè tinc tendència a mitificar, perquè m'interessa el què diuen els bons o perquè sempre està bé escoltar a algú, no em perdo mai l'oportunitat d'anar a qualsevol xerrada d'aquest tipus.
Ahir Evasionrunning ens donava l'oportunitat d'estar durant més d'una hora i mitja amb l'Scott Jurek, a un dels esportistes que més m'ha influit, a algú peculiar, intel·ligent, cultivat i llunyà. Llunyà per on va néixer o on viu, Colorado, però proper en les seves paraules. Tret del minut de glòria del Kalenjiman, tant ell com el Dan, representant de Brooks des de fa 15 anys, van crear una xerrada col·loqui genial, utilitzant la Transgrancanària per comparar curses i corredors americans vs europeus, parlant de les Cascadia i les Progrid com a via per a filosofar sobre el running i com no compartint els seus coneixements en nutrició per decidir si mengem o no vaques ;-)
En fi, no cal que segueixi parlant, mai estaré a l'alçada del què es va dir ahir.
Ni mai estarè a l'alçada de l'anglès de l'Olivet, però si orgaitzes viatge per anar a córrer entre óssos a la Big Horn, m'apunto!!!

Això vaig escriure d'ell i el seu llibre fa un temps: Correr, comer, vivir
I el Kilian ens va donar l'oportunitat de conèixe'l una mica més en un parell de vídeos (sobretot en el segon on explica que no només va decidir córrer sinó com diu ell, convertir-se en un estudiós de l'esport: how can I learn to move better? How can I learn to eat better? How can I learn to be stonger?).

If you can walk, you can run It's important to pay attention on your body.

dilluns, 24 febrer de 2014

El peligro del sobreentrenamiento en el corredor de montaña


Llegeixo aquets títol i penso "a veure què ens explica, pot ser interessant" llegeixo l'artícle i penso... Bé no us dic el que realment penso però vaja que és molt pobre, molt. Així que em poso a opinar via Facebook, m'embalo i foto una bona parrafada.
L'article s'hauria de titular simplement el peligro del sobreentrenamiento, ja que la part de muntanya està encaixada amb pinces o per tenir més audiència o per relacionar-la al bloc, però no és especialtzat. I dic que és pobre perquè si bé ho he vist en maratonians, mai m'ha semblat que presentar-se a un ultra sobreentrenat sigui quelcom freqüent, de fet a molt pocs els hi passa (pocs tenen el privilegi de poder entrenar les hores suficients per preparar un Ultra). 
Però no vull que aquesta entrada sigui tan cutre com l'artícle original, així que diré el què penso (la qual cosa, admeto, que no té perquè augmentar el valor afegit del meu post).
El títol no està malament, sempre i quan no entenguem el sobreentrenament com allò tan clàssic de fer masses kms, massa velocitat o no descansar. És cert que preparar un ultra amplia el risc de cansament però sobretot el risc de lesió, córrer tant i per muntanya fa que puguis, ja sigui d'una manera traumàtica (amb una caiguda) com no traumàtica (problemes musculars o articluars), tenir lesions. En aquest sentit sí s'ha d'anar molt en compte. Quan preparem un ultra, especialment per muntanya, els entrenaments són més llargs i perillosos, augmenta la probabilitat de problemes simplement pel número d'hores que hi passem i per la perillositat del terreny. A més, a mida que estem més forts i guanyem confiança, augmentem la velocitat de les baixades, la distància dels salts i el punt de risc al qual volem arribar. Aquest és el veritable perill del sobreentrenament, o millor dit de l'entrenament propi d'un ultra. Exemples en tenim a patades, des del pobre Borjita (lesió traumàtica) fins a mi mateix (no traumàtica) passant per costelles trencades, i altres contusions.
Com evitar-ho?
Una bona opció és agafar la bici per substituir algunes sessions de volum. La de carretera ens permet trovar sensacions de tirades llargues, de desgast lent i progressiu, són sensacions semblants a les voltes llargues de muntanya. La BTT ens dóna explosivitat i aprenentatge en les baixades, no és quelcom matemàtic, però els bons baixadors en BTT acostumen a ser cracks baixant per corriols. La mateixa Núria Picas explica aquest entrenament combinat en aquest vídeo .
En fi, que l'artícle podria donar molt de sí i es queda amb el que ja tots sabem, que de tant en tant cal descansar.
Penjo el link perquè crec que és de justicia, però aviso que no val la pena.
http://carreraspormontana.com/salud/el-peligro-del-sobreentrenamiento-en-el-corredor-de-montana 
PD: L'Ana en el primer comentari a aquesta entrada també parla del cansament psicològic, si a la nostra vida diaria li sumem la "necessitat" d'entrenar en condicions per un ultra, acabaríem esgotats. Un exemple més que l'artícle original podia haver citat i que no ho ha fet.  

Les Curses més rendibles